Neus i autòpsies

Podies entendre arribés un dia que et lliurares a la pantalla d’un televisor, d’un ordinador, com l’única proposta per obrir els ulls. Podies entendre aqueixa connexió constituís l’única proposta a fer-te a tu mateix.

No et sorprenia trobassen sovint un cadàver davant la pluja de neu d’un vell aparell, sobre el llit instal·lat en una vella habitació d’un racó qualsevol del món, metàfora ja d’un desinterès rovellat fins a la mort.

Aquestes coses passen, una mena de rendició incondicional a tot el que ens proposen els mitjans dits de comunicació. Precisament quan ja hem renunciat a la veritable comunicació, aquella del cara a cara, de la paraula i el gest, de la presència física.

Els polítics han baixat fa uns dies a l’arena dels carrers per demanar suports en forma de vot, alguns deixaran de ser-ho, mai més pidolaran una adscripció partidària. També és cert alguns ja ingressaren cadàver en la darrera campanya electoral, sense saber-ho ell o ella i els altres de la llista tancada. A hores d’ara comencen a amuntegar-se els cossos a la sala d’autòpsies.

Parlant d’autòpsies, els metges forenses en van a tindre molta de feina. Però s’hauran de posar d’hora, abans que la descomposició s’estenga com un càncer. La pantalla continua a hores d’ara oferint tones de neu, els serveis d’urgència hauran de tombar la porta per accedir a l’habitacle on les restes es desintegren.

 



Comentaris tancats a Neus i autòpsies

La dona justa. Sándor Márai

El meu llibre per passar hores i hores aquestes darreres falles i aquests dies plujosos m’esperava des de fa mesos als prestatges, vos el recomane vívament: La dona justa.

Dividida en tres parts, on podem escoltar les veus dels tres protagonistes d’aquest triangle amorós, l’obra llegida proposa al lector tot un seguit de temàtiques de les que enganxen, de les que, almenys a mi, no deixen mai indiferent. Així: l’amor, els conflictes entre classes, el matrimoni, la confiança, la família, l’amistat, la literatura, la lectura, la cultura, la guerra destructora del món conegut.

La primera dona del protagonista masculí obre foc, acabada la seua relació matrimonial amb ell. La seua inquietud envers l’estimat desencadenarà el segon matrimoni d’en Péter. D’aquesta primera narració destacaria la precisió en la consignació dels diàlegs, en la descripció del terratrèmol interior de Maria.

L’home ens contarà com s’emparella amb la Judit, la segona esposa, tot incidint en el món familiar i social que habita aquest, acostant-nos al burgés que és de cap a peus, defensant més que una posició social, al propi individu sense concessions, que vol viure la vida, però com ell ha decidit de viure-la, en la que creu sense esquerdes.

La Judit és la tercera veu, des de la seua posició de partida, arribada d’una família camperola i pobra, ha anat endinsant-se en un món del que participarà, inicialment, com a minyona d’una casa de l’alta societat hongaresa fins a ser-ne la dona del fill de la casa. Els ulls ho miren tot d’una peculiar manera, ens acosta el paisatge material dels burgesos. Sap esperar el seu moment, em sembla la seua història amb Péter no és tant d’amor com de supervivència o d’ascens personal, d’aprofitament del que se li ofereix.

La història va desenvolupant-se entre el període d’entreguerres i el final de la Segona Guerra Mundial, protagonista també, d’alguna manera, en tant marcarà la vida dels tres personatges de manera significativa. La destrucció de la ciutat de Budapest és tot un símbol de la destrucció d’un món riquíssim, així com de les persones que en formen part, preludi d’un nou temps ple d’incerteses.

En Lázár, l’escriptor amic del protagonista, és una de les presències destacades de la història, agafat als seus diccionaris, vetllant els llibres en una mena de fi del món inexorable. Associada a ell la reivindicació de la cultura, per escriure-ho d’alguna manera, ens portarà una mena com de sentit possible per a les vides esquarterades per tanta violència i destrucció.



Publicat dins de Lletra | Comentaris tancats a La dona justa. Sándor Márai

Estil “Díaz”

L’estil Díaz doncs em recorda molt l’estil de polític manaire, que li agrada manar, res d’escoltar: Bo, sí, t’escolte, però ho farem com jo dic. Prou.

L’estil Díaz em recorda molt l’estil de somriure impostat, bàsicament per mi consisteix en vinga fes la foto que s’esgota el temps que tinc per aquestes bajanades.

L’estil Díaz va molt en la línia açò és casa meua, tu que hi fas ací? Si fa falta s’abilla amb els colors de la bandera bicolor i olé.

Finalment l’estil Díaz és l’estil de sempre, perquè sí. O ells o nosaltres, però nosaltres finalment tot tenint en compte només podem fer-ho nosaltres. 

Ja ubicats en la desqualificació permanent ens perden les paraules, el repte és dir-la més grossa que tu.

En eixir t’esperaré, ves amb compte. 

 

 



Comentaris tancats a Estil “Díaz”

Sant Josep

Em resulta difícil recordar un dia de sant Josep tan lleig. El pluviòmetre, instal·lat pel pare en dies més eixuts al barandat del terrat, testimonia recents hores plujoses. Tot plegat esmorteix el so implacable dels coets, la tirallonga inacabable de la traca fallera.

El rostre de la batllessa a la balconada de la ciutat palesa no s’hi troba, incapaç ja d’impostar felicitats passades. Tota la pirotècnia que fem servir per amagar les vergonyes d’aquest país esdevé inútil en aquests dies plujosos.

El circ ha començat i la fallida de les noves atraccions contrasta amb la vulgaritat gastada de les atraccions de sempre. Abocats a l’individualisme més cruel es desballesten els somnis d’una primavera compartida.

Els missatges que rebrem, sospite, les properes setmanes, seran els de la por, ara formulada més agressivament, articulada per venedors de seguretat i ordre constitucional, mentre ens lliuren un parc acabat d’inventar, mentre es fotografien davant un cartell publicitari que no diu res, mentre reparteixen un fullet explicatiu de la seua “digestió” al capdavant de la corporació. Grotesc.

Se’m cau la cara de vergonya en contemplar, encara, columnes humanes en la nit ofrenant la darrera victòria per la ciutat ocupada o abandonada. I ho faig testimoni d’un joc amb la innocència que uns i altres atien amb les proclames més al·lucinants. Devem d’haver-nos tornat bojos entre tanta explosió quasi bèl·lica.

Sonen els primers trons de la despertada i cessen quasi de sobte els cants ja poregosos dels ocells. Ni rastre de la primavera. Borden els gossos, trontollen els brancatges dels arbres gronxats per un vent humit. Descorrerem les cortines i ells hi seran entre el fum de la pólvora mullada. Allò de la festa no cola.

 

 

Comentaris tancats a Sant Josep

Veneçuela

Podria ser el Congo, podria ser l’Índia,  la Xina, Carpesa, Beniparrell, però no hi ha dia sí dia també que enfoquen cap a a Veneçuela. Acabe arribant a la conclusió els va bé ara mirar cap allà, perquè els destorba qualque cosa de per ací que podria tenir relació amb allò d’allà, una tèrbola relació caldria subratllar, a juí dels vigilants de les essències.

Així les coses portaran a qui faça falta d’allà per carregar-se de raons contra els d’ací. Deu ser açò el periodisme d’investigació al que ja ens tenen acostumats, en connexió directa amb els gabinets de premsa dels ministeris estatals  i demés fontaneria de la casa.

Els preocupa a aquests simpàtics “opinadors” i “opinadores”, mares i pares de la pàtria única i indivisible, comuna també es diu, que alguns dels seus habituals votants tinguen, per un moment, la temptació de posar en la urna la papereta aquella del senyor de la cua, autèntic i veritable dimoni dels nostres dies.

La hipocresia brutal els porta a enfocar només un presumpte finançament il·legal, tot deixant de banda el finançament investigat judicialment, també l’encara desconegut, del partit dels convidats habituals de l’emissora, del diari, de la cadena. Val, ho entenc: açò és l’actualitat, i aquesta mana.

Doncs això: Veneçuela.

 

Comentaris tancats a Veneçuela

Dels dies gastats. Dietari, 2013

1 de gener

Em lleve d’hora per a ser el primer dia de l’any. Faig cafè tot esperant serà difícil prendre’n prop de la casa familiar. Em trobe sol, ha plogut de matinada. Decidesc obrir les finestres i el sol no triga en escalfar l’àtic. És el dia dels valsos i jo no en vull escoltar cap. És el dia sense periòdics de paper i en llegiré de vells o d’electrònics. Procure entretenir-me amb qualsevol cosa, també endrece la casa. Una passejada per l’horta fins al pi de costum, un dinar familiar tot rebent l’any amb olla. Marxe a la ciutat de Castelló mig dormint al tren.

2 de gener

Torne a la feina, moltes converses constaten la manca de responsabilitat dels polítics. Continua acompanyant-me un sol d’hivern magnífic, el cel continua molt net. Dine sol, tinc més son del normal, em sembla estar més cansat degut als desajustos dels dies festius. Encete llibres que vaig comprar fa algunes setmanes, encete dietari, encete agenda, com si es tractara d’un nou curs escolar. M’envolte d’objectes que estime: estris d’escriptura, llibres. Em tape amb una manta, tracte de protegir el silenci.

3 de gener
Dues dones a les que endevine l’accent valencià parlen gairebé tota l’estona entre elles en
castellà. No ho sé si és auto-odi, vergonya, finisme, pijeria, però m’entristeix molt. Amb l’alegria que transmet la gent segura d’ella mateixa, parlant sense complexos ni autocensura. Llegia un article de premsa tot demanant a Espanya sobre aquest seu oposar-se sempre al català, en concret els propis espanyols a les institucions europees. No es podia esperar altra cosa, veten l’ús a la nostra llengua. L’única dignitat que ens resta és la d’escriure, llegir, parlar en valencià.
4 de gener
Seguint la recomanació d’en Ferran Torrent he adquirit un exemplar de La vida immediata d’en Raimon. Sóc a Bonrepòs, a punt de dinar en família, en un divendres d’una llum magnífica. Llegint al Raimon a l’autobús em venien unes ganes irresistibles d’escriure i m’he posat només recollir correspondència i roba. Escolte un poc de jazz. Dinem llenties. Parlem cadascú de les nostres dèries i manies, constatem les nostres contradiccions: les d’ara i les de sempre. Ara tracte de respectar l’espai sagrat de la migdiada, el seu silenci. Aquest matí he visitat l’exposició sobre el poeta Estellés al convent del Carme: fantàstic comprovar la seua vigència i les simpaties que continua provocant.
6 de gener
Els reis també han portat un sol fantàstic. Els reis també han portat un concert d’en Vicent a l’òpera de Salzburg, els reis van a portar-nos un arròs amb bledes. Els reis ens han portat una alegria, no menys important, d’estar tots plegats al voltant d’una taula: oncles, pares, germans. Simplement les darreres hores no em pose tanques, no em fixe objectius, faig i vaig fent: cinema, lectures de premsa, l’escriptura d’aquestes línies, la contestació d’alguns correus electrònics. La vida així és molt fàcil, deixant-te caure ací i allà, polemitzant, criticant, sense participar en els assumptes comuns. Em demane no aturar-me, no donar-me cap treva. Em dic aquest món segurament em porta a l’individualisme, no oblides donar-te.
7 de gener
Comencem una setmana laboral en dilluns. Els funcionaris es queixen, els ciutadans es
resignen. La crisi continua el seu camí, diuen, el desprestigi institucional es generalitza. S’ha
perdut la confiança en mi. He perdut la confiança en els demés. Jugue al joc del consum: tant gastes, tant vals. Aquest matí feia un ferm propòsit en pro de la reflexió, de desterrar la mandra dels meus dies, és més còmode no fer-hi res. Escriure amb bona lletra, llegir tractant d’entendre, pensar relacionant, tractar als altres amb respecte i cura, ésser molt respectuós amb el medi ambient. Bo, no perdem l’esperança, els altres també tenen les seues pors i limitacions, o no.
8 de gener
La feina va a poc a poc agafant un ritme, jo continue tractant d’ordenar els pensaments. He
descobert un periòdic digital en valencià La Veu del País Valencià, però tracte de no
enganxar-me massa a això d’internet. Sent el fred sobre l’esquena i el coll, també a les mans. M’impressionen les reflexions de n’Stephan Zweig sobre l’aportació jueva a la cultura austríaca en començar el segle XX i el seu El món d’ahir m’ha enganxat amb força ja al primer capítol, com una mena de veu autoritzada i poderosa: fer les coses ben fetes, reconéixer-les, estimar-les, conviure, tolerar-se, uns temps passats bastits amb coneixement, passió, gust per la bellesa i la creació.
10 de gener
El treball és com una intensa fugida, com un veure qui fa menys, quin lloc de treball és més
avantatjós. La maquinària represiva de l’estat s’acarnissa amb els petits delinqüents, els grans no gosen sortir de l’acotonat món de la presumpció d’innocència. Amaguen els poderosos el cap sota l’ala i aspiren a que llurs estafes no siguen mai descobertes. Ara ja tothom sospita que: darrere una gran fortuna hi ha una gran mentida que hi ha que tapar, dissimular, pagant el que siga, és clar. Desapareguts els principis només ens resten els finals, i els finals sovint són la tristesa, la mort, un alliberament. La hipocresia acaba finalment diluint-nos.
11 de gener
Els somriures que s’estimem ni mai s’obliden, ni mai deixen de ser meravellosos o bells o
tendríssims. Igual ja mai se’ns tornaran a dedicar, però de que existeixen en puc donar
testimoni. Continua el temps quasi primaveral, l’hivern ja no és hivernal, igual que la feina no és feina dins l’espiral per veure qui fa menys. Presidents de partits corruptes i cristià-demòcrates no dimiteixen: demanen perdó i prou. Que no tornarà a ocórrer o vostés, simplement, la propera vegada no se n’asabentaran.
12 de gener
Ens allotjàrem prop de l’Estació d’Atocha. El dia no era massa fred. Caminàrem travessant el centre històric fins al Palau reial. Esgotats cerquem descans. Madrid és una ciutat embogida pel consum, pel trànsit, per la buidor i és impossible de conéixer-la en només dos moments. Com a molt podem aspirar a retenir certes imatges poderoses del nostre temps, certs símbols associats a experiències viscudes. De vegades semblem venir-hi per allò que cadascú de nosaltres ha pagat els seus impostos per contribuir a l’esplendor que se’ns ofereix. Finalment som consumidors, números, turistes, res més.
13 de gener
Empitjora el temps, marxem de la capital grisa. Hem visitat santa Bàrbara i sant Antoni dels Alemanys, també un casalot conegut com a Museu del Romanticisme. De vegades, en restar sense objectius, sense empreses personals fugir esdevé la meua activitat. Roman aturat, com en un punt fixe, perdudes certes esperances. Em canse, m’embarga l’avorriment. A Madrid es referma una espanyolitat buida i bufona, insuportable, causant d’un rebuig evident, tot plegat nacionalisme arrogant i anorreador. No tinc res a dir, em costa escriure, em trobe esmorteït, sense iniciativa.
14 de gener
Retornat a la Mediterrània el dia és gris, més encara en conéixer que un restaurant habitual La Jueria tanca. Segurament també ho farà amb mi el Ministeri de Justícia. Aleshores d’ara el meu escepticisme s’eixampla. Bàrbara de Bragança, el que són les coses, és la destinatària de la dedicatòria de les sonates del mestre Scarlatti, que tant he escoltat durant els darrers temps. Els viatges serveixen, també, per confirmar intuicions o refermar coneixements fràgils i fragmentaris.
15 de gener
Ixen els xiquets de l’escola pròxima mentre llegia Joan Barril, algun dels seus 100 contes
morals. Dine al pis, una miqueta decebut dels menús quotidians dels restaurants propers.
Mentre menjava he constatat que el jazz li va bé al migdia, com ara la clàssica al matí. És cert que tinc més llum per llegir a l’aire lliure o a l’escriptori durant la vesprada, però em fa mandra moure’m del sofà, igual és el fred, igual és la comoditat d’estar mig estirat. He bastit tota una vida ací i serà un difícil canviar la meua soledat privilegiada. Això arribarà.
16 de gener
Un rostre familiar em mira des del retrat gauguinià, el perfil d’en Barril es dibuixa a la portada del seu llibre de contes, n’Zweig continua acompanyant-me en la coneixença del seu món d’ahir, en Márquez Reviriego entrevista de manera autèntica falsos autèntics convidats, na Maria Fullana canta mimèticament, el Calendari dels Brillants convoca les hores i els dies de 2013. Llevat de la migdiada convoque aquestos llibres a un partit literari, els escampe ordenadament per la catifa, els espere vora la làmpara tapat per una manta. Evite certs actes castellonencs, els coneguts ja no m’escriuen, jo tampoc a ells, el telèfon pràcticament no sona, ni jo el faig servir. M’aïlle.
17 de gener
La super comunicació, la hiper connexió: ens milloren les relacions? Açò es planteja pels
nostres pensadors i lluny de voler incorporar-me a les xarxes, em fa ganes de
desconnectar-me. Continue cercant als llibres, als diaris, a les revistes, ho faig amb motivació per conéixer, per distreure’m, de créixer com a persona, ben segur, convençut de les grans limitacions del que m’envolte. És temps de recollir-se, de plegar, d’hivernar, de nodrir-se d’allò que vam guardar per aquest temps, sabedor que la llum creix, que el dia ja guanya espai a la nit. Tot plegat moure’s continua essent difícil.
18 de gener
Llargues setmanes de cinc dies laborables. Tothom evita la feina a l’administració, com una
immensa fugida, soltant un llast insuportable. La corrupció dels polítics és un reflex d’una
corrupció social que desconfia de qualsevol proposta per repartir càrregues, responsabilitats. Malauradament cada vegada es fa més difícil participar i col·laborar en projectes col·lectius, ens manca il·lusió i les esquerdes serveixen per bastir ben poca cosa. Ens cal compromís autèntic, dedicació total, ens cal alegria. Cada vegada passe més hores entre els llibres, dedicat a recórrer pàgines. El coneixement ¿em salva?, dóna sentit a les hores, al temps propi.
19 de gener
Plovisqueja, s’escolta el rellotge de la saleta i el pas d’un vehicle, passes a l’àtic, la veu de ma tia a la planta baixa. He aprofitat per retallar-me els cabells, per copsar la indignació ciutadana dels del parany d’aquest sistema anorreador. Així les coses no trobe res millor que fugir dels mitjans de comunicació, que recloure’m en la cerca de la bellesa o de quelcom paregut, tancar-me en una observació conscient del que puga ser bell o transmetre pau, serenor, una vaga alegria. Ara com ara hem aconseguit que la desconfiança, la por, el malhumor, la indiferència presidesquen el nostre viure quotidià, mala cosa doncs.
20 de gener
Sembla més fred el dia, dinarem fideuà. Passe part del matí corregint el número 43 de
Plaerdemavida. La corrupció em trau de polleguera, millor ni parlar-ne, assumim la nostra part de responsabilitat, tractem de posar fi a tot plegat. Ara com ara no tenim res més que mantenir la nostra dignitat en la mesura que ens siga possible, si no l’hem perduda, i si l’hem perduda lluitar per recuperar-la. La dignitat més que un estat ve a ser l’actitud constant de lluita i reivindicació, de defensa del sentiment humà expressat lliurement, harmònicament que pretén una vida plena de cadascú i per tothom.
21 de gener
Un silenci profund ompli el carrer, aturat el trànsit i el cant aïllat dels ocells. El meu silenci revela la meua actitud tancada, fregant l’hostilitat en algun moment. M’arrauliré al sofà, tractant de descansar, barreja de mandra, de fugida envers enlloc. La meua tristesa augmenta en constatar la desídia, les petites corrupcions de cada dia. Tot plegat fa molta pena, ens enganyem a tothora, desconfiem els uns dels altres.
22 de gener
Avança la setmana, les rutines governen les hores. Somiava amb parents ara llunyans, en altre temps pròxims. M’he esforçat en els actes personals amb concentració. Allò més difícil avui és la gran quantitat d’actes que hem d’enllestir, un darrere l’altre punxats per la tensió horària. Em referme en la meua reivindicació del silenci fèrtil, d’un silenci oportunitat. Em referme en el tractar de fer ben fetes les coses, en la passió pel que fem. El treball no té més raó de ser que guanyar alguns diners, no m’aporta res, és buit, completament estèril. Només es salva de la feina el caliu humà, si encara hi resta alguna cosa d’ell. El dia és gris i fred. Els arbres encara ens acompanyen malgrat l’espai petit i limitat que els reservem.
23 de gener
Certes coses necessiten madurar, dir-les, pronunciar-les, creure-les. Sovint s’expressem i
soltem açò i allò, i no va malament fer-ho, però el llenguatge, les paraules són més punts de
partida o fites cap a les que caminar que veritats immutables. Igual per això em fan poca gràcia les ordres o les imposicions dogmàtiques. El llenguatge però és difícil, els homes sovint el manipulem interessadament. En un temps d’hiperestimulacions sensorials, d’allau indeturable de propostes el més difícil és saber qui som, cap on volem anar, formar una voluntat individual, no contaminada, pròpia.
24 de gener
Bufa un vent escombrador, fa ressonar les persianes, fa tremolar els tendals recollits de la
carnisseria. Mentre dinava al restaurant La Jueria, que m’han dit ja és a punt de tancar, rebia la notícia d’un suicidi, la víctima del qual és una persona afectada per un desnonament assenyalat per avui, que s’havia suspés finalment. De sobte, jo mateix, interiorment, assumesc la meua responsabilitat: l’assumiré si arribara el moment? Mentre dinava, al diari català Ara, llegesc el nom del meu poble i la notícia del desallotjament del parc militar. Són fets diferents però ambdós palesen l’existència de perdedors, de víctimes socials, d’éssers dèbils que perden, que s’aboquen a la misèria com a conseqüència de la injustícia social. I en som còmplices.
25 de gener
Castelló de la Plana-Les Useres. Probablement és un dels dies de la meua vida que més he
caminat. Vora trenta quilòmetres em diuen. Estic força cansat, reposem a hores d’ara a la casa rural Roures, tinc una petita habitació individual. Els amellers florint, la mar deixant-nos veure el perfil de les Columbretes, del Montgó, i tota l’estona el cim nevat de Penyagolosa, i tot un rosari de poblets: Borriol, Vilafamés, allà dalt Benafigos, l’Alcora, les Useres, on arribem ja començant el sol a pondre’s. Al poble dels pelegrins, força fred, hi resten com a llocs comuns el bar, l’església, un petit supermercat, una farmàcia.
26 de gener
Les Useres-Xodos-Sant Joan. A Sant Joan fa fred, però no un fred extrem, com sembla ser
habitual. Avui el vent ens ha acomiadat de les Useres i ens ha acompanyat fins l’emblemàtic Sant Miquel de les Torrecelles on esmorzàrem. Des de l’eixida s’han succeït valls a banda i banda de rius eixuts, llogarets abandonats poblats de masos buits, sènies immòbils, molins silenciosos. En passar la lloma del Cavall Bernat uns excursionistes veterans ens rebien amb senyera, sidra i dolços: els miracles existeixen, la solidaritat humana també o la germanor. Xodos ens rebia calorós. Fins al Peu de la Creu la pujada entre arbres és increïble, l’arribada al santuari també.
27 de gener
Instal·lats al vell Santuari de Sant Joan de Penyagolosa fem, entre restes de neu, la pujada al cim pel barranc de la Pegunta. A primera hora ens rep el glaç, però també molta tranquil·litat, poca pressa avui. Completar aquest GR-33 que va des de Castelló de la Plana fins a Villahermosa del Río, encara que en part, ha estat una experiència molt interessant.
Segurament ens hem quedat curts de serenor, de germanor, de concentració, d’equilibri, ens acaba vencent finalment la competició, la pressa. Lluny encara de saber caminar tant de bo trobem el nostre.
28 de gener
Costa oblidar aqueixos paisatges de llum, de vent, de religiositat popular, de masos solitaris, de pedra arreglada, de bancals mig perduts, d’ametllers florits, d’ombries, d’aurons nus, de pins rojos, de creus aïllades, de santuaris remots, de peirons fantasmals, de neus tacant el terra amb llur blanc llampant, de llomes despentinades, de costeres inacabables, de mars argentades entre muntanyes poderoses, de pobles arraulits sobre penyals cara migjorn, de torres guaitant l’horitzó secularment, de rambles eixutes, de rierols erms, de fontetes tranquil·les, d’animals recollint-se en pondre’s el sol.
29 de gener
A la feina els funcionaris no accepten les meues decisions i per moments salta l’equilibri, a poc que faig una proposta de distribució de feina trobe un front d’oposició insalvable. A hores d’ara, sense diàleg o sense un cert ànim d’avinentesa no sé on em portarà aquest enfrontament. De res val certa posició conciliadora, el meu tarannà ¿obert?. Tot plegat em produeix tristesa i desconcert i en el fons no sé si no és més que contraproduent. Més que generar por, la situació es podreix i m’arrossega a un descrèdit i un qüestionament irreversible. En el fons hi sóc per posar ordre, però em veig incapaç de fer-ho.
30 de gener
De vegades, moltes, l’expressió de la cara ho diu tot. Es fa molt difícil fer eixir el sentit de
l’humor, es fa molt difícil enllestir una conversa. Mantenir la serenor aleshores, mantenir
l’equilibri, lliurar-se a estones de tranquil·litat esdevé necessitat de sobreviure. N’Stefan Zweig, en Txèjov, en Víctor Márquez Reviriego, en Ricardo… les lectures que m’entreten aquestes vesprades. Em manca un fil de concentració per dignificar la nit, per colonitzar les hores fosques, tot tractant d’aprofitar-les, i ho escric sabedor de tots els entreteniments que només fan que pertorbar el lliure pensament i el descans.
31 de gener
Al migdia em dic a mi mateix de manera greu i fosca que solament em salva la poca dignitat que em resta abandonar la feina, marxar, cessant i excloent-me de la petita corrupció que empare i fomente amb els meus actes i les meues omissions. Ara com ara, em dic que continuen salvant-me els llibres, que m’haig d’agafar a ells com a una taula enmig del naufragi generalitzat. S’apodera de mi una gran tristesa, resultant de l’abandó, la impossibilitat de diàleg a la feina, una soledat, de vegades, difícil de suportar.
1 de febrer
Continue mab aqueixa sensació de còmplice de la corrupció. Tothom critica la corrupció política
generalitzada però hi ha una altra, de social, que s’estén com un càncer sobre l’ètica elemental
de la humanitat. Aleshores cal detectar aqueixa corrupció també, analitzar-la i extreure-la
quirúrgicament del cos ciutadà. Es justifiquen massa coses, es toleren o admeten massa
comportaments en nom de la supervivència i la convivència pacífics. Avui per avui la
competitivitat i l’espectacle arriben a degenerar-nos fins deixar-nos en una situació deplorable.

2 de febrer
Baixen les temperatures, tornem a un cert ambient hivernal. Anit vam reunir-nos al club de lectura al voltant d’en Ricardo per parlar del seu Memorias alpujarreñas en la posguerra. Es va fer llarg i fins mitja nit compartírem paraula els presents. L’acte era una trobada lectora, però un petit homenatge dels participants a un veí que mereix el nostre reconeixement pels valors que viu i transmet. Vaig a l’assaig de la coral, cantar em reconforta, és un exercici saludable harmonitzar veus. Malauradament ens perden les polèmiques, ens contamina l’enfrontament.
3 de febrer
Sol, frescor, un poc de silenci al migdia a la casa. Passe uns moments llegint els diaris.
Esmorze sol. Farem un dinar familiar, igual vaig al cinema o al teatre. Des del finestral de
l’estudi es veu la palmera amputada, mutilada, tremolen les antenes, el cel és net de núvols. Els caps de setmana tot s’atura un poc, eixim dels espais de treball, ens lliurem a ritmes diferenciats dels laborals. Trobe refugi a la llar familiar, els mitjans de comunicació han esdevingut insuportables.
4 de febrer
La llum apareix potent, a la feina per un moment ens precipitem entre inseguretats i pors. La paraula sembla consolar-nos una miqueta, però aviat les formes ens perden. Continue dinant al restaurant que sembla va a tancar, la meua consciència cada vegada em diu més: fes-te-ho tot tu, no pots confiar ja en aquestos cuiners. Tancar-se al propi món, no participar en mentides col·lectives, cercar tu sol, per tu mateix. Exhibir-se no serveix per res, més humilitat, més modèstia, menys desplegaments pressumptuosos, més senzillesa, més escoltar, més respecte, menys donar voltes, més concretar, fugir de la mandra, del perdre el temps.
5 de febrer
Faig l’esforç per tancar-me, faig l’esforç per perpetuar aquest enclaustrament, evitant ja el
carrer, el restaurant, la botiga, tractant de deixar enrere el mitjans sorollosos i contaminadors, tractant d’albirar aquells camins que un dia van recórrer artistes i creadors. Hi ha que caminar per fer el propi camí, res de què els altres ens vegen caminar, res de lluir-se, res d’exhibir-se, res de competir, res de lluitar, res de barallar-se. La vida és aqueix camí, la vida és bastir el propi plànol, és lliurar-se a la dedicació constant, trobar la pròpia drecera. No ens deixem prendre l’únic que ens pertany: la llibertat.
6 de febrer
Sobtadament cap al migdia tinc la sensació que baixa la temperatura ambiental, em pose
l’americana. Poques paraules, les justes, fent economia en aquestos dies en què es parla
massa de corrupció, de sobres amb diners negres. Em tanque més encara a la llar, passe
hores llegint, escoltant música, preparant quelcom per menjar. He desistit ser alguna cosa més que un consumidor, que un resident anònim, ocult gairebé. Només em resta trobar-me amb els mons que em presenten els escriptors elegits, les propostes d’homes i dones savis que em causen admiració i respecte.

7 de febrer

La consigna segurament és fem poc, igual de poc que els altres, fins i tot, si és possible,menys. Amb açò s’explica part del no funcionament de l’administració pública. Dedique un temps d’aquestos dies a cuinar i cert és que com a manera de passar l’estona i menjar millor, crec, no em sembla rebutjable. Avui al migdia he tingut prou en preparar-me quelcom i escoltar en Dexter Gordon per relaxar-me. Llàstima no compartir-ho, llàstima fer-ho tot sol. És el que hi ha.

8 de febrer
Si em preocupa en els infants, al món dels adults les seues dimensions, conseqüències i
presència m’esborronen. Parle de la competitivitat, que barrejada d’ignorància està produint des de fa temps efectes devastadors. El panorama tot plegat acaba portant als més forts a surar sobre la superfície de l’èxit social, de la satisfacció inexaurible d’haver-se conegut. Lluny de l’autocrítica i l’avaluació, aquestos comportaments ens aboquen a una mediocritat insuportable.
9 de febrer
L’hivern torna amb una de les seues empaitades, porta aquest sol rebaixat, però fidel al seu
esforç de regnar omnipotent. Al poble es veu poca gent pel carrer, faig un cafè al forn, tinc
poques ganes de parlar de política, hi pregunte per l’obertura del consultori nou i em diuen que serà aviat, fem broma sobre si vindrà la Ministra de Sanitat de cognom Mato, com recordava un home gran amb pancarta a les fulles del diari. Llegesc per damunt diaris i revistes, ens posem d’acord per esmorzar.
10 de febrer
La premsa no convida a ser optimista. Es posa de manifest que allò que ens afecta a tots està molt, molt podrit. Participar en segons quines coses ens fa còmplices d’un món que ja no és el nostre. Cercar refugi en la literatura, la música, en petits racons de la bellesa, en éssers vius senzills i harmoniosos em sembla l’única possibilitat de supervivència que ens resta. I aquesta tasca no admet cap tipus d’ajornament, t’has de posar ja, vaja, demà en serà tard. Deixar enrere tots els que entrebanquen l’avanç, tots el que enterboleixen la pau és l’únic mètode, apartar-se, recloure’s si cal.
11 de febrer
Fred, amb núvols. Amb propòsits per recomposar el que trenque, molt desesperançat, molt
desmotivat, negatiu. Sabedor que aquest no és el meu lloc, sabedor de totes les distàncies que em separen dels altres i que la soledat és l’única proposta que sé fer. Entendre la ràbia, la frustració, refugiar-me en la meua closca no serveix de res, ho sé. El dia va començar amb la cafetera soltant vapor d’aigua per la vàlvula de seguretat.

12 de febrer
En Miles Davis m’acompanya durant el temps de la migdiada. Cuine al pis amb la urgència del famolenc i la tristesa del cuiner solitari. El dia és ventós, aquesta vesprada continuaré amb les lectures, poc més, encara que em persegueix el rostre de n’Zweig des de la portada del seu El món d’ahir. Quan et trobes bé llegint algú, escoltant-te’l, arribes a dir-te que ja no et cal res més. Les paraules del vienés cosmopolita arriben d’una manera ben directa creant aqueixes complicitats que enganxen. Viure esdevé, aleshores, potència, constant invitació a l’acció, religió autèntica professada amb passió. Hem d’aprendre d’aquestos homes i no oblidar la seua empenta intel·lectual i europea.
13 de febrer
De la la vida s’aprén cada dia. Avui pot dir-se que he refermat la convicció de la necessitat de parlar, d’escoltar. Tancar-me en mi mateix probablement no em condueix enlloc. El pessimisme i la manca d’esperança deuria superar-los treballant amb convicció. Només les meues accions compten, només seguir caminant. Les meues contradiccions es palesen amb una cruesa insuportable. Estic paralitzat i la meua iniciativa sense nord. Més que mai haig de ser fort , coherent i reprendre l’alé, críticament.
14 de febrer
Dine al pis, la feina ha estat entretinguda i la gent s’ha comportat amb un cert respecte i
cordialiat. Han pujat les temperatures, el sol es lleva cada dia amb més força, vol ser ja preludi d’alguna cosa, a punt de passar pel meridià d’aquest febrer. Deuria relaxar-me un poc i centrar més la meua atenció en allò que faig a cada moment. La cuina, preparar coses per menjar és un bon exercici d’humanitat i, com tantes coses a la vida, m’incorpore tardanament. De tota manera mai és tard per aprendre’n. Cal posar-se. És tot.
15 de febrer
Cadascú fa la seua, toleradament es produeix la fugida, l’escapament del divendres. De sobte el dia és molt primaveral, enfilant-se les temperatures, aturant-se el vent. Torne a dinar al pis, endrece quatre coses per marxar. S’imposa el treball, s’imposa l’anàlisi, l’escriptura, la lectura, la documentació. Hi ha com una mena de guerra no declarada contra el llibre, el coneixement, la lectura i hem de començar a bastir una resistència digna davant la substitució, devent promoure la reivindicació dignificadora.

16 de febrer
A l’aparador de la llibreria del poble descobresc un exemplar de Rerefons. Els núvols deixen passar un sol generós. En mire per damunt la premsa, em sent a la casa familiar com un estrany. Al meu cap ressonen paraules de Caminar d’en H.D. Toreau. Ahir vaig tornar als assajos de la coral, com una mena d’intent de socialitzar-me, de relacionar-me amb els altres, com una mena d’oportunitat per fer alguna cosa en comú al meu poble, també una fugida del restar davant el televisor sobre el sofà, veient qualsevol estupidesa. Ara, a distància del temps laboral em sent un poc més relaxat, distensionat, tracte de plantejar-me una certa obertura, un cert nou horitzó, un cert possibilisme, uns certs projectes, una certa acció, si més no per sobreviure.
17 de febrer
És preciós Fredes, és preciosa la Tinença, el monestir allà baix, el Bellestar, la Pobla. Els
boscos i les formacions rocoses fiten un territori bressol del país dels valencians, punt de
trobada dels regnes català, aragonés i valencià. Un petit acte, humil, ens ha tornat a agermanar amb uns parlaments senzills i emocionats alhora. Llàstima que per caminar, per endinsar-nos als boscos tinguem que córrer per estretes carreteres, circulant a tota velocitat, no disposant de temps suficient per fer-ho de manera gradual i ordenada. El territori no deixa de regalar-nos petites grans descobertes quan tot sembla dit i sabut.
18 de febrer
De vegades et sents sense esma, sense motivació, buit. Les rutines, la impotència, la manca
de confiança, de recolzaments em deixa més dèbil que mai. Avui a la feina potser per
cansament, per desorientació, per la tristesa de constatar que tot es troba al mateix lloc m’han sobrevingut les impressions i sensacions descrites. Es sent el final del temps hivernal, l’arribada de les celebracions primaverals, amb el seu to de disbauxa, excés, descontrol. Es sent un desig amagat de fugida, de trencament. Va ser molt bell el passeig pels boscos de Fredes, la descoberta d’aquells cims de pedra, d’aquells monts poblats d’alzines.
19 de febrer
Em trobe millor que ahir. Un dia més dine al pis. Tinc dubtes que aquestos àpats domèstics
siguen més saludables que els habituals menús de restaurant popular. Igual tot plegat ho faig per encetar d’altres rutines, per canviar. Tinc la sensació d’haver perdut uns quilos i, a més, ho certifica el pes del lavabo. N’Albert Ferrer m’ha escrit tot dient-me marxa a Xile, plovisquejava a Castelló, he llegit sobre els ritus de pas a la infantesa a la magnífica Caramella, esforç reeixit per aprofundir en la cultura popular del país. M’acoste a l’hora de la migdiada.
22 de febrer
Diuen que l’ambient hivernal torna les properes hores. Diuen que és divendres i ara com ara tenim açò del cap de setmana. La feina continua essent un pou de temps sense propòsits, pense deuria tenir una ocupació paral·lela, doncs se’m fa difícil mantenir-me desocupat. Dine a un petit restaurant del centre, crec he perdut pes els darrers dies i he pensat era conseqüència de menjar al pis plats preparats per mi. Una companya de feina contava que la seua filla mai no havia anat al cinema i espera il·lusionada una visita escolar.
23 de febrer
Molt fred i nuvolós. Prenc cafè a sant Josep, m’assabente d’un festival, el primer, de cavalls al poble: el primer i el darrer? Compre la premsa, repasse els titulars, veig les imatges impreses. Em refugie vora el balcó acompanyat del tic-tac d’un vell rellotge de paret. La meua vida s’atura per un moment, les perspectives són difícils. Veig com a única ocupació caminar, observar, prendre notes, fins i tot compartir aqueixes impressions. Tot m’afecta, m’acaba arribant d’alguna manera, vivim en un món amb excés d’estímuls, amb pluralitat d’ofertes, amb un allau insuportable d’objectes, propostes.
24 de febrer
Vent, fred, sequedat. Veus des dels aparells de ràdio. El soroll monocord del motor d’aire
condicionat. Tinta fresca dels periòdics, primeres paraules per expressar que la vida continua, que vols fer alguna cosa. Tanmateix m’adone que no estime o no crec en estimar. Sí, igual sóc un sentimental, fins i tot un romàntic, però no estic o no he estat disposat mai a jugar-me-la per ningú per amor. Fins ací res a afegir sobre el propi comportament sobre l’amor. De tota manera cal conservar un cert esperit crític, cal no deixar la tasca de recerca, cal no aturar-se en la presa de camins per avançar en allò personal i col·lectiu.
25 de febrer
No en sé res de la meua continuïtat o no a la feina. Si em mostrava convençut que marxaria fa unes setmanes, ara tinc una mena d’impressió contrària. Millor deixar-ho tot com està. Tenim més llum vespertina, però fa fred, m’agradaria eixir més a l’aire lliure, per em trobe millor sota una manta al sofà. En el futur he de passar més temps a l’escriptori, entre quaderns i diccionaris, prenint notes, fent recerca pura i dura entre llibres, revistes, periòdics, en un ambient intel·lectual ric, divers, entre autors estimats i propostes ben engrescadores i captivadores. Escriure, llegir, pensar.
26 de febrer
Igual aquest silenci també és el dels absents. Igual aquesta soledat meua també és la de l’oblit. La mandra ens fa perdre potencial i la mandra ens porta a un desànim narcotitzant. Crec arriba la fi del temps d’hivernació. Una mena de despertar s’imposa com un deure inajornable, com un pas indefugible. Acuradament ens hem de posar dempeus, acuradament ens hem de retrobar amb nosaltres mateixos. Més que mai cal posar els cinc sentits en allò que fem. I sentir i pair allò que sentim.
27 de febrer
Pluja, núvols, frescor intensa. Amb el regust d’una mort sobtada, sentida. Igual viure per mi acaba essent repensar uns horaris rutinaris… trista vida aleshores. Igual no m’atrevesc a preguntar-me i respondre’m cap on, fins on. La maduresa ve del plantejament i la resposta del posar-se en ferm a caminar. Més que mai sota sospita camine sense nords, en una mena de supervivència que no mira més enllà, òrfena de propòsits, òrfena també de moral. Sembla valer tot per no arribar a res.
28 de febrer
Febrer pitjor que el turc: fred, pluja, vent, neu, vassallatges, mandra, absolut desinterès per allò col·lectiu, impossible creença en tasques comunes eficients, deixadesa fregant la indiferència més salvatge… cal regenerar la política, però també la societat, les persones, el territori, el paisatge. Recuperar una dignitat malmesa i malalta… igual alguns estem indignats, però la dignitat està molt tocada… treballar, confiança, respecte, justícia, treball realitzador, compromís, estudi, reflexió.
3 de març
Matí ennuvolat, entre fulles de diari, prenent notes als quaderns, fent servir una ploma
ressuscitada. No podem deixar-nos vèncer, ni anar per la vida de reaccionaris. Saber qui som i defensar-nos, la soberania personal, esdevé primer pas per recuperar o conservar la dignitat. Ja n’hi ha prou d’estupidesa, de manipulació, de discursos grollers, de riures fàcils, de consumisme estúpid, de discursos buits, d’espectacles banals, de personatges necis,
d’ocupacions estèrils, d’enveges infantils, de missatges de la por, de cançonetes gastades.
Plantar-se no és fàcil, ni fer el propi camí, dir la nostra sense estridències, fer la nostra és l’únic patrimoni que ens resta, conservar-lo el nostre tresor.
4 de març
Núvol, fred, a Bonrepòs, sense treballar per ser festiu a Castelló de la Plana. Ànim alterat,
pensament dubtós, esperit necessitat de dedicacions plenes, acció contradictòria, vacil·lant. Va tot tan ràpid que no definesc cap projecte, se m’emporta el corrent de l’activitat diària. Seure a la taula entre els propis papers, tractar de posar llum entre les propostes, fixar un mètode de treball, també posar les fites sobre els objectius que perseguim. Viure és quelcom molt seriós, l’humor quelcom molt necessari, però una sobredosi ens pot desfigurar.
5 de març
Diuen estem en festes, diuen ve la primavera i això celebrem: la llum, la vida, avançant-nos a la Pasqua cristiana. Una vegada més: soroll, excés, brutícia, buidor, masses de gent cap ací i cap allà, polítics fent acte de presència com una mena de voltors desagradables i ciutadans emprenyats. L’Administració de Justícia per la que treballe no deixa de servir amb eficàcia als interessos d’unes elits selectes, hi ha justícia per a rics i per a pobres. Igual davant les accions i omissions mafioses dels dirigents nostrats la gent, el poble, no ha trobat o no té més possibilitats d’expressió o d’alliberament que aquestes festes teledirigides.

7 de març
Continua l’estupidesa festera ocupant els tristos espais públics castellonencs. Ja els hi va bé
als manadors, ho han aconseguit: narcotitzar la població amb alcohol barat, música ininteligible i sorollosa, espectacles coents i molts petards i coets. Segurament, dins dels límits establerts, la llibertat d’expressió guaita per alguns indrets, però sense conseqüències per l’statu quo. El restaurant on dine avui arraconat en una taula individual fa caixa. Descansaré un poc i marxaré a una altra ciutat a punt per esclatar en falsa eufòria primaveral, miratge d’alegria.
8 de març
He arribat a València, he fet compres a Tres i quatre, faig temps a la Biblioteca de l’Hospital, sóc a l’entrada, és un passacarrer constant. Sent que la vida se me’n va i sent també com és d’important omplir-la de sentit. Algun dia devíem dir prou: i instal·lar-se còmodament no té més trellat que sobreviure entre cotons, guanyar per consumir em sembla l’únic motor de les existències, guanyar per mantenir-nos en la societat. Hem de definir prioritats, d’actuar en conseqüència, deuríem recuperar certa esperança en les accions col·lectives, en el poder social, republicà.
9 de març
Em retallen els cabells, faig una ullada als periòdics en paper. Tracte d’expressar opinions
llogades. Cerque moments on comprendre, on ser jo mateix. Crec només es pot sobreviure des de la tranquil·litat, un cert retrobament amb la natura, amb els espais oberts. Al mateix temps no renuncie al coneixement per avançar humanament, individual i col·lectiva. No em valen nacions, ni promeses de paradisos possibles, ni propostes de felicitat a la curta. No em valen enganys polítics ni estafes bancàries, no em valen tòpics gastats, no em valen propòsits enganxosos. Ara com ara només crec en la senzillesa, en gaudir d’un vers, en bastir el propi poema, el moment del retrobament amb altres éssers inquiets, sense deixar de difondre la nova fe en aqueixa humanitat creadora, respectuosa, senzilla, solidària, cooperativa.
10 de març
Ja no em val aquell Alexandre que va succeir l’Alejandro, em dic, en aquest matí amb empenta primaveral amb restes d’hivern. Més que mai em demane a mi mateix un camí propi i un pas ferm, des de totes les meues contradiccions. Els altres ja poden fer el que vullguen, o no, i jo també, o no. Ahir vam cantar en un casament a un lloc inefable, d’evocacions clàssiques, amb tota la desvergonya i menyspreu possibles, amb aspiracions nobiliàries o patrícies de classe mitjana estabornida. Fem el ridícul, hem perdut qualsevol aspiració al rigor i al bon gust, a certa harmonia, a un humor saludable.

12 de març
Tinc tan dins l’egoisme, la competició, l’individualisme, la ceguesa envers l’altre que a hores
d’ara fer qualsevol crida a la cooperació, a la col·laboració només provocaria una carcallada
burleta, exageradament immensa. Sentiments de culpa i penediment, remordiment, no aprofiten per a res. No es pot construir des de l’atac frontal, des de la negació del dret a equivocar-se, des de les desqualificacions sistemàtiques i més barroeres. Saber retirar-se en segons quines curses, quan es posa en joc la dignitat pròpia, fóra bastant recomanable.
14 de març
Tot indica, si més no pels darrers esdeveniments mediàtics viscuts, açò és remuntada
blaugrana contra el Milan i elecció d’un papa argentí, que déu és argentí. Identificar la nacionalitat del cap visible de déu a la terra és una gran passa per la Humanitat i situa els debats nacionalitaris al primer pla d’allò que ens interessa. Ara li ha tocat a déu destapar-se, ho fa sense pudor, mitjançant signes fàcilment legibles i desxifrables. Tant de bo açò de l’argentinitat servesca per tonar-li el protagonisme a l’espiritualitat, la fraternitat, el repartiment igualitari dels béns.
15 de març
És pel matí, sona Chopin, he fet el petit esmorzar de cada dia. Em vénen al cap aquelles
paraules d’una amiga sobre la meua vida de monjo tot veient aquestes cambres que habite. Em ve al cap el nou papa i com s’esvaeix la il·lusió dels primers moments, tot constatant com els mitjans transformen impressions o sensacions o les provoquen. Pense també aquesta feina meua té els dies comptats, segurament més del que jo he cregut en algun moment, atesa la dinàmica retalladora del govern espanyol. Pense també en la primavera que vindrà i la necessària eixida cap a l’exterior, atesa la meua reclusió hivernal entre llibres. Continua sonant en Chopin, aparentment senzill, bell.
16 de març
Dia gris a Bonrepòs i Mirambell, dissabte faller, el meu germà ha marxat amb la banda, sonen un piano i un violoncell a la ràdio, escolte la maquinària del rellotge de polsera, puc percebre la remor de les despertades festeres, mentre jeia al llit recorde una cançò i els temps de la falla del carrer, sé que la pressió exterior és tan bèstia, faria un cop d’ull, però m’entra una mena de pànic i me la jugue a restar entre llibres i papers, cercant complicitats, refugis, caliu de bellesa, certa harmonia.
17 de març
Ara arriba a la taula de l’estudi una llum preciosa que asseca la tinta de manera quasi
instantània. Els periòdics confirmen el triomf de l’excés i les seues retòriques, la buidor de
l’espectacle faller. Anit vaig fugir de la ciutat en acabar de veure Días de pesca en la Patagonia. Compartíem sala de cine unes quantes persones , com una mena de darrers refugiats o exiliats. L’oferta és ben magra, culturalment parlant. S’imposa o la fugida o la participació estúpida, encara que és possible que alguns porten a terme exercicis d’observació i anàlisi de resultats a tenir en compte. Tractaré de gaudir de certa pau.

18 de març
Fa vent, han passat les pluges. Els coets i petards han presentat la jornada festera, militarment, la nostra primavera arriba precedida d’explosions, d’esclats amb olor a pólvora, sembla que la guerra ens envolte. És dilluns i tota aquesta terra celebra el triomf del despropòsit. Resta poc més que algun cinema, una casa o apartament on aïllar-se, on cercar refugi. Prenc cafè, compre el periòdic, m’arriba una llum amable, divina, aportadora d’una energia impagable. Les lectures d’en Vicent Bello i na Rodoreda, la música d’en Coltrane em fan més suportable l’existència. Sobreviuré?
21 de març
Avui sembla la feina pot perllongar-se setmanes, fins i tot mesos. En unes hores han canviat les meues expectatives laborals. La primavera hi és amb una força increïble, he tornat al pis caminant molt lentament al migdia. Un gran silenci sembla regnar a les estances, comença a arribar el temps d’eixir a l’aire lliure, comença un temps per reflexionar sobre allò del consumisme, de la rapidesa, dels valors propis, de la coherència personal, tot donant sentit al que fem o volem fer.
22 de març
Dine i camine lentament amb el diari sota el braç. El dia ha portat molts papers i una gran
decepció i impotència. El treball és força desil·lusionant. Tot plegat una gran farsa. Presideix el meu quefer una gran desmotivació. He tingut un malson, crec haver arribat a cridar. Ahir vam tenir l’oportunitat d’escoltar en Ferran Argilés tot presentat el seu llibre sobre en Fuster: set de coneixement, gran empenta envers la valoració com cal del mestre suecà, que no ens aturen.
23 de març
Reste a Castelló doncs fem una eixida a Atzeneta i Benafigos. Matine com en un dia feiner. Molt de silenci, trencat pel pas d’algun vehicle. Omplir el temps darrerament lliurat a la lectura, a estones escrivint, encara massa dedicat als mitjans de comunicació, a l’activitat consumista. Ara com ara des del rigor, des de la constància, des de la pretensió pel treball ben fet podem gaudir de la vida, créixer. Els paranys teixits pel món per entretenir-nos deuríem saber detectar-los i deixar-los enrere. Avançar cada dia.
24 de març
Enlluernat encara pel camí entre Atzeneta i Benafigos, amb el cos testimoni del trajectes matine a Castelló, tot endreçant les accions per dinar a Bonrepòs. Escolte aqueixes músiques solemnes d’en Haëndel, la llum entra alegrement al pis de parets blanques i nues. Tracte de recomposar certa serenor, de situar-me en la vida de l’instant. La bellesa se’ns ofereix també, de vegades, amb una precipitació i acumulació ensordidora. He pensat que una ciutat sense periòdics, llibreries, sales de cinema, concerts, teatre, no és una ciutat, ans un cementeri.
25 de març
Lenta represa dels dies feiners, Setmana Santa amb papa ¿il·lusionador?, parle amb una
companya que espera l’arribada de la seua filleta, em conviden al cafè al restaurant Julivert, compre l’ARA un migdia més, espere l’hora de la migdiada amb deler, continue l’escriptura d’aquest quadern, torne a vestir texans, pense que igual cal retirar alguna manta del llit, el temps és variable, em dic menja bé evitant certs aliments i excessos, tot amb mesura, sona un timbre, em creue a l’anar i al tornar de la feina amb una noia amb bicicleta.
26 de març
Núvols, també un sol agradable en acostar-me a la feina, preludiant dies primaverals. La
Sidreria, el lloc on dine, és mig buit. Els periòdics conten les desgràcies de Xipre, aprofitades per banquers d’altres indrets per captar clients decebuts. De tota manera cap indici de solidaritat a la vista, tot són gestos de conservar cadascú la nostra posició, de no moure’s, de sobreviure sense arriscar gens ni miqueta. Les anàlisis, les profecies estan fetes i tot pinta molt malament.
28 de març
Llum espectacular, dia de fugides, preludi de dies festius. A poc a poc prenc consciència del
valuós que és viure, i que res hauria d’alienar-nos; la submissió als valors dominants deuria
encoratjar-nos a alliberar-nos-en, denunciar les injustícies, posar en marxa actuacions per fer un món més habitable. En l’organització del meu temps no acabe d’aprofitar-lo com m’agradaria i sovint acabe enganxat a pèrdues més estúpides i miserables. Em manca determinació per no balafiar-lo, per no aturar-me en la recerca, el coneixement, la creació. No hi ha treva.
29 de març
He dormit força hores i així i tot m’he llevat abans de les vuit. Mire per la finestra i escric a la vora: núvols, vent, temps inestable, pasquer. No tindre pressa, cap, viure aquestos dies com oportunitat, fer de cada moment temps de plenitud. Espai públic, llenguatge, denúncia de les injustícies, replantejar el món laboral, lluitar per l’ensenyament de les persones, moltes idees que expressa en Josep Ramoneda al seu L’esquerra necessària perquè reflexionem i actuem d’alguna manera davant el canvi radical d’escenari que observem durant els darrers temps. Ara li diuen crisi, però és una fase dura del capitalisme dominador.
31 de març
Canviem l’hora, avancem els rellotges o ens canvien l’hora o l’hora ens canvia… És més d’hora avui i ja tinc el cafè al cos, he comprat els periòdics i unes barres de pa, el vent sembla haver-se aturat i dedicaré el temps al de sempre, canviaran les notícies, els temes, però la dinàmica es preveu coneguda. Aquest diumenge crec es deia i es diu de Glòria i m’aprofitaria l’expressió per subratllar l’ambient primaveral que m’envolta de festeig d’ocells, d’esclat de la flor dels tarongers, de potència de la llum explotant arreu, deixant enrere les ombres hivernals, obrint les esperances de nous dies per omplir de goig i alegria.

1 d’abril
Ventós encara. Poca gent als carrers, faig un cafè al forn, compre el diari, visite el caixer. Ara escric vora la finestra mentre tremolen fulles, cables, cossiols, fustes. Encete setmana, em ve al cap la progressiva fugida de tants i tants de la meua generació, no hem sabut generar atractius per romandre-hi, segurament continue, i no en sóc l’únic, resistint-me d’alguna manera, però tot sembla bastant inútil, em resta poc més que contar o mirar velles fotografies. Bastir el present de cada dia arriba a ser tan difícil des de la constatació de la runa, de l’enderroc arreu.

2 d’abril

Torne a la feina i es publica que cobriran la plaça on treballe, sembla continuaré uns mesos, mai se sap. Entra a la cambra de l’escriptori una llum prodigiosa i al carrer es pot olorar, com altres dies, la flor del taronger. Sovint em precipite, sovint múltiples ofertes al mateix temps entretenen la meua atenció. Així les coses no deixe de demanar-me paciència i seny. En tot cas sóc un més dels enganxats per aquest ritme frenètic del temps, contaminat per la malaltia del consumisme, estafat per les promeses, falses, de progrés i triomf individual. Lluny de ser persona, m’enfonse en les tristes misèries.

3 d’abril
Amb el regust de qui treballarà on jo ho faig ara dine, llegesc el diari i em pose a escriure
aquestes línies. No deixa d’alegrar-me aquesta llum descoberta i ebri em crec en el millor dels mons possibles, gran mentida d’ús exclusivament intern. D’autèntica cara dura són algunes de les actituds que observe, d’autèntica estafa al ciutadà la majoria de les institucions públiques, de les privades millor no parlar-ne. Deuria ser capaç de plantar-me, almenys deuria d’haver aprés això: plantar-me, diu prou. Ara igual és el temps de les propostes, de les serioses propostes.
4 d’abril
Pensava açò de restar sense feina, sense aquesta feina, és una oportunitat per la llibertat, per desplegar propostes, per desplegar capacitats, per desvincular-se de quelcom que no va amb nosaltres. És una oportunitat de tancar una etapa i obrir-ne d’altres, tant de bo més esperançadores, més creatives i m’ha vingut al cap aquell temps en què volia
desempallegar-me de la carrera de dret, com una mena de malson, que em perseguí durant
cinc tristos anys. Estem vius, això és la gran oportunitat. Podem fer projectes, engrescar-nos amb ells. Açò és el que sempre se’ns nega.
5 d’abril
Torna la pluja i un cert ambient fred. Encara he pogut gaudir avui de l’escalfor d’uns raigs de sol en caminar cap a la feina. Ingènuament ens agafem al cap de setmana i creiem escaparem per unes hores de les servituds dels nostres treballs. L’home és actiu, acciona, fa, i millor centrar-nos en el que fem en cada moment, tot evitant fer dues coses alhora, dedicant-nos a consciència. Em va bé el temps del repòs, de la meditació, com un espai necessari on desconnectar del món sensorial per reposar i endinsar-me en l’espiritual.

6 d’abril
Fresc matí, després d’hores de profunda son. Recorde en llevar-me la imatge d’una dona molt abraçada a un dels seus fills. Em dutxe, vaig a fer un cafè i comprar els periòdics, replegue un fullet polític amb el contundent títol Entérate, bàsicament uns papers de lloança de les accions pròpies i de desqualificació dels adversaris polítics, sense cap concessió a l’autocrítica i l’anàlisi contrastada, la reflexió i la crítica responsable. Llegint els diaris tens cada vegada més la sensació de què tot plegat tractem de bastir un decorat amb les institucions que cobresca tota la misèria que som capaços de produir, lluny de qualsevol intent de progrés humà de qualitat.
7 d’abril
S’ha aturat el vent, el sol es disposa a regnar solemne. Ahir vam veure al Micalet Tartuf, a cura d’una jove companyia: quantes coses es poden fer amb bons oficis, com admire aquells que saben treure les potencialitats dels joves i donar-los forma, compartir-les amb els altres!, com n’és de fantàstic acostar-se als clàssics i mantenir-los vius entre nosaltres! Aquestes són unes fites elevades per la cultura, paga la pena l’esforç, conreant-la, difonent-la, fent-la de tots, compartint-la.
8 d’abril
Al meu voltant es percep allò de canvi de cap l’oficina, arribada d’un de nou. Els debats públics estan gastats a colps de repetició i manca de rigor. La ignorància basteix xarxes denses i força enganxoses. Tornar a la senzillesa esdevé higiènicament recomanable i el respecte és confós sovint amb una mena de silenci còmplice i còmode. Prepare els objectes personals per un trasllat i comence a allunyar-me del lloc que ha estat casa meua durant els darrers mesos. Dins meu cove les ganes de marxar i de ser lliure, o el més lliure possible.
12 d’abril
Sóc a Alcoi, hi he arribat amb tren a primera hora. He esmorzat al mercat de sant Mateu, he visitat antics companys de feina. He dinat bajoca farcida a sant Francesc. Al carrer m’he trobat amb una coneguda en baixar cap a sant Llorenç. Ha passat el temps, els records d’abans són tan potents que poden generar noves complicitats, noves trobades, noves expectatives, l’amistat per a mi, ara, és això: gent amb la que has compartit experiències i amb les que en podries compartir, ara bé, tot tractant d’evitar rutines o reiteracions prescindibles. L’amistat és com la vida: oportunitats.
13 d’abril
Després de la jornada social alcoiana, participant al Casal Ovidi Montllor en la presentació dels llibres de Germania tocava La Vall de Laguar, Fleix, pugem al Cavall Verd. Les vistes sobre el mar, les valls del Pop i Laguar, les serres d’Aitana, Serrella, Mariola, el Montgó, tot plegat en un ambient de floració primaveral espectacular, converses ací i allà, complicitats, ressonant dins el meu cap en una successió de moments plens d’humor i certa alegria.

14 d’abril
La Vall de Gallinera, la Penya Foradada, ull que mira misteriosament, dinar a Alcalà de la
Jovada, restes de poblaments moriscos, un corral de ramat aprofitant el buit d’una muntanya, l’estepa florida, gamó, varetes de sant Josep, orquídies, timonet florit, roselles, tapís inoblidable de colors. Parle i observe, em sent reconfortat per tanta bellesa encara, que em dóna alegria, que em resitua en un món que paga la pena, món extraordinari de llogarets tranquils, accents dolcíssims de la llengua, món harmònic. Em manca alguna cosa, però em nodreix.
16 d’abril
Magnífica llum, mentre al treball passe les hores classificant i distribuint papers. Ha havut un atemptat a Boston i novament pense allò de les víctimes de primera i les de segona. Trist, molt trist que donem més importància informativa a unes morts violentes que a unes altres. Així les coses, com al treball, dediquem molts, massa, fins i tot els esforços a accions o activitats que no en mereixen. Aquestos dies tan preciosos és una autèntica llàstima no dedicar-los per complet a actes creadors, a activitats artístiques, a eixamplar el coneixement d’una manera fecunda i s’empenyorem en la nostra crisi, la profunda insolidaritat.
20 d’abril
Davant el moment de la tria, de la presa de decisions, de fer açò o allò altre saps que te la
jugues, desballestant completament un propòsit i un altre. Em lleve al poble, em sent com un estrany que no té interés per quasi res, que té dificultats per somriure, que veu massa gestos buits, hipòcrites al seu voltant. La frescor de la primera hora del matí no és més que un petit preludi del dia assoleillat on finalment s’instal·lem. Ha mort el pare d’un amic i segurament aniré a transmetre-li el meu condol. M’he entretingut massa vivint i he fet molt poc per assegurar el futur.
22 d’abril
Sembla l’estructura jurídica dels drets individuals universals trontolla davant les accions de certs elits, que es creuen legitimades per imposar llurs plantejaments per les majories obtingudes a les urnes, sota normes electorals de dubtosa qualitat democràtica. Callar i obeir és l’única cosa que se’ns reconeix a la majoria. Les opcions a casa, en família i al carrer per desplaçar-se: preferentment en cotxe particular. Estem tan ocupats en allò propi, que allò de tots es desagna desprestigiadament i qualsevol somni de realització col·lectiva és vist com un anacronisme que cal liquidar quan abans millor.
23 d’abril
Avui han soterrat un familiar de la Pobla de Farnals. Avui, el dia del llibre i la rosa, he comprat un llibre del professor Josep Fontana, considerablement gruixut, que ben bé no sé on posar entre l’escampada que tinc ací al pis de Castelló. Avui els alemanys de Munic s’han berenat el Barça d’en Messi i companyia. Avui he llegit en Josep Brodsky i em dic a mi mateix he de fer les coses el millor que puga, no defallir. Les empreses col·lectives estan molt malament. Cal silenci i treball, meditació i tranquil·litat.

24 d’abril
Dia dels Trons a Alcoi. L’aire és fresc, bufa un pèl de vent. Continue fent esforços mentals
sobretot per posar ordre a les coses que tinc al meu voltant i a les que em persegueixen
mentalment. No sé si per sobreviure a La tirania dels diners de la que parla na Rosa Regàs, per acostar-me a l’equilibri del que crec escriu en Brodsky. Ara com ara, viure intensament segur que té a veure amb ser fidel a un mateix i no deixar-se arrossegar per corrents de masses. L’originalitat, les forces renovades per fer camí continuen sent un repte quotidià.
25 d’abril
Diada nacional (quina por açò de les nacions) valenciana. Dia gris, de retorn de la pluja i les
nuvolades. Continue escoltant música clàssica al matí, dinant als petits restaurants del centre (n’han tancat dos al carrer Cavallers en els darrers temps). Continue pensant que la migdiada i la lectura posterior són moments bons, continue deixant-me seduir per les cròniques futbolístiques tot tractant d’abandonar l’absurda barçafília, continue cercant imatges durant la nit abans de temptar la son i atreure-la, continue sense poder o voler escriure quelcom semblant a un poema, continue aïllat en una freda soledat. Avui he portat corbata.
26 d’abril
Arribe al migdia tranquil·lament, em ve la imatge d’una companya de feina a qui fa gairebé un any no reclamen per treballar del que jo faig i la imatge d’un company tot recordant-me ell va decidir quan tocava opositar. Em dic a mi mateix que el meu ritme, els meus plantejaments són uns altres, bàsicament resumibles en anar fent. Ahir férem a la seu social del Centre Excursionista de Castelló la presentació de Rerefons. Van ser molt amables amb mi tots els presents i va triomfar la poesia… difícil, complicat. Escolte una parella que s’ha instal·lat davant meu, la mare i el fill s’acomiaden del pare, el xiquet plora. Tot estimar-me molt la casa familiar i els pares i el germà necessite un espai propi.
27 d’abril
Tenim la llevantada al damunt, ha plogut durant la matinada. El dia és gris, molt gris, no serà un bon dia per a la Fira del Llibre, ni per la passejada del CEC per l’Espadà. Encara ressonen dins meu les melodies de n’Andreu Valor quan torne a llegir “Si no te gusta denuncia” o “Aquí juegan niños, no la cagues”, expressions que conviden al civisme més didàctic i a l’harmonia social més casernària, de caserna militar, dels darrers temps antidemocràtics, molt en la línia del “Entérate” del butlletí municipal del partit que ens malgoverna, en competència amb el de l’oposició, “Participar”, se suposa que en la desfeta total.
28 d’abril
Continua la llevantada i sembla l’oratge més tancat que ahir. Vaig visitar gojosament la Fira del Llibre. Hi vaig trobar en Rafa Sena, en Rafa Arnal, la gent de la Cooperativa El Pont de Castelló, en Manel Alonso. Per la vesprada vaig gaudir amb inquietud sobre el que hi ha al darrere del poder en veure la pel·lícula francesa L’exercice de l’etat. Poc més que menjar i dormir per omplir aquest cap de setmana gris i solitari. Les primeres hores del dia les aprofite per llegir tot evitant les remors dels mitjans de comunicació contaminats , infectats de por i de molta mala llet.

29 d’abril
Plujós dilluns, fresc fins i tot. Semblem a la feina una miqueta ànecs, aletejant sobre les aigües brutes d’un estany. Quina motivació podem tenir si ens jubilarem més enllà dels 67 anys, a raó de cinc dies per setmana treballats? Açò quina mena de presa de pèl és? En llegir na Rosa Regàs consolide més la meua posició sobre el temps i la vida: gaudir-ne, assenyadament, però gaudir-ne sense deixar-nos prendre allò millor, sense deixar d’aprendre, crear, aportar elements de progrés humà.
30 d’abril
Acabem aquest primer més primaveral, ho fem plujosament o ennuvolada. Aquestos dies he fet un poc de recollida, no sé si toca però, vaja, ho he fet. Almenys pot servir per posar ordre. Dispers com sempre, avui baixaré a Bonrepòs i em dic a mi mateix quaranta-cinc anys són temps de maduresa per dir no a certes coses i prendre absolutament les regnes de la pròpia vida. Som molt lluny en el curt recorregut de l’existència i l’experiència acumulada es pot aprofitar, tot traient-li suc al seu potencial. Fóra arribat el moment no de fugir, sinó de dir la nostra cara a cara amb la realitat, senses màscares, sense subterfugis.
3 de maig
L’emissió d’un programa de televisió en una cadena d’àmbit estatal ha generat molta atenció sobre les darreres revelacions al voltant de l’accident de metro de València de l’any 2006. L’actitud de silenci còmplice de la societat respecte de tantes i tantes tragèdies, començant per les més pròximes, palesa una manca de sensibilitat i humanitat que ens deuria fer replantejar-nos unes quantes coses, de les dites serioses almenys. Els responsables polítics han manifestat, mitjançant les seues accions i les seues omissions, un menyspreu absolutament inacceptable que els retrata com a gestors de la cosa pública, posant-los en el pitjor dels llocs possibles. I no valen excuses, ni disculpes, ara ja no.
4 de maig
Plana sobre els meus pensaments la idea de l’atur. Quantes vegades he maleït la feina que
m’esclavitza i ara tinc la por de perdre-la. Em compare amb tots aquells que conec i que no han fet altra cosa que pujar graons socials per tenir formació superior, una parella amb qui fundar una família, una casa, una altra, una feina ben pagada… models d’èxit social respecte dels quals voldria distanciar-me tot fitant una manera pròpia i diferent de fer les coses… res de diferent té aquest plantejament del que m’he fet des de petit. Deuria veure el final de la feina com un final de cicle i, sobretot, com una oportunitat per abastar una altra etapa vital, uns altres espais de realització i creixement personal.
5 de maig
Encara enlluernat per les imatges de la pel·lícula La caza, encara acabat de passar per la Fira del Llibre, m’he llevat d’hora com si una mena d’automatisme s’hagués activat. La llum entra pels finestrons, els ocells esclaten en cants arreu. Els noticiaris continuen atemorint-nos, la ciutat de València és plena de turistes celebrant el consum compulsiu. Tot em convida a amagar-me, a evitar, a no ser-hi. No sé com podem reclamar o reivindicar quan hem fallat en tantes i tantes empreses, en tants i tants propòsits… moralment és difícil donar una resposta.
6 de maig
Cerque novament quelcom semblant o aproximat a la senzillesa, cerque simplificacions per
fugir del consumisme perseguidor. En l’horitzó continue veient l’atur, un atur sense pietat, un atur que em portarà a aliniar-me amb els exclosos i fracassats. Dilluns per tornar-me a dir que deuria fer les coses d’una altra manera, per tornar-me a dir que haig d’empassar-me jo mateix les pròpies mentides, les covardies més potents. Dilluns per jugar al de sempre, per fugir d’una feina estúpida, per retrobar-me amb allò gastat que comença per mi mateix.
7 de maig
Sembla haver-hi arribat la calor, arribat per quedar-s’hi. Parle amb un amic hospitalitzat, he tractat de donar-li els millors dels meus ànims. Parle amb ma mare que ahir no es trobava massa bé, m’informa que una veïna ha estat mare i que ella i la criatura es troben molt bé, felicite per correu als pares. En tornar al migdia a l’apartament continue la meua febre ordenadora, com si anés a marxar d’un moment a altre. Se’m fa un poc llarg romandre ací. La manca de perspectiva és gran.
8 de maig
Només desitge acabar la feina, el despatx em sembla un lloc inhabitable. Espere les veprades per alenar aire i reposar l’esguard sobre objectes estimats, passejar, llegir, portar a terme accions més creatives que les del matí. A la feina tot és feixuc, gastat, el treball és una mena d’esclavatge que no porta enlloc, la societat de consum ens ha acabat malbaratant l’existència, sense cap dret a la crítica o la dissidència. Els altres són molt lluny, als altres els he tancat totes les portes, als altres me’ls he cruspit amb indiferència.
9 de maig
L’estat central continua tombant iniciatives catalanes per enfortir llur autogovern, ara, novament, el Tribunal Constitucional. A la feina tot són comentaris sobre restructuració de plantilla, privatitzacions encobertes, concursos de trasllats. Per mi la paraula llibertat apareix com a sagrada al meu horitzó personal, voldria lliurar-me a tasques per la dignificació dels éssers humans i l’aprofundiment de la democràcia participativa i igualitària. Continue pensant que allò contemplatiu, a més d’allò reflexiu, és necessari per crèixer. No defallim.
10 de maig
Tracte d’esbrinar quan acabaré la feina, em trobe estabornit per un treball sense cap ni peus, paradoxalment vull deixar-ho. El pitjor: quina alternativa? No tinc respostes dins el mercat laboral, la societat consumista, únic model de supervivència imposat arreu. Tot el que m’envolta materialitza una mena de conxorxa contra la racionalitat, el bon gust, la mesura, el trellat o seny. Les falsedats, començant per les pròpies, i acabant per les socials, acaben anorreant-nos sense escrúpols fins al final.
11 de maig
Érem un petit grup, vam eixir poc abans de les set de Castelló, recollírem uns companys a
Benicarló, s’enfilàrem cap a la Tinença tot vorejant el pantà d’Ulldecona, ple a vessar, després de les darreres pluges. A la Pobla férem els cafès necessaris i començàrem la caminada envers Bel. Paràrem a esmorzar a les Eretes, passàrem per les restes d’un mas del segle XVIII, el de Borja, abraçàrem la mirada al vell Pi gros, dinàrem a Bel. El seu carrer s’ordena respectuós i amable. Després de gaudir de les vistes des de la penya de Bel travessàrem un carrascar. Ens recollí un autobús per tornar.
12 de maig
El jove del cafè de davant del pis on visc ha obert l’establiment, i ho ha fet d’hora, el veig des de la finestra llegint el diari. Feia un moment em preguntava perquè els diumenges em semblaven més assoleïllats i lluents que els altres dies de la setmana. No sé si és per allò de no treballar, per allò d’escoltar en Lully i que em porta tota la lluentor aquella de la cort del rei Sol. Igual en tot plegat hi ha una certa predisposició al lleure, a l’oci, a la contemplació, al lliurament a una certa intensitat i convicció, a petits plaers, a actes que ens estimem.
13 de maig
A Castelló tot continua amb el seu to gris. Als mitjans que freqüente s’imposa la lliga del Barça, la qüestió del finançament, l’independentisme. Estic llegint la visió de la invertebració d’Espanya de don José Ortega y Gasset, que desitjava llegir des de fa temps. Constate la meua manca de plantejaments de futur i la seua foscor s’acosta als tints apocalíptics de l’obra de teatre La casa produïda pel Micalet. Mentre pels carrers del Cap i Casal els manifestants del 15 M es mobilitzaven, desfilava la fervorosa processó de la Verge dels Desemparats. Auxili!
14 de maig
Dinava fa una estona i una dona parlava amb uns ¿britànics?, sostenia que els atemptats de
Madrid-Atocha havien estat obra d’ETA, he entés. Aleshores he pensat en els mitjans de
comunicació i la manipulació informativa, la pròpia i l’aliena. La dona també parlava de fronteres i estrangers, personalment esperava també ho fés sobre Catalunya i quan crec ho ha fet no he pogut escoltar bé. En poques paraules ha demanat al món que s’aturara perquè ella volia baixar-se’n. Tot açò després d’haver llegit l’Espanya invertebrada, tot apostant per minories dirigents amb qui creieren les masses o majories socials.
15 de maig
El dia s’ha enfosquit i continue pixant amb una freqüència extraordinària, em sembla tinc una infecció d’orina per les informacions que he pogut llegir, caldria visitar un metge. Probablement cesse els dos o el cinc d’agost, amb més o menys certesa m’hi resten poc més de dos mesos per acabar la feina. Em dic a mi mateix allò recomanable fóra canviar de feina, fer quelcom que em convencera d’allò més. Tinc la sensació de no estar a l’alçada i deixar, simplement, passar la vida sense gaudir-la.
16 de maig
Xenofòbia, islamofòbia, racisme, enveja, ignorància, por, comparacions, soroll estrident,
marginació, misèria, tristesa, desinformació, manipulació… mires al teu voltant i no deixes de descobrir tot això i més. Per sobreviure cal bastir-se una cuirassa molt forta, per sobreviure cal llevar-se cada dia amb el ferm propòsit de tractar de cercar brins d’esperança, sense conformar-se amb una esperança qualsevol, sinó una de viable, de forta, de bella. Sense sentit, sense propòsit, sense objectiu, sense dedicació no hi ha esperança.
17 de maig
Observem agressions i complicitats feixistes amb massa freqüència, alguns no hi veuen res.
Observem un interès absolutament menyspreable i antisocial en molts funcionaris i càrrecs
públics. Observem una indiferència despreocupada i alegre en molts conciutadans envers la
gestió dels serveis públics, començant per l’ensenyament. Observem una manca de capacitat crítica envers un atac i un altre contra la dignitat de les persones. En sentir la paraula discriminació mirem cap a una altra banda. Les violacions dels drets, entenem, no són d’ací.
18 de maig
Per l’època de l’any el dia és fresc. No ens abandonen els núvols. Les ràdios vomiten discursos sobre educació a primera hora del matí. Em fa una miqueta de mal el cap, igual tinc una infecció d’orina. La manipulació, la imposició de valors competitius, els greuges comparatius, els discursos monocordes i centralistes s’escampen amb èxit per les nostres terres sense vergonya. De vegades reste amb una cara d’estúpid barallant-me per qüestions que no van enlloc, així les coses obrir un diari, veure un canal de televisió i pronunciar-se esdevé una presa de posició que algú ja ha pres per tu mateix. Tant que parlen de llibertat i aquesta es mor per les cantonades.
19 de maig
Tot passa per seguir el nostre camí i celebrar gojosos els moments de les trobades. Estimar és el major regal que podem donar i rebre, la companyia dels altres, el seu afecte és el més
valuós. Tantes paraules estúpides, tants discursos inútils, tants missatges prescindibles, tants suggeriments enganxosos i enganyosos, tantes estafes amagades, tants paranys, tantes rateres parades. Ser un mateix no és fàcil i mirar-se al mirall cada dia tasca ben dificultosa, mirar-se i reconéixer-se. El ritual del silenci, de l’espai apartat, el ritual del caminar solitari m’empenta a respirar.
21 de maig
Em visita la metgessa de capçalera. Em trobe amb veïns del poble, malalts, al consultori. El
treball del dia el concentre en unes poques hores. Dine llegint el diari i cerque el llit per fer la migdiada. Pel cap passeja la idea de matricular-me en algunes assignatures de filologia
catalana per aprofitar acadèmicament els propers mesos ¿de transició? Llegint en Jaume
Cabré em faig més devot de la lectura. Parle amb uns coneguts i constate m’allunye de certes coses comunes.
22 de maig
La feina apareix com un temps absolutament marcat per dinàmiques conegudes i avorrides. Em trobe convençut que les molèsties d’aquests darrers dies al meu ventre, pixant més del sovint, es deuen als nervis. Sí, sóc nerviós pels sentiments, per la pèrdua de la feina més o meys pròxima, alhora que pel plantejament d’unes negres perspectives laborals i socials. No precipitar-se, agafar-se constructivament tot el temps que siga necessari. No deixar de créixer.
23 de maig
He despertat a Bonrepòs. He deixat unes mostres d’orina al consultori. M’ha deixat el pare a Albuixec i he començat a treballar sobre les deu del matí. Atabalat he recollit algunes coses i ara faré una migdiada i tornaré a l’Horta aquesta setmana curta. Així les coses, dispose d’un temps per ordenar o mirar en perspectiva, per descansar i engegar, per veure més enllà o albirar, o intuir o simplement per equivocar-me.
24 de maig
És el primer divendres de vacances dels sis que he programat en les properes setmanes. Em dic a mi mateix que he de desenganxar-me d’un ambient opressiu i malaltís, quan més
m’allunye d’aquell despatx, d’aquelles converses, d’aquell edifici, crec millor em trobaré, part del meu malestar recent hi té algunes de les seues arrels. La llum i la cridòria dels ocells conviden a no aturar-se i llevar-se alhora, disposar-se a l’activitat.
25 de maig
Igual en altres temps la meua vida era més rica quant a relacions personals i empreses
col·lectives. Ara i ací constate la dificultat d’engegar propostes engrescadores. Igual necessitem d’algú que ens espere en arribar a un lloc anomenat llar pròpia, igual ara com ara constatem la pròpia soledat en tot, vista la indiferència general que provoquem en els altres i que no fem més que guanyar-nos dia a dia. La confiança no travessa o passa pels seus millors moments i l’interès propi és la única cosa que ens resta per surar sobre les aigües fosques de la vida.
26 de maig
Matine per ser diumenge, em dutxe, s’escolta ja la ràdio, els ocells canten al voltant, els núvols posen un to de dramatisme a tot plegat. He somiat qualcuna cosa, he oblidat el somni, recorde només apareixia en Xavi Castillo de qui ahir vam veure El mono, el seu darrer muntatge/destarifo. El consumisme ens enganxa i narcotitza de tal manera que el parany esdevé impossible de desfer. Ho hem fet malbé gairbé tot. Pensava estudiar una carrera universitària, ara pense és massa tard, ara pense en quan rebutjava el sistema d’avaluació, ara pense m’estime més aprendre pel meu compte, al meu ritme, tot seguint els meus anàrquics interessos de cada moment, com una mena de fugida de la manipulació. Una més.
27 de maig
Les temperatures continuen sense enfilar-se, el bar de davant del pis sembla haver tancat,
canvie el cartutx de l’estilogràfica, m’he desconnectat del cercador Google a la feina, em visita la futura cap del servei, encete una nova setmana curta. Deuria retirar-me i repensar-me, redifinir-me, sense deixar descendència, sense interessar-me pels altres, sabent-me observat i censurat a cada passa em veig a mi mateix com un ésser bastant limitat. Ser lliure, ser, gran repte.
29 de maig
Diuen que no farà la calor coneguda a l’estiu. Diuen que continuarà aquest temps estrany. De tota manera continuaré cercant rajos reparadors, calors catàrquiques. En el silenci em
descobresc sol i l’explore i l’habite. Són breus moments però intensos, en la meua fugida
d’aquestos temps sorollosos, lligats als enginys electrònics que tot ho fan tan fals, virtual, de
mentida. Em fa mal el cap i pense en malalties. Els companys de la feina em veuen
allunyar-me, de fet ho faig amb un cert pla premeditat d’adéu.
30 de maig
Sovint la vida me la plantege com una renúncia i una altra. He deixat enrere moltes portes
tancades i les que he gosat obrir he acabat tancant-les també. Malgrat tot em crec de mentalitat oberta, però disposat, això crec que sí, a no deixar-me enganyar, començant per no deixar-me enganyar per mi mateix. He comprat una guia sobre Londres que ha acabat essent una guia de consum a la capital britànica, aquesta guia fóra millor tancar-la també i mirar-nos-ho tot amb uns altres ulls.
31 de maig
Ressentiment. Que lleig, que trist, quanta frustració que se’m deriva. Ho sent, ho sé. Com
m’agradaria no existís, no sentir-lo, però hi és, el sent, el genere. I com n’és de destructor, de devastador, darrere d’ell només hi resta un desert, territori de les desfetes totals, sense possible retorn de la vida. Ressentiment davant la falsedat, davant aparences hipòcrites, davant l’exhibició del que volen que siguen èxits, davant la competició estúpida, davant l’aparador de les misèries i les mediocritats, com una infecció infernal que s’escampa dins teu, t’encega, t’anorrea. Ressentiment estúpid que hem d’allunyar del cor.
2 de juny
Després de moltes corbes arribem a Cortes d’Arenós, dinem a las Fuentes de Rubielos,
acabem a Olba. El sol agradable, les flors estampant amb llurs colors vermells camins desfets per comunicar aquestos racons valencians i aragonesos, les anècdotes d’en Gimeno, la remor de les aigües de les darreres pluges i nevades, la hospitalitat dels llogarets. La vida podia ser més senzilla, tant de bo férem de nou habitable aquest interior tan ric i bell, sense pretensions transformadores, només per portar vida possible, senzilla: pura utopia?
3 de juny
Retorn a la feina, tot sembla més o menys ser on era. Un lleuger cansament em porta el record de la llarga passejada d’ahir, la conversa amb una companya em resitua sobre les fosques perspectives laborals. M’arriba la son, m’arriba la inquietud per les publicacions, em fan molta mandra les tasques domèstiques, les evite. Més que mai hauria de ser fidel al que pense, més que mai deuria superar qualsevol temptació de vida fàcil i superficial, però més que mai deuria lliurar-me a la senzillesa, viure cada dia com una oportunitat, bona, per bastir arrels, per nodrir-me de riquesa espiritual.
4 de juny
Descobrir un insecte d’un tamany “respectable” pot portar-nos a caure en el compte que no estem sols, sobretot quan el descobrim al rebost, no massa proveït, tot hi ha que dir-ho. No vaig poder evitar certa impressió i passar a un estat de certa prevenció cada vegada que obria un armari o estirava d’un calaix! Instal·lar paranys pertot arreu?, iniciar una croada contra aquest terrorisme domèstic violentador de la intimitat més íntima? No sé, de moment acceptar que no estem sols pot anar bé per assolir certa consciència del que som.
5 de juny
Encara amb les imatges de la pel·lícula El molí i la creu fresques als ulls, encete aquest dia tot escoltant Israel a Egipte d’en Haëndel, solemne, exquisit, brillant, tot pensant el temps l’hem d’aprofitar gaudint de la bellesa que ens envolta i creant-ne més amb els nostres actes, amb la nostra d’actitud. Pensaments positius tots ells que desitjaria no m’abandonaren, però que ben sovint topen amb dificultats, entrebancs, que ho barren tot. També tinc fresc el posat apassionat, assenyat, autocrític i autoexigent d’en Josep Mª Puyal, referent de la sensatesa de la que tan mancats anem en aquests temps.
6 de juny
Matine, com entre boires avance per les primeres hores tot sabedor que les energies seria molt més interessant canalitzar-les en tasques més altes que servir l’Administració de Justícia espanyola. És el que hi ha. De tota manera tot sia enfortir-se per saber dir no quan toque, no després de tants “sís”, no després de tanta submissió i vassallatges. Si és una proclamació d’independència individual doncs endavant amb ella, però responsablement, sense responsabilitat no hi ha ni independència, ni llibertat.
7 de juny
A Bonrepòs i Mirambell, novament escric mentre sona en Bach i porta pau a l’ambient familiar, sempre més mogut que els meus dies solitaris a Castelló. Núvols, tempestes vespertines van teixint el paisatge d’aquest juny rebolicat on la calor arriba finalment transformant el vestuari i estimulant els cossos a cercar llocs més frescos i ombrívols, a despullar-se, a remullar-se. Davant el que sembla estupidesa generalitzada, les lletres i els llibres, l’escriptura i la creació em continuen oferint refugi i aixopluc, hi ha un gran espai per la llibertat, hi ha un magnífic ventall de possibilitats que deuríem aprofitar per bastir una vida possible. Sé que no hi ha treva,sé que toca evitar i rebutjar qualsevol pla d’entreteniment. Cal generositat.
8 de juny
Vaig veure ahir una pel·lícula sobre el conflicte entre palestins i israelians, Inch Allah, crec era el seu títol, és tan dur el seu missatge, per mi calia prendre partit, partit fins les darreres conseqüències, només aquells que ho fan són coherents, són íntegres, la resta potser juguem al doble joc, perillós, de la falsedat, de les mitges tintes, de la ximpleria i la superficialitat. Segurament només ens resta la capacitat per aprendre i comprendre, d’observar i transmetre. Tot és molt complex, creure en certes coses és ben difícil, creure vol dir ser en aqueixes certes coses.
9 de juny
Ho sent, això meu no és relacionar-me. Haig d’escoltar cada estupidesa, fins i tot de gent que entenc ben formada. Dir el que un pensa i sobretot des de la dissidència avui en dia està molt mal vist. A l’època de la comunicació semblem més incomunicats que mai i les respostes són difícils d’abastar, de preguntes no se’n fan massa.
10 de juny
Corren aquestos dies i em dic haig d’omplir-los, aprofitar-los, oportunitat única per ésser. La corrupció és molt més grossa que no ens pensàvem o pensaven, si és que encara es pensa. Arribe de nou al dilluns i reprenc els camins de la feina, de la vida a la Plana, tot constatant aquest espai de llibertat, les oportunitats que se’m presenten. Sóc les meues lectures, els meus recursos per abastar un cert humor, em reivindique inquiet, em demane ser creatiu, encetar el camí d’una senzillesa fecunda, d’una humanitat amable, oberta, sincera, solidària.
11 de juny
Encete aquestos dies amb un cafè amb llet fet al pis, i m’agrada respirar aqueix rastre a les
estances, olorar el pot on el guarde, sentir la flaire de la cafetera, és un poc com una proclama existencial en el matí tranquil on tot és una promesa. Després dels casaments arribaren els xiquets, les criatures que porten la vida nova, plena de tot el misteri i, també, tota l’esperança, els avis se’ls miren emocionats, els pares, encara, una miqueta sorpresos, els fadrins i les fadrines amb una barreja d’alegria, tristesa i un bri de sensació d’oportunitats perdudes: tant de bo us puguem donar el millor de nosaltres.
12 de juny
Escolte el Messies d’en Haëndel. Ompli d’energia i optimisme aquesta música, una certa
alegria, des d’una reafirmació rere una altra. Ahir vaig trobar el son després de llegir i llegir més, sense tenir que veure televisió, sense més que lletra d’històries i silenci. Sé el camí, només cal posar-se, amb la convicció de que és el camí, amb constància, sense defallir. De vegades t’apropes a artistes, com l’autor aquest d’ahir, de Mapa, i et sents un poc estafat: per favor digueu-nos alguna cosa, eviteu-nos més ximpleries.
13 de juny
Ha arribat la calor per restar-hi, ara encara és bastant tractable i agradable. Matine i pose la llavadora, matine i netege el water, matine i faig higiene personal, matine i escric al diari, matine i escolte unes passes apressades, matine i encara no he mirat el rellotge, matine i faré el primer cafè, potser sia l’únic cafè, matine i escoltaré música clàssica, matine i prepararé l’esmorzar. Matine i em dic prescindeix de tot el que et sobra, fes economia, apanyat amb quatre coses, que no et manquen els llibres, llegeix, escriu, que no t’enganyen amb les mentides de cada dia.
16 de juny
Després d’una nit de disbauxa col·lectiva el silenci del matí és més silenci. El cant dels ocells, sembla estavellar-se contra una pantalla sòlida i impermeable, rebotant i provocant-los una mena de sobtada ¿sorpresa? Així les coses torne a constatar la inutilitat d’aquestes trobades socials, ja siguen casaments farcits de paraules buides i sentiments contradictoris, ja siguen sopars a l’aire lliure on gairebé tothom beu més que no toca o acaba mig endormiscat fins la matinada. No sabem on anem, ens resta un cert recurs a la fugida, a cercar refugi a l’estudi, als estimats llibres, a la redacció d’algunes pàgines, a caminar, a observar.
18 de juny
Plou d’hora. Haig d’encendre el llum per llegir mentre prenc el cafè. Vinc de repassar algunes dades sobre en Tarradellas i em ve la imatge del seu arxiu, portat amb una acurdada diligència. Ahir llegia Novel·la d’escacs de n’’Zweig, abans de gitar-me m’acompanyà l’Espinàs i un llibre d’aquarel·les sobre Londres. No trobe res de més plaent que la lectura, que guaitar a les fulles dels llibres. Igual és un refugi, una fugida, una teràpia, o les úniques veus que ara per ara mereixen la pena.
19 de juny
Hi ha dies que semble funcionar més lent, més lent encara que els altres dies. Em deixe portar d’una rutina a una altra en una mena de successió vella, impertorbable, coneguda i reconeguda. La música d’en Granados segurament contribueix a consolidar aquesta sensació, també de silenci al meu voltant. Crec haver vist al meu somni el rostre d’una xiqueta de la pel·lícula d’ahir a la filmoteca. De vegades mentre llegesc m’han vingut imatges alienes a la lectura, com si llegira i somniara alhora. Les institucions que deurien promocionar el valencià a les nostres comarques sistemàticament l’amaguen o l’arraconen: trist.
20 de juny
Em soprenia la nit escrivint i escoltant la suggeridora na Diana Krall. Em sorprén el desdejuni gaudint d’un article d’en Jaume Fàbrega que repassa algunes de les darreres publicacions, parla de cuina de mariners i de monjos, enganxa a conéixer i a cuinar també. Tantes coses per gaudir, com per exemple les sonates d’en Hayden, que tornen a sonar interpretades per en Richter, lentament, com encisat per rebre i donar, lentament, donant eixida al nostre interior, tractant de bastir certes harmonies, tractant de desplegar l’ésser sense estridències, sense dolor.
24 de juny
Hi ha dies que tenen nom o un nom més assenyalat, en aquest el nom assenyalat de sant Joan, lluny d’aquella missa matinal a la placeta de Mirambell, cantada per la coral, vestits amb roba de mudar, lluny aquelles visites al pare d’amics i familiars per felicitar-lo, succeïnt-se fins la mitjanit, la paella familiar al complet tot donant pas al llarg estiu infantil sense escola, d’inacabables dies al carrer, de jocs a casa, al corral, a la platja, al secà.
25 de juny
La creació de petits mons habitables, harmònics pot ser la contribució personal a fer un món més humà, com una mena de sistemes solars en equilibri universal. Escolte els treballs d’en Savall, de na Maria del Mar i en Manel Camp, i em sembla trobar quelcom del que escrivia. La vida diària és una dedicació al bastiment d’aquestos espais de creixement, de
desenvolupament. Les noves tecnologies ens poden ajudar, però mai substituir-nos. Amb
dedicació, i molt de respecte pel que ens ha estat llegat, no podem defallir en aqueixa gran
empresa personal. Llegia en J.V. Boira, apel·lava a un nou impuls valencià, no ho veig gens
clar, s’han malbaratat moltes energies.
26 de juny
Ens perd la pressa, la precipitació, els estímuls múltiples al consum, les propostes sense cap ni peus, la irreflexió, els debats banals i estèrils. De tant en tant caldria aturar-se i gaudir, deixar l’esguard als núvols o sobre la superfície d’un llac o un mar. Aquestes setmanes em trobe més relaxat a la feina i tant de bo continués així fins al final, no amb despreocupació, més prompte es tracta de deixar-se portar per una rutina coneguda i previsible, molt previsible.
27 de juny
Em lleve més d’hora, faig més o menys el de tots els dies, però més prompte i tinc més
sensació d’haver fet més coses i tenir més temps: una il·lusió? Al meu cap encara hi resten les paraules d’en Tony Judt sobre la il·lusió europea.Com són de necessàries aquestes veus dels intel·lectuals, com són de necessàries aquestes reflexions, visitar-les, fer-les crèixer, a partir de fer-les un poc nostres. Sovint sota el soroll de l’esmentada actualitat fabricada pels mitjans de comunicació no som capaços de veure més enllà del present que s’ens ofereix, i cal mirar al passat amb l’ajut impagable dels historiadors, i hem de preparar-nos des del present amb els filòsofs i pensadors. No oblidem els savis.
28 de juny
Vistes les notícies, les mentides que fabriquem, el ressentiment i la falsedat imperant, doncs t’agafa una immensa tristesa, una profunda desconfiança. Així les coses, les alternatives ben conegudes passen per certa mística, aïllament, tancament, comportament personal sobre mínims. Tot plegat convida a convocar d’urgència el sentit de l’humor com a mètode de recerca, de la bellesa com a teràpia. El que més enverina les relacions amb els altres és la desconfiança. Bastir ponts de cooperació o petits projectes de complicitat poden afavorir el creixement de l’estima: difícil?
29 de juny
Vaig lleir ahir Una habitació a Holanda i em venia al cap En una cambra i mitja… l’home retirat a un espai per pensar i escriure el que pensa. Vaig llegir també unes notes biogràfiques sobre en Cervantes i el relacionava amb en Descartes voltant per Europa fins produir la seua gran obra. Tornant a la vida pròpia, aquestos primers dies de l’estiu són molt bells, la llum sembla acabada de fer, el vent suau basteix un ambient molt agradable. Amb la coral farem avui i demà els dos concerts de final de curs.
30 de juny
Primer dia de platja de l’estiu. Bufa vent de Llevant, no em ve de gust el bany. És l’endemà del concert per la Independència, del concert de final de curs de la coral primera part. A l’aire lliure de la platja encara podem gaudir d’un espai públic amb certa tranquil·litat, és un dels llocs més ¿democràtics?, ¿lliures? al nostre abast. Igual s’assembla el dia d’avui a aquells de les platges d’Almeria, més o menys prop de l’estret, de les aigües oceàniques. Temps de contemplació aleshores, temps de gaudi del vent, de l’aire carregat d’olors de mar, el so de les onades, ocells embogint.
1 de juliol
Ressonen encara al meu cap les melodies dels concerts dels darrers dies. Alhora un regust
amarg tiny el meu caràcter, barreja de la sensació que la feina no està ben feta, les relacions
personals són d’allò més llunyanes i de circumstàncies, de sensació d’un impuls de fugida
¿inexorable? Castelló acaba, més o menys, de ser substituït per alguns veïns per Benicàssim.el trasllat a la segona residència s’ha consumat els darrers dies, tot coincidint amb la fi del període escolar, aquest èxode és un capítol més de l’abandó de la ciutat, trist escenari de la pèrdua.
4 de juliol
Matine novament, em lleve amb un article d’Espinàs, crec del 1980, i continue llegint la crònica de la desfeta del barri d’Obradors de Manises. Vivim els dies més lluminosos de l’any i no t’aturaries de fer coses en un temps que sembla no acabar mai. A la feina em deixe anar, en arribar un poc més tard sembla que aprofite més el temps, també és cert que abans ja he fet molt de camí personal. El treball deuria ser un temps mínim, integrat en un temps total on el centre fos l’individu.

5 de juliol
Ahir vaig tornar a Massalfassar amb la naturalitat i l’alegria que dóna agafar el tren des de
Castelló en un llarguíssim dia d’estiu. Hi vaig trobar en Frechina, en Manel, n’Oriol als foguers de l’Infern. Perquè d’això es tractava: de pujar, en aquest cas, al terrat de l’Infern per compartir la passió pels llibres i el país a tocar de cel, travessat per oronetes i avions supersònics. I s’allargava el dia i en un punt les clarors deixaren pas a una nit tranquil·la, farcida de puntets per guiar-se en un caminar fascinant i indeturable.
6 de juliol
Poc més que algun forn, alguna perruqueria, algun bar, algun comerç restaran oberts als
nostres pobles abandonats. Els jardins no deixen de ser llocs de lleure a compartir amb gossos, criatures juganeres, els habitatges contenidors impersonals d’objectes i éssers humans. En dissabtes com aquests no pots fer moltes poques coses més que anar a la platja i menjar-te un entrepà davant un mar malalt. Ens salven les brises, certa sensació de frescor.
7 de juliol
Vora mar, acaronat per la brisa agradable, mentre la gent pren el bany tranquil·lament, mentre es pensa en el dinar o es menja un entrepà o es passeja, amunt i avall remullant els peus, el sol daura les pells. L’estiu comença a regnar amb el seu passar les hores amb abandó, sense pertorbacions aparents, mentre les polèmiques deixen de ressonar per un moment. Al meu cap encara romanen les imatges de les filletes d’uns amics, fent els seus petits progressos en el món de l’observació i les sensacions, és bell i un només desitja felicitat, aqueix goig de viure, de donar, de compartir, una de les coses més humanes.
8 de juliol
Compte els dies per acabar la feina, constate com l’existència de cert abisme en arribar al
temps de després de. És arribat el temps de tallar definitivament amb? És arribat el temps
d’enfrontar-nos cara a cara amb nosaltres mateixos i no tornar endarrere sense massa
concessions a la banalitat i la buidor? Estar viu és, pense ara, tenir oportunitats i ser-ne
conscient. Estar viu és jugar-se-la, a consciència diria. He de persistir en la actitud personal de coherència i respecte, definir els meues projectes i lluitar per ells.
9 de juliol
Torne a comptar el dies. Avui he llegit a en Jaume Fàbrega al Temps i he aprés qualcuna cosa sobre els noms dels plats. La cuina com moltes altres obres humanes em resulta fascinant. Ahir a la nit em dormia després d’una lectura llarga i nocturna: en Philip Roth i la seua Humiliació. No sé si és per l’estiu, però he llegit en pocs dies dos llibres, aqueix i Una habitació a Holanda; m’han acompanyat durant mesos i han resultat ser dos textos que m’han enganxat. Es fa present el cap de setmana d’excursió… ja veurem.
13 de juliol
Matinem i arribar a Fredes ha estat més agradable que la primera vegada. Els núvols ens han acompanyat i la pluja també, en passar Sant Rafel. Aurons, avellaners, boixos, entre ombres cercàvem el Matarranya i les gúbies, entre grans parets ens hem submergit en una mena de bany reparador. Beseit ha aparegut davant nostre després d’un petit desplaçament en taxi. Ací la gent cerca el riu per apaivagar calors d’estiu. Em resta poc més que dutxar-me, passejar els carrers del poble, entretenir-me, escoltant, observant.
14 de juliol
Hem remuntat el riu Ulldemó fins al Salt del Cabrit. L’indret és un temple de la natura, misteriós, grandiós alhora, lloc on et sents petit i sol, aïllat enmig d’una naturalesa extraordinària. He vist algunes catedrals, però aquesta d’avui romandrà entre les més preuades per ser obra a major glòria dels paisatges, l’escenari rocós, líquid, vegetal, de gran bellesa i dimensions, encisador. Imitem la natura, segueix essent model principal.
17 de juliol
Les nostres enveges són les nostres misèries. Al poble ens critiquem, ens mirem els quefers
dels altres, sobrevalorem el quefer propi. És tan potent l’ambient durant l’estiu i esdevé tan possible tot: viatjar, contemplar, treballar, pensar, crear, és possible sense fi, els caràcters es predisposen per crear vida, vida densa, forta, rica, amb mil matisos. De res no val amagar-se, de res no val callar, però dir certes coses o exhibir certes vergonyes: millor amagar i callar. Tot va d’aquesta manera, tot es presenta amb aquestes mancances i contradiccions. Com de difícil és l’equilibri, la coherència.
18 de juliol
Escolte les màquines dels treballs de jardineria municipals, ocells exquitxant amb llurs cants ací i allà, alguna motocicleta conduïda per algun brètol, música del mestre Rodrigo que arriba des de la cuina. El silenci esdevé somni ¿impossible? Es succeixen aquests dies de descans i he anat teixint moments paral·lels, simètrics, tot passant estones sobre el llit o al terrat o a l’escriptori. Les notícies sobre corrupció són insuportables i el més difícil de pair: el cofoisme dels polítics, llur connivència amb els empresaris, el seu somriure mentider, les seues paraules buides, exculpatòries. Lamentable.
19 de juliol
L’esperança, els propòsits… anem bastint aquestos dies de descans amb una successió de
lectures diverses, tot fugint del calor excessiu, de les preguntes incòmodes, dels discursos
gastats. Ara com ara s’endevina encara molt d’estiu per davant. Ara com ara tenim aquest espai per créixer, per esdevenir. La manca de projecte o expectatives no em preocupa massa després de la feina, doncs caldrà cercar altres perspectives, altres camins. Crec no és temps de planificar, crec no és temps decidir, aniré vivint com puga, aniré enfrontant-me als dies com vinguen. Tant de bo m’estalvie alguns disgustos.
20 de juliol
Som a l’estiu, lliurat completament al temps de les lectures, pensaments, pel·lícules, música en alguns moments. No fer plans, no pensar en futurs, ara vivint el moment, intentant fer-ho. Centrat en aqueix intent de cercar refugi durant les hores de més calor. Tot s’ajusta a un programa de vida familiar repetit una i mil vegades, l’espera no va enlloc, és una treva, nosaltres recollim les armes, ens limitem a contemplar-les. Esdevé ja, d’hora, difícil el silenci, amenaçat amb totes les nostres activitats, m’empenyore, però, en abastar-lo. El mar, potser, ajude a guarir-nos de tanta paraula estúpida, soroll estèril.
22 de juliol
Silenci i calor, molta calor…¿anunci?, constatació. Torne a la feina i més o menys tot era on ho vaig deixar, sense interès, amb una dinàmica coneguda, sense cap mena d’atractiu, més enllà de la salutació o la conversa. Esdevinc fals analista d’una actualitat ferida per la corrupció, mirem cap a una altra banda, esdevenim treballadors de la sospita, del mínim esforç. Amb la incertesa de no saber on es va, sobrevivim entre les parets sordes dels despatxos plens de paperasa.
23 de juliol
És d’hora i em sorprén novament aquest silenci com d’abandó, de deixadesa. Ahir la ciutat
semblava més buida que mai, com si tothom hagués decidit “platja”. He llegit en Joan Garí, trobe refugi al seu Balneari. Les hores més xafugoses, plenament conscient de que és al millor que puc dedicar el meu temps, llegesc sobre el llit, despreocupant-me de gairebé tot. El cafè de davant el pis ha tornat a canviar de gestor, és la quarta vegada i no pinta gens bé. Obrir bars apareix com a sortida a la crisi, com si asseguts a les sues cadires esperàrem el miracle d’una recuperació.
24 de juiol
Entre l’acció i la contemplació organitze la vida, indestriables totes dues perspectives, ara com ara fonament vital, cert que les meues accions són poca cosa i l’observació és un “no s’acaba mai”. El quart bàrman del local de davant el pis l’ha batejant com a barkily20, tota una declaració d’interessos front a la que no puc deixar de pensar deixa-ho, deixa-ho, el negoci és ruinós. De la plaça Maria Agustina estant fins al nº33 del carrer on visc, crec, és el quart bar, el dels xinesos, retolació en valencià inclosa, triomfa, estan on era la CAM.
25 de juliol
Desperte a Bonrepòs, maldormit, desficiós, em fan una extracció de sang per a una analítica. Plantar cara lingüísticament segurament no és massa agradable, plantar cara a les situacions d’abús de poder no portarà simpaties. Reivindique sentit de l’humor, però sovint s’apodera de mi un agre ressentiment que ho malbarata tot. La desconfiança i la solitud acaben per ser fidels companyes disposades a no abandonar-me mai. Sé que hi ha quelcom anomenat amor, per les ànimes més selectes.
26 de juliol
He dormit intensament, la calor ha estat més suportable, em sent els membres tensos, tinc una certa molèstia als muscles. Ressonen certs missatges radiofònics aconsellant fer com una mena d’aturada i fer neteja interior d’allò inservible i que pesa i esdevé llast finalment
insuportable. Cerquem seguretats futures i malbaratem, hipotecant-lo, el valuós present. La roda del sistema ens ha infectat fins al moll de l’os i ara com ara esdevenim irreconeixibles fantasmes d’una comèdia que en mirar-la amb altres ulls es transforma en trista tragèdia.
29 de juliol
Dos fenòmens com en Xavi Castillo i en Botifarra, sense menystenir grans noms d’homes i
dones del nostre art i cultura, mereixen ser objecte d’estudi o, com a mínim, de reflexió, en els temps que vivim, atesa la marginació a la que alguns han sotmés el món tradicional i popular, de poble, poble estellesià, s’entén. Comence setmana i em deixe anar per aquestes llometes de juliol, empés per calors i desfici estiuenc, no és per ganes de fer coses, igual tot és conjurar circumstàncies per ser en el moment, per posar-me amb totes les conseqüències, per mirar cara a cara, donar importància al que la té.
30 de juliol
Aquest cap de setmana llegia unes paraules atribuïdes al papa Francesc i em ressonava aquell missatge de l’amor al proïsme que donava sentit en altres temps als meus actes. Avui, als ulls encara conserve les imatges fresques d’Odet, La paraula, pel·lícula d’en Dreyer d’una potència senzilla i colpidora alhora. Als meus pensaments arriben també el desig d’una vida pròpia i el de l’estimació envers éssers valuosos. Un poc, com el baríton que explica òpera en texans, he conegut que allò que val més és allò compartit, el goig està en donar i rebre.
31 de juliol
Arribats ací, un percep allò del punt d’estiu on suren les olors, la llum esclata escampant-se
enganxosament, els cossos s’exposen a ombres, a sols, a llunes, gairebé derrotats. Arribats ací només és concebible l’instant remullat en aigua marina, en cervesa, en lletra impresa, en silenci espés. Les forces van justetes per obrir una finestra, per descórrer una cortina, per refrescar-se a la dutxa, per posar un disc, per escriure unes línies. És com si els temps dels discursos, de les explicacions no existís, perduda la mirada, caiguts els braços.
1 d’agost
Passades les hores laborals, sota la calor que alberga l’estació de Castelló, em dispose a eixir
cap a Xàtiva. Vinc amb un taxista i parlem del dèficit de taxis de les darreres hores, ara provocat pel Festival de Borriana, un altre. Així les coses seguesc la planificació trenada fa algunes setmanes, repetició de la d’anys anteriors. Viure el present amb plenitud, respirar-lo, habitar-lo es continua plantejant davant nostre com un gran repte, necessitat d’exercici constant. Dimissionari de tantes coses: encara és temps de lluita?

2 d’agost
Xàtiva. Nit calorosa, matí fresc i tranquil, sonant els tocs del rellotge de la col·legiata, que es
barregen amb els cants dispersos de teuladins i estornells. Les noves construccions han alterat les línies de la ciutat vella, la seua presència encara és ben significativa, tant de bo encara sia possible un redreçament del conjunt. M’arriba l’olor del cafè i en la senzillesa dels objectes, en els petits espais de silenci matiner trobe una certa pau des d’on enlairar-me a la retrobada amb aquesta ciutat.
3 d’agost
Fem un descans a la casa Aldomar i tenim la intenció de visitar Montesa. També ací el matí de dissabte sembla ésser més silenciós, a mi em sembla un poc més fresc que el de l’Horta.
Aquest secà és dur i difícil durant la calor, la gent ix fins la matinada per fer tertúlia i prendre el fresc sense presses. Ahir vaig saludar una companya del treball, vam parlar de la feina, de la vida. Es succeïren les converses durant i després del dinar.
4 d’agost
Arribats de la Costera fem camí a les platges de Sagunt, plenes de gom a gom. Novament tot plegat transmet la idea de fàstic, de corrupció insofrible, d’indiferència. Els altres em resulten insuportables, em sent estafat i estafador, la crisi de confiança està abastant límits difícils de trencar. Segurament deurem contenir l’agressivitat, mirar cap a una altra banda. La classe política, els actors econòmics, els individus patim un trastorn insuportable. Silenci.
6 d’agost
Em lleve d’hora i m’arriben les impressions de n’Espinàs sobre Anglaterra, les d’en
Carod-Rovira sobre l’Alguer. En Savall i en Purcell posen una música excel·lent al moment
mentre davant meu s’engega el dia sisè d’agost, venint-me ara mateix el record dels
bombardejos atòmics al Japó. No puc amb la desqualificació, amb el crit, amb les agressions, amb la violència física, amb la verbal. Tant de bo les arts ens facen més fàcil i bella l’existència, tornant-nos a una preuada senzillesa, un equilibri tendre i possible alhora.
8 d’agost
Tinc entre mans fa dies Una vida articulada de n’Espinàs, fa setmanes, de fet, i vaig llegint els articles a poc a poc. Ahir en Joan Barril entrevistava l’autor dels viatges a peu i va ésser tot un plaer escoltar-los a la terrassa del Cafè de la República. Ara he pensat en els gestors de la cosa pública valenciana i he sentit molta ràbia pel silenci dels mitjans públics i la pèrdua d’aqueixa oportunitat per dignificar i culturitzar, per difondre i fer país, país de persones, de gestos, de vida, de memòria, de fonaments articuladors de societat i humanitat. Fins a quan aqueixa complicitat
genocida?
9 d’agost
Arribes, de vegades, a llocs del calendari que saps, ensumes, no hi ha marxa enrere, i s’obri el camí. Una de les paraules que poden aproximar-nos al concepte vida és oportunitat. Tenir oportunitats, un horitzó o més envers els quals caminar esdevé d’allò més suggeridor i envejable, en el bon sentit d’aquesta, si és pot tenir. Així doncs, em trobe la vespra d’encetar un viatge físic cap a Anglaterra, on voldria no m’abandonara la santa paciència en cap moment i regnara o em governara, només, el goig dels sentits.
10 d’agost
Després d’una escala tècnica al poble, ens disposem a marxar cap a Anglaterra. Serà tot un dia de de viatge, així ho hem previst almenys, viatge en grup, grup de desconeguts amb els que haurem de conviure, que ens hauran de suportar i nosaltres a ells. Molt és previsible, la resta serà vivència, tant de bo sia profitós. Creuem el país de llevant a ponent i els núvols hi són ben presents en tot moment. Arribem a Bristol, on se’ns diu es va fer negoci amb els esclaus. Una cursa de globus aerostàtics ens hi rep.
11 d’agost
Bristol. Plovisquejava a la nit, passejàrem més o menys fins al centre, voltàrem la catedral i, el que sembla l’ajuntament, el city hall, molts joves caminaven beguts, d’altres ballaven o seien a bars i pubs molt animats. Tornàrem a l’hotel, el grup camina com un ramat, deuré centrar tota la meua atenció en observar el que m’envolta.
12 d’agost
Anglaterra, país que ens acull, bressol de tantes coses, influència sense la que no es pot
entendre el món on vivim cada dia, segurament exemple del millor i el pitjor. El turista observa, sembla només voler veure coses boniques, el viatger, supose, mira més enllà. Ahir vam gaudir de Salisbury, de la seua tan proporcionada catedral, acostant-nos a les misterioses pedres d’Stonehenge. L’autobús ens va portar pel mig del camp de colors intensos.
13 d’agost
Arboretus, jardí botànic on retrobar-se amb la natura. Statford, país de W. Shakespeare. Viatge per la l’Anglaterra més rural? Un poc. De vegades pense hem de viure els propis camins, que no paga la pena cap enfrontament. Torne a pensar i dir els viatges en grup són un perill més que una oportunitat i que la ignorància és un mal terrible. Només la cultura, el respecte i la col·laboració poden salvar l’home. M’avergonyeix cert comportament de menyspreu i denigració de l’altre.

14 d’agost
Recorde del somni que: en eixir d’una església, crec, vaig trobar a un xiquet que jo mateix sabia  era fill meu. Em sembla ací s’estimen els arbres o, si més no, els respecten i permeten viure amb tota la seua llibertat. Al nostre país els arbres han esdevingut tronc esquifit, branques tímides, fulles avortades. Segurament la vida dels turistes és dura, des de la predisposició permanent a la comparança amb un món mediocre i decadent, a la manca de comprensió absoluta de les realitats contemplades. Tot passa per comprendre o fer l’intent de comprendre.
15 d’agost
Hem deixat enrere un dia a la universitària Oxford, després de visitar alguns edificis dels
col·legis que obrin al públic. Plou i el silenci de l’hotel esdevé una mena de pes que no te’l pots llevar de sobre, que es trobarà amb les cares i gestos i comentaris d’un grup queixós,
consumista, amb un trist sentit de l’humor. Per què és tan difícil la convivència? Per què aquest impuls a la fugida, la soledat, el silenci? La competència ens transforma en monstres.
16 d’agost
Londres. Ciutat atrotinada, ciutat en venda, metamorfosi constant, negoci epidèmic, espai de lluita per la supervivència. Ara com ara la pluja, els núvols acaben confirmant la nostra petitesa, el nostre ser poca cosa sense el sol, sense les clarors mediterrànies. Per un moment se’ns convida a visitar uns escenaris grandiosos, uns espais ordenats i bells, per un moment pots acomparar llocs, visions i punts de vista. Més gran no serà millor, un vers, el caliu de certs gestos ens guarirà dels excesos.
17 d’agost
Londres. Enlluernats? O, més bé, estabornits de tanta contemplació. Aquesta ciutat esdevé
aparador multicultural, multicolor, de proporcions gegantines on encara trobem molts espais per contemplar, per perdre la mirada, per admirar, per escoltar. Tant de bo la metròpolis ens faça més cultes als seus habitants ocasionals o permanents. La nostra condició humana posa damunt la taula aqueixes contradiccions i la del competidor, la del qui no ven, la del qui no escolta, la del polit. Allà on es trobem, en allò que fem, no perdem mai l’esperit de tractar d’entendre.
18 d’agost
Tornem a València, ens diuen passarem per Madrid. Sembla, després de tantes experiències compartides per Anglaterra, que la colla de viatgers té molts “peròs” per tornar en grup. Segurament l’esperit viatger, la proposta cultural, esdevé finalment distorsionada per la pressió turística, manera d’apropar-se als llocs i les seues fites amb pretensions consumistes, una vegada més. Tant de bo no em reste la paciència necessària per ser jo mateix i guardar als altres un mínim de respecte, tantes vegades necessari per mantenir la humanitat desitjable. Ara comença, crec, un altre viatge: deuria ser valent?

19 d’agost
Bonrepòs i Mirambell. Marxes militars britàniques certifiquen la percepció d’un nacionalisme angoixant, enemic destructor de l’esperit humà més conciliador i integrador. Vencedors, vençuts i víctimes, llenguatge proclamador de grandeses indestructibles i, el pitjor, inqüestionable: desfilen davant nostre en hemorràgia irreprimible. Adoradors del consum, el mercat s’ha convertit, diuen els pensadors, en el temple on adorar-lo fins al darrer cèntim. S’ha instal·lat per no marxar d’entre nosaltres l’esperit de la queixa del consumidor que es sent estafat, dia rere dia, compra rere compra. I no és això companys, no és això.
20 d’agost
Vinc de Meliana, de fer una ullada a l’oficina d’ocupació. El quiosquer no té l’Ara, no l’han rebut mai, pense no vol rebre’l mai, pense en la sensació marcada de dos tipus de persones a Anglaterra: les que tenen paciència i les que no. Igual m’assemble cada vegada més a aquests darrers. L’horta i el poble fan una insuportable olor a fem, de femar els camps. La calor ho fa tot plegat bastant insuportable. He contestat a dues xiques enquestadores, em preguntaven sobre l’horta i el patrimoni: volen respostes per justificar més despropòsits?
22 d’agost
El soroll em sembla insuportable, viure una bogeria: si no t’agrada denuncia recomanen les
nostres autoritats. A Meliana un cartell exposa que els bous són cultura, són tradició, sense
accent cultural ni gramatical, ni ortogràfic, jo més bé escriuria que els bous són animals primer que tot. La cosa és que veient el cos mig destrossat d’un conegut en una trista habitació del millor hospital d’Europa, un no pot deixar de sentir molta ràbia, molta pena i impotència. Sempre ho paguen els més dèbils. Per acabar-ho d’adobar un Secretari Judicial al nostre territori autonòmic rebutja escrits d’advocats per estar escrits en català: prou d’incultura per favor!
23 d’agost
Amb la por al cos de perdre el dret a la prestació, a no tenir una feina digna, amb la por a un món dominat per interessos mercantils absolutament rebutjables, em deia aquest temps podia ser una oportunitat i no sé si ho serà, tot dependrà de la pròpia perseverança, de la personal convicció en un home nou. Ens hem deixat portar, no hem posat condicions, ens ha arrossegat la circumstància, la dinàmica dels temps moderns, hem estat botxins i i víctimes, guanyadors i perdedors alhora. M’ha mancat un poc d’humilitat i convicció en principis elementals.
24 d’agost
Hem arribat molt lluny aquest estiu. Em trobe en la cruïlla de la vida familiar, els defectes i
mancances propis i aliens, els objectes que acumule ací i allà. Cada decisió sembla
enfrontar-se als mil ulls de jutges molt parcials i cada passa la qüestione fins la bogeria. Al
cinema vaig aprendre ahir (Late quartet) que per fer música, de la bona, hem de passar per sobre de molts enfrontaments i crisis: com volguera evitar-los, aspire a instal·lar-me en la contemplació.

26 d’agost
M’allunye cada vegada més d’aquell divendres 9 d’agost en què vaig treballar per darrer dia. Avui faig uns tràmits burocràtics a València i em deixe portar per les lectures habituals aquests darrers dies. La clarividència de l’anàlisi d’en Fontana, les observacions lúcides i aparentment senzilles de n’Espinàs: davant la meua manca d’esperit creador o d’iniciativa per articular una activitat engrescadora, arribe a la conclusió només em resta llegir i aprendre dels altres, dels mestres que s’ofereixen des de les fulles dels preuats llibres. Em trobe bé a l’estudi, mena de refugi on regna certa pau, talaia del repòs.
28 d’agost
Al cap m’arriba només despertar la idea: ésser llaurador. Una de les poques professions dignes, dedicar-se a la terra, al seu conreu. Tenim ja de tot, no té cap sentit marxar lluny, quan ací hi ha tant per fer, aprendre del més pròxim, contribuir al manteniment del paisatge, menjar el que produïm, treballar a l’aire lliure, integrar-se en una comunitat petita, activament, creant lligams de solidaritat. Vivim molt de temps enlluernats per una societat de triomfadors, competitiva fins al moll de l’os. O marxar i trencar amb tot i tots, o restar arrelats: posicions intermèdies?
1 de setembre
Vaig a pel pa, faig un cafè, em trobe al Moret, em posa al dia dels treballs d’acondicionament del saló de la Llar parroquial. Compre els diaris Levante i Ara. En tornar a casa prepare les coses per anar a la platja. Trobe un moment i escric aquestes ratlles. Encetem mes i circumstàncies, tant de bo poguem aprofitar-les per viure més dignament, tant de bo poguem créixer i no malbaratar-les. La vida és el mes valuós del homes i les accions el que d’alguna manera ens permet manifestar-nos; posar l’èmfasi en la qualitat d’aqueixes accions ens permetrà avançar,
progressar.
3 de setembre
Desitgem el que no tenim, la conformitat segurament en nosaltres té molt més de resignació que d’actitud positiva. Sense presses faig uns exercicis d’estirament al terrat de la casa, és comprensible certa recança dels temps rutinaris, però davant la cruïlla de possibilitats de la vida no deuríem d’evitar la fascinació. Tinc una sensació com de punt i apart, d’encetar pàgina, tot té un bri de novetat o de possibilitat de novetat que no deixa d’enlluernar-me en certa mesura. Tant de bo els nervis no em juguen una mala passada i tinga serenor suficient per gaudir del temps.
6 de setembre
És un goig aquest aire del matí, els primers sorolls del dia, hora en què es barregen imatges i impressions boiroses del somni, pretensions matineres i paraules articulades amb certa
dificultat. Constate la meua gran conversió a la religió de l’observació, emparada per una gran càrrega de desesperança, la nostra tendència a l’harmonia amb la natura sembla a hores d’ara desballestada pel propòsit de transformar-la en benefici propi. Les nostres contradiccions poden ajudar-nos a albirar certes eixides.

7 de setembre
Amb l’estranya sensació d’una nit al pis de Castelló, avui he passejat per la Serra d’Espadà, tot eixint de l’Alcúdia de Veo hem fet el pic Espadà amb la gent del CEC. El sentit de l’humor d’en Gimeno ha posat un toc d’alegria en una jornada de boires, pluges, sol entre núvols i tels diversos. Agafe un tren cap a València tot i cansat d’una breu estada a una ciutat que per a mi resulta difícil, no així els pobles pròxims, les seues gents.
9 de setembre
Em lleve d’hora, deixe l’ordinador per reparar-lo. A la ciutat faig gestions burocràtiques. Tinc una miqueta de maldecap i el soroll de les obres del veí no ajuden gaire, la veritat. Em pregunte perquè tantes molèsties, cada dia un motiu diferent… televisors, música, maquinària, gossos, baralles, criatures… igual és la vida, però no entenc res. No he d’aturar-me i quants més territoris explore millor. Ara com ara, encara tot i no tenir feina, tota la iniciativa és meua, açò és el més pròxim a la llibertat que conec. Les coses podrien ser d’una altra manera, tot no val diners.
10 de setembre
Reg a Carpesa, esmorcem bacallà, fem un cafè al bar, caminem per cercar l’aigua: la festa del reg, de posar les parades, esperar el torn. Envie la sol·licitud per les borses de treball, me la jugue amb Girona, Barcelona. Dinem entre sorolls… tracte de descansar, de llegir… arriba el pintor, ma mare ha decidit de pintar l’estudi, comencem el trasllat d’objectes. Els pintors arriben amb tots els seus estris i semblen arribats per quedar-s’hi uns dies. El panorama polític és una comèdia insuportable.
11 de setembre
El morrut roig va fer la seua feina, avui la brigada de neteja acaba amb les restes de la palmera que tants d’anys ens hi va acompanyar. Els dos símbols del carrer, una barraca i una palmera, passaran a la memòria definitivament com dos elements ja perduts, absents de la realitat física. Els núvols s’han apoderat del cel d’aquest onze de setembre, diada nacional de Catalunya, on lluitem per sobreviure i les reivindicacions col·lectives resulten tan molestes que qualsevol mètode servirà per reprimir-les, avortar-les. La por continua esclerotitzant-nos, encegant-nos, la lluita és contra ella.
17 de setembre
Els matins són més frescos, continuem de pintors a casa. La meua actitud davant tot és de
contemplació, sense acabar de trobar cap incentiu. Segurament, com se’m diu, a casa no em
portaran res, així les coses no podem deixar de cercar, també als llibres. La perspectiva d’una oposició, d’uns estudis de grau superior em donen tant de pànic com portar a terme una feina malpagada, malvalorada socialment. Es dóna la paradoxa de tenir ja tots els béns materials i de continuar desitjant-ne més i més, per coherència cal austeritat.
23 de setembre
Em desvetlle molt d’hora, només escolte el respirar del meu germà i el silenci immens de la nit, barrejant-se amb el meu cap, fent inventari dels objectes acumulats durant la meua vida castellonenca. M’he decidit a llogar un pis a Bonrepòs i recollir-hi les meues coses. De sobte m’ha eixit una feina: traslladar objectes de Castelló al poble, desfer-me’n d’alguns. Davant aquesta tasca em dic haig de renunciar per complet al consum i adquisició de nous béns i recollir-me amb els que tinc.
24 de setembre
Semblen lluny els dies de feina, no els enyoraré jo pas ara, i, a poc a poc, m’instal·le en el temps del poble, de la família. Avui m’he emocionat en veure un reportatge sobre n’Estellés i creix més la meua estima envers el poeta i el món particular d’aquest homenot. El meu jo líric sembla més enfonsat que mai, absolutament engolit per un silenci pesat, segrestat per una indiferència que fa la seua com un cuc. Durant les hores del dia tindré una nova oportunitat, un nou llibre per llegir.
26 de setembre
Ha marxat el pintor i el silenci ha tornat a la llar. El cardiòleg em confirma la malaltia coneguda com a síndrome de Brugada. Faça vosté vida normal m’ha dit i jo li pregunte què és fer vida normal? al món boig on vivim avui en dia. M’ho mire tot amb certa distància i tracte de concentrar-me en el que faig. Tot té una importància relativa i cal retornar a l’estudi i a un cert ordre. Anem tots molt justets i treballem per diners, res d’amor a l’art, amor a la bellesa i aprofundiment en el saber: ni rastre.
28 de setembre
Anit participàvem a la segona edició del Sopar Estellés al poble. Igual una societat lliure i
democràtica és la que pot participar, la que pot organitzar-se i dir la seua. Precisament, quan la gent ha eixit a Catalunya a demanar explícitament la independència, els mitjans han encetat una campanya lamentable per ofegar les reivindicacions de la gent. L’anticatalanisme insuportable posa al descobert la nul·la voluntat de diàleg d’uns malanomenats demòcrates que fan aigües pertot arreu. Una pena.
30 de setembre
Dilluns ventós, gris, ¿tardoral? Avui no s’escolten les ràdios, hi tenim al pintor a casa, la mare es baralla amb la llavadora, no treballe, el meu germà ha marxat a la ciutat, el pare fa compres. Ressona dins meu el llibre d’en Russell sobre l’educació, així com les notes de la seua biografia. Em persegueix allò del ser lliure és fer el que t’agrada i fer el que t’agrafada és el que fas. I continua essent una assignatura pendent viure la pròpia vida i ¿independent? El propi camí no és fàcil, però és l’aventura més excitant a la que lliurar-nos.
3 d’octubre
Els núvols cobreixen el cel. De sobte la publicitat consumista de la ràdio em produeix un ofec. No envege, en absolut, els qui tenen feina, feina desagradable. M’apresse a seure davant la finestra i escriure algunes ratlles: sé que aquesta és la meua petita victòria de cada dia. Sé dels riscos de no tenir ingressos i el peatge a pagar socialment per tractar de viure al marge. Volia dedicar aquest dia a fer un poc de neteja, a aclarir-me entre els meus dubtes. Plou i l’olor a fem de les hortes continua clavant-se al nostre olfacte. El cos em demana no moure’m, contemplar, com a molt portar a terme petites exploracions.
4 d’octubre
L’aire s’ompli dels cants dispersos d’estornells i teuladins, els motors esclaten ací i allà. Tenim núvols i arriba el cap de setmana amb totes les seues promeses de novetat i fi de rutines quotidianes. Els darrers dies m’acoste a en Paul Cezanne mitjançant la proposta El fracassat d’en Martí Domínguez, participe de les notícies que m’ofereixen els periòdics electrònics, escolte conferenciants a la Universitat, enllestesc un recull de titulars de premsa sobre el poble a partir d’una col·lecció de vells articles.
6 d’octubre
S’instal·la entre nosaltres aqueixa frescor nocturna i matinera pròpia del temps tardoral valencià. L’enrenou sorollós de les festes majors arriba acompanyat de l’olor inconfusible de la pólvora. Ahir compartírem carrer els veïns per homenatjar en Lluís amb una partida de llargues, avui cuinen unes calderes que compartiran les colles d’amics. Les campanes subratllen el dia del senyor, mentre els ocells aporten sons quotidians.
9 d’octubre
Diada nacional des valencians? Res a celebrar? A Bonrepòs és el dia de les paelles
valencianes. Al país és un dia estrany. No hi ha manera de desprendre’s d’aquest tarannà fester, aquestat excusa per festejar-ho tot enganxada a la nostra idiosincràsia. Es tracta d’una malaltia? Les meues ganes de celebrar s’esgoten any rere any, les festes majors esdevenen capítol a banda de malbaratament de recursos públics, vulgaritat a dojo, excés de coentor, condensació del pitjor covat durant la resta de l’any. Per mi no participar és la meua manera de dir prou.
15 d’octubre
Sé que escriure o estudiar o investigar són empreses ben difícils. Ara com ara en sóc conscient dels perills de restar al marge, però també dels avantatges de certa llibertat. Avui en dia tot passa pel consum, per la despesa, per les submissions i falsedats. Mantenir els equilibris esdevé d’allò més difícil i entre les persones les imposicions continuen funcionant a tota màquina. No sé si el temps em donarà o em llevarà la raó o simplement es riurà de mi, ara com ara la supervivència es basa en petites fidelitats.

18 d’octubre
Continue el buidatge del pis de Castelló, continue cercant algun pis pels voltants de la casa
familiar, continue donant-me de baixa en açò i en allò. El viatge amb cotxe fins a la Plana
vorejant per l’horta el mar és, un poc, com una eixida de les rutines familiars dels darrers dies, instal·lat en una mena de lluita quotidiana per fabricar el nostre temps. La vida ha de ser una altra cosa, amb un altre tempo, amb d’altres empreses i dedicacions.
26 d’octubre
L’acumulació de revistes, llibres, documents és extraordinària i ja difícilment gestionable. Vull dir prou: ja en tinc prou fins acabar l’existència de libres, de roba, de diners! Acumular no porta enlloc, part de les malalties comença en aqueixa cursa consumista. Davant la insistència en declarar segons quines coses patrimoni de la humanitat, no puc deixar de qüestionar-me certs gustos i demandes socials. Només se m’acut reaccionar amb austeritat, distància, silenci, tot aprofitant el que tinc, defugint pretensions malbaratadores.
31 d’octubre
Acaba el mes, arriben els freds, de pluges poca cosa. Ahir vaig tancar la porta del pis de
Castelló definitivament. Done per tancat també el temps dedicat a deixar-me anar, han passat ja dos mesos des de l’agost per tallar els vincles amb un món provincià, estrany, buit, on m’he aigualit com el sucre en una tassa de cafè. El patrimoni d’aquell temps segurament és interior, el donat per les lectures, per les passejades, per les poques o moltes reflexions, de panorama decebedor, gris.
3 de novembre
Avança ràpid el novembre, però al mateix temps és un temps intens. Tinc la sensació de no
aturar-me, de dedicar el temps a activitats que m’agraden, tant de bo es perllongara la vida en territoris de gaudi, de dedicació harmoniosa, amb una actitud predisposada a la contemplació, la reflexió. L’acumulació probablement ens dispersa, però ha configurat la manera d’ésser de tots nosaltres, fins arribar a l’esclavatge del consum. Ara com ara reivindique el silenci, la solidaritat, el treball ben fet.
5 de novembre
Sembla haver arribat un vent disposat a escombrar les darreres restes de l’estiu. La llum
rogenca esmorteeix una miqueta el matí davant el qual escric. Continua sense agradar-me
l’oferiment que em fa el mercat, secretament (?) confie l’administració em torne a reclamar per portar a terme una fugida. Tot plegat es sosté per uns ingressos, una voluntat de mantenir uns mínims de dignitat en el menjar, el vestir, la higiene personal, l’endreç domèstic.
7 de novembre
El tancament de RTVV està obrint algunes finestres i la reacció ciutadana expressada en veu, paraula, opinió ha esdevingut d’un color i potència extraordinaris atesa la foscor en què ens trobem. Tot plegat si no va acompanyat d’autocrítica i una profunda reflexió col·lectiva no en servirà de res. Entendre com a país que quelcom és nostre, ens pertany, ja és fer-ho nostre, igual estem en un moment de presa de consciència. Per uns moments podem visualitzar l’abast de la nostra capacitat d’acció.
8 de novembre
Han tornat els pares d’una estada a un balneari. Les autoritats valencianes nomenen càrrecs per tornar a la normalitat a la televisió valenciana. Les aspiracions dels periodistes de la que ara proclamen televisió de servei públic són tan patètiques que tot plegat resta d’una credibilitat, com a mínim, dubtosa. Les nostres complicitats amb aquest sistema corrupte ens deixen en molt mal lloc. La meua voluntat de compromís personal no va més enllà de certs mínims i sovint petits comportaments aliens em fan trontollar, així els comentaris estúpids d’algun/a inmadur/a durant alguna representació teatral o el a la cua d’algun funcionari/ària.
13 de novembre
Avança la setmana i avui ens porta núvols. El silenci del matí continua semblant-me riquíssim i a hores d’ara el traspassen els primers sorolls del dia. Dins meu perdura el record de l’acte d’ahir al paranimf de la Universitat en record d’en Sampedro i la potència del seu viure. Hi ha vida més enllà de la mort i és aquesta vida: la dels llibres, la de l’obra llegada a les generacions posteriors, la del record i la memòria, la dels rostres que vam deixar pel camí. La companya de l’escriptor insistia: si no el coneixeu encara, llegiu-lo.
15 de novembre
Es pronosticava un cap de setmana hivernal: ací el tenim. La roba del temps espera ja als
armaris. Mentre s’engega la principal festa del consum s’acumulen queviures per als més
necessitats. Canvie les rutines de les que parlava n’Espinàs o simplement les altere per assolir un punt d’originalitat. Acabe de llegir l’encisador Bolaño i avui reunim el Club de Lectura. Sé que podria recrear-me encara en mil detalls de la vida quotidiana i en això estem. La precipitació em mena a un carreró fosc, estret i brut, diguem-li ignorància.
16 de novembre
Arriba el fred, el setim, es fa evident. Conserve les remors dels comentaris d’anit a la reunió lectora on compartíem Una vida llogada. Parle fins la matinada amb en Domènec, tot tractant de trobar un sentit a tot plegat. Encara reste colpit per la darrera pel·lícula d’en Woody Allen: ascens i caiguda, classes socials, riquesa i pobresa; no se’ns proposa més que mirar i palesar el contrasentit de tot plegat. Han aparegut dues carabasses al terrat.

17 de novembre
Les Alcubles. El punt i final d’aquest cap de setmana macareller ha estat l’excursio a Alcublas. La tempesta que portà les primeres neus passa i després de tant de temps descobresc aquest balcó sobre la ciutat de València. Des d’ací dalt es descobre el corredor del Túria i el del Palància, es comprèn la Calderona. Observem al lluny Ports i Maestrat, Montcabrer, és com explorar el nostre ponent de cada dia, bastit sobre la dignitat del secà.
18 de novembre
He engegat avui la lectura dels temaris de l’oposició al cos de Gestió processal i administrativa de l’Administració de Justícia. Tant de bo es tracte només d’un front obert més, d’una passa fructífera per avançar en la vida. No puc aturar les iniciatives, les tasques diàries. Prentensió meua és anar fent el millor que puga. No crec massa en certes coses, per mi aprenentatge i experiència van de la mà, la memorística i la repetició estúpida, el coneixement dirigit i unidireccional produeixen monstruositats de les que en sóc testimoni. Continua essent fascinant avançar, descobrir, no ens hipotequem la vida.
23 de novembre
De congrès. Pair el coneixement, projectar les capacitats, compartir les habilitats: un congrès dóna per molt, però lluny del lluiment o de l’exhibició de les misèries, de posar-se les medalles o llançar-se floretes deuria ser un moment per l’autocrítica. Què s’ha fet malament en això que en diem turisme? Anem més lluny: aquest turisme, no ha acabat essent en alguns casos un element altament nociu, tòxic, depredador? No devíem plantejar-nos un crític no era això, no era això companys? L’autosatisfacció i la complaença estan fent molt de mal.
27 de novembre
Segurament el fred té molt a veure amb l’absència de cants d’ocell al matí. Ahir em vaig recollir a la llar familiar i evití xafar el carrer, tot el dia vaig passar-lo entre els llibres i papers dels últims dies. Repasse l’Otel·lo d’en Shakespeare, passe per les fulles dels temaris, visite n’Espinàs, una gramàtica del valencià, tracte d’acostar-me al pensament d’en Russelll sobre el poder. Escric línies de manera dispersa, sense ordre ni trellat. Perd l’interès en la meua capacitat d’influir, em negue a fer-ho, tant se m’en dóna, em lliure a la indiferència.
29 de novembre
El cel ras, fred hivernal. Continue les meues cabòries sobre l’ordenació dels temps, tracte de bastir l’univers propi. Encara romanen dins meu les imatges d’El casament a la força d’en Molière, la vivor de les paraules del protagonista de La tregua d’en Benedetti rellegides anit a l’autobús, el sons i les olors d’una escenificació nocturna al Patriarca, els lloms i cobertes dels llibres observats als aparadors del centre. Sempre em trobe bé en el cap de setmana, durant les hores no laborables, és com un port, com un refugi.
30 de novembre
Matine per retallar-me els cabells, faig un cafè abans al forn. Amb el perruquer parle de
geografia i de menjar, de vins dels país. Compre els periòdics que arriben amb les notícies del tancament dictatorial de Canal 9, l’eixida al carrer del condemnat pel triple assassinat
d’Alcàsser. Els meus ulls continuen impressionats per la història cinematogràfica d’un intercanvi de dos nens a un hospital japonés. És dissabte, em dispose a omplir-lo d’accions, de fets petits, un no-res, lectures, dinar familiar, ¿cinema?, ¿teatre?
2 de desembre
Malauradament els anuncis de productes de consum assoleixen un protagonisme insultant
durant aquestes setmanes. Al cinema, durant la projecció de l’espot de la loteria alguns s’han atrevit a cridar el nom del dictador. Em torne a llevar d’hora, el dia és fred, continue essent espectador de moltes coses i la meua capacitat d’influir és limitada, només puc fer-ho en coses petites, d’abast quotidià, de petjada pràcticament imperceptible. Veient comèdies romàntiques un pensa que malament es troba això de l’amor i com d’hipòcrites són els que ho confonen tot: amor, sexe, afecte, empatia.
6 de desembre
La pel·lícula Gravity em va impressionar, va ser una experiència visual espectacular en tres dimensions, però el cos sencer va trontollar amb la ferralla des del primer minut. Som sols, som molt fràgils, alhora uns éssers capaços del més meravellós. El risc de pujar allà dalt comporta el risc de tornar d’aquella manera. La lluita per la vida dóna contingut a les històries personals, açò és l’existència particular de cadascú. L’angoixa de l’ambient nadalenc, la càrrega de tot plegat sobre tots nosaltres ens transforma, ens vampiritza, abocant-nos a unes misèries que solament els afectes sincers poden salvar.
9 de desembre
Temps per canviar d’agenda, temps per constatar la soledat, temps freds. Torne a llevar-me d’hora, escolte galls i gossos, m’empenyore en quatre manies. Em veig a mi mateix com a molt maniàtic, en la neteja, en desprendre’m d’objectes vells, en regirar velles caixes, buidar-les compulsivament. Fer les coses sol és molt trist, però de vegades és l’única alternativa, fer camí propi l’única tàctica, l’única estratègia. Per aïllar-te dels sorolls dels altres has de provocar els teus propis sorolls, per bastir el teu silenci has de fugir del silenci dels altres. Una altre dia visite aquest quadern, hi deixe les meues petjades.
15 de desembre
L’excés sempre ens acaba trencant. Com és de complicat relacionar-se amb els altres i
lliurar-se a bastir una societat millor! Tot va més enllà d’expressar una opinió, de donar-se unes regles. Acabem essent esclaus de servituds insuportables. Defujo histèries, m’allunye de l’acumulació. Sovint no escolte, sovint no se m’ofereix res. No ens servirà un silenci buit, no ens aprofita l’acció còmplice, l’exhibició escandalosa. Trobar el gest correcte, instal·lar-se en el temps desitjat, abandonar els camps cremats, tot per lliurar-se a lògiques respectuoses, a esforços col·lectius, tot engrandint les capacitats per bastir fortaleses.
18 de desembre La llum de la lluna es reflexa sobre el terrat, veig el meu rostre sobre els vidres de la finestra que hi ha al meu davant. Les taques del meu rostre m’han dit són taques solars, produïdes pel temps d’exposició. Vaig expressar el meu condol als parents d’en Miquel, vaig llençar més objectes al contenidor, mentre avance pel temari opositor, mentre avance pels articles de n’Espinàs. Ens precipitem al Nadal, ens aboquem a l’hivern. Fa uns moments em demanava a mi mateix mirar cap endavant en positiu, lliurar-me a la vida tot evitant les pèrdues de temps, els entreteniments, les distraccions inútils, igual això és l’edat adulta.
20 de desembre
Anit passejava pels carrers de Bétera, un poc abans de la presentació d’un llibre sobre
arqueologia d’en Burriel. El mateix ajuntament que no tenia prou diners per publicar-lo convidava als assistents a un refrigerio. En arribar a casa tractava d’acostar-me a les notícies de TV3, però cada vegada és més difícil entendre alguna cosa. Als programes d’humor (Polònia, El Intermedio, Veriue-ho) acabes entenent més el que passa que a les paraules dels periodistes. Tot plegat acaba essent un circ al que m’acoste durant les hores del sopar. Mon pare prepara una truita de carxofa digna de ser recordada com un bon moment, menja que ens reconcilia amb els plaers de la cuina, la taula parada i el beure.
25 de desembre
Arribem com una mena de supervivents dels excessos al dia de Nadal. Clotxines, gambes,
albergínies farcides de carn, vi, blanc i negre, mistel·la. Un lleuger maldecap, una mena de
col·lapse general, tot acompanyat de vent i nuvolades. Vam acabar cantant de matinada, encara escoltàrem als cosins celebrar la seua festa particular. Mentre bec aigua ma mare em pregunta sobre el dinar… és massa d’hora per a certes coses.
31 de desembre
Allò més esperançador, allò més suggeridor és que s’ofereix el futur ben obert, davant les
profecies de foscor, el fum dels polítics, les promeses buides del consum: encetem temps, nou o vell, ben obert. Tot està per fer i tot és possible? Doncs segurament, doncs més o menys. És moment de balanç diuen, però em costa de mirar enrere i fer relacions, d’avaluar, de proposarconclusions, fins i tot provisionals. Vaig cap endavant, vaig, constate els meus principis són febles, les meues fites bastant mòbils. Acabe aquest quadern, el tanque amb totes les incerteses al descobert, amb tot per fer, encara.

Comentaris tancats a Dels dies gastats. Dietari, 2013

Ja s’acosta…

Ens continua embogint aquest temps d’arribada de la llum, d’esclat primaveral. Sabem a partir d’ara s’acaben els freds severs, les hores fosques i tenebroses. Aquest estat d’eufòria tant potent passa per damunt l’anècdota de la falla originària, es disfressa de campament per la presa provisional del carrer automobilístic, s’il·lumina espectacularment per acollir desfilades paramilitars amb vestit regionalitzant.

La batalla simularà les canonades sota l’atenta direcció d’uns polítics que saben no poden improvisar res, dedicats a complir sí o sí un programa d’actes farcit de buidor fins al deliri. L’alcohol farà de les seues i els vidres embotits col·lapsaran els contenidors de color verd. Per si encara no en tinguérem prou temptarem de nou el somni amb carcasses nocturnes, simulant les palmeres perdudes.

Sota el designi dels déus definitivament ens creiem reis de la creació, impliquem a un sant, ni més ni menys que el pare de la criatura, ofrenem flors sobre l’altar dels guanyadors. La solemne banda es transforma en xaranga, els músics d’auditori esdevenen tocadors de carrer. Carnestoltes obert on ja triomfa la disfressa, espectacle de masses on es perd per sempre l’individu desfigurat.

En recordar les falles d’aquest any, serà el record el mateix del passat i així successivament, o no, fins arribar a la cendra, remullada per bombers eficients, replegada per serveis de neteja a destall.

Caldrà, ho saben, posar bonica la ciutat pel diumenge important, aquell del camí al col·legi i la urna.

Comentaris tancats a Ja s’acosta…

Pistoles fumejants

Hi ha que només vol veure la diferència amb els altres. Hi ha que només vol marcar la distància. Diferències i distàncies hi són. Comprendre-les, entendre-les em sembla imprescindible per sobreviure dignament en l’ambient quotidià.

L’altre és un invasor, un estrany, qualcú que destorba. Des de la premissa del món parcel·lat, del territori marcat mirem la resta. Obrir l’obturador i deixar passar la llum potser ens deixarà cecs tot d’una, no ho farem mai.

La política s’ha convertit en cursa personal per arribar al capdavant de les precàries institucions democràtiques i la lluita aferrissada per omplir de vots les urnes es cobra ja les primeres víctimes a pocs mesos de la contesa.

Qualsevol intent de bastir plegats estructures sòlides, vàlides, republicanes, públiques topa amb la reacció de l’opositor que, ja sabem, no permetrà ni un bri de dissidències de la línia oficial, en tot cas derogarà a la primera de canvi qualsevol norma que vaja contra les pròpies conviccions.

La nostra realitat ara no permet creuar la línia partidària, o estàs amb mi o contra mi, o eres dels meus o eres dels altres. A poc que aprofundim en el coneixement ideològic de l’altre ens situarem respecte a ell en termes polítics.

Inevitablement l’etiquetarem i inevitablement el sentirem com a amic o enemic. En jornades d’enquesta es recompten els fidels i el ball respon a consideracions d’última hora, atiades per l’aparició d’actors i actrius no habituals.

La societat de la comunicació crema fins a socarrar-los els rostres novells fa quatre dies, incorporant-los al cementeri de víctimes televisives. Sobre els cadàvers s’instal·la la tertúlia dels morts vivents que acompanyaran les hores del condol amb posat de circumstàncies.

Encara les pistoles fumejants recordaran la darrera acció homicida, quan es filtrarà amb completa seguretat el nom de l’assassí, apuntant amb certesa les causes de tot plegat.

Comentaris tancats a Pistoles fumejants

Un altre dilluns al sol

El vent es fa present aquests darrers dies hivernals. Fuetejarà encara el fred alguns jorns, les temperatures s’enfilaran a mesura que la llum guanye les hores del calendari. Som en temps pre-electorals, d’inauguració i convidada, de discurs i enganxada de cartells, de publicacions d’enquestes, de sondeigs d’opinió política. Albirar canvis s’assembla al misteriós món profètic de la Bíblia.

Amb el neguit de l’atur m’enfronte als dies com un immens llenç en blanc on finalment abocaré totes les meues contradiccions i insatisfaccions, idees gastades i habilitats conegudes.

L’intent de maquillar la desfeta esdevé farsa contrastada, molts no tornaran a caminar pels polsegosos camins del que ahir fóra Horta fèrtil, s’ho miraran de tant en tant amb un deix de nostàlgia des d’una cambra nòrdica, sabedors la fugida era l’única alternativa dels exclosos.

Definitivament guanyaven els més hàbils, els més hàbils memoritzant, el més hàbils tenint amics influents, els més hàbils bastint discursos comercials o polítics, el més hàbils per fugir. Aqueixes habilitats finalment garantien un lloc de treball amb un mínim de cobertura de la dignitat personal, permetent certa planificació del futur, certes garanties de consum constant durant un termini raonablement llarg.

La partida estava perduda des del moment de l’eixida, quan amb una xarxa d’enganys es pintava un futur color de rosa que no anava més enllà de la decoració infantil de l’habitacle dels nadons, del trencament dels regals de la llista de noces.

En els esforços per oferir ajuda pagant el preu de l’auto-ajuda assistim al desprestigi de la fraternitat revolucionària, al triomf inexorable del “ja t’ho faràs”. Amb un poc de sort algú et demanarà els teus serveis i et pagarà amb quelcom per anar fent: esdevindràs esclau.

Amb un altre dilluns al sol t’enfonses en la cua dels aturats, i gràcies que fa sol, i gràcies que la llum t’ajuda a llepar-te les ferides, t’escalfa el cos, t’il·lumina la mirada. Si et dóna per cantar la cosa pinta bé, si pots acompanyar-te amb un instrument millor que millor.

Comentaris tancats a Un altre dilluns al sol

Presses

L’ànim d’acabar quan abans, la sensació d’estar fent quelcom i no gaudir fent-ho, el pes de l’obligació, del deure, acaben rovellant les poques o moltes il·lusions que es puguen tenir.

Aquest món apressat on morim en els desplaçaments, on no veiem ni els arbres, ni finalment el bosc se’ns acaba travessant a la gola i els somriures són pura ganyota.

Vivim en l’exaltació constant, en el procediment reglat, en l’examen permanent. Així de primmirats ens tornem, que veiem la palla en l’ull aliè i ni per un moment tenim la percepció de la biga en el propi, paradoxes bíbliques.

La lluita per la supervivència porta aquestes contradiccions i comportaments. Justificar-nos esdevé esport massiu, però en termes insuficients, això sí; donar explicacions i escoltar rares dedicacions entre els humans d’aquest segle.

Així s’arriba a l’estat d’ànim on lluny d’altra cosa només som capaços de l’insult i la desqualificació, tot el precisos i exquisits que vulguem, però finalment lamentables i indignes.

Etiquetem persones amb un colp de vista ràpid i una certesa fora de tota discussió, la parcialitat resta cantada, la subjectivitat impera arreu. I les persones demanen dedicació, cura, alguna mena d’afecte. Digueu-li respecte també, si voleu.

 

 

 

Comentaris tancats a Presses