Casa de Cultura

Els resultats de la gestió del Centre Cívic municipal de Bonrepòs i Mirambell deurien fer-nos reflexionar i posar en comú les conclusions. La creació d’un contenidor cultural públic va ser rebut amb simpatia per qui açò escriu, com una oportunitat per la cultura, per la ciutadania, pel civisme nostrat.

A hores d’ara l’obertura després d’anys d’obres de la Casa de Cultura, on abans es trobara el desaparegut edifici de l’Ajuntament, es presenta aqueixa com a realització anotada en la columna dels guanys de les autoritats manaires. Així ho testimonia la placa commemorativa de la inauguració solemne que presideix l’entrada del complex juntament amb l’aparell per connectar i desconnectar l’alarma, per l’ús del qual vam ser instruïts convenientment per les forces de seguretat locals.

L’ambient desert de la planta dedicada a biblioteca és tot un signe de l’estat de coses pel que a la política llibretera i bibliogràfica es refereix. El repartiment de les sales de la segona planta a diferents associacions locals, amb cartellets identificadors inclosos,  palesa tota una manera de fer política, pessebrista en part, que no defensaré ara i ací.

Tot es ven com un èxit, si més no en el camp de la inauguració. I lluny de recordar tot es fa amb diners de tots i per a tots, es porta al polític de torn de categoria superior, es descobreix una placa, es munta una xocolatada. Al poc temps, amb un fullet distribuït casa per casa, amb fotografies a tot color es recorda l’esdeveniment com un triomf: ara voteu-me.

Com li vaig escoltar dir a un professor universitari si vols canviar la situació apunta’t a una llista, presentat a les eleccions. I no hi ha altra. Pots expressar la teua opinió en els mitjans més diversos, aquest per exemple, pots calfar-te la boca, accelerar el teu cor, però t’has de mullar si el que vols és una altra situació. El joc va com va.

Va com va i aquest any electoral molts poden perdre la feina, una bona feina, i d’altres poden trobar la de la seua vida. En part aquesta és la causa de l’enrenou que ens envolta. Sí, hi ha un plantejament ideològic, sí, hi ha una adscripció partidista, però la feina i el sou s’imposen en la determinació de molts, en el fons, per presentar-se. De la política n’ha transcendit això, ara és un treball segur, i amb un poc de sort pots cotitzar el suficient per tenir un bon passar.

Tornant a la Casa de Cultura, una línia de reflexió associada a la Cultura, ordenada des de les institucions locals, és la del model de gestió, la del projecte. Em sembla el model pot ser ja qualificat de privat, en tant se’ns anuncia un concurs per la gestió de la biblioteca, en tant associacions de ciutadans, sense ànim de lucre, ofereixen la seua activitat en part del complex. Una coneguda comentava els regidors tenien un model pròxim a l’autogestió, afirmació que referma l’absència de funcionaris a l’edifici, l’obligació dels usuaris de netejar les dependències que facen servir, el repartiment de claus per tothom, fins i tot dels comandaments de l’aire condicionat.

Quan després d’alguna dècada ja, de governs elegits per sufragi universal, se’m diu que s’ha de constituir un consell d’associacions, tot i reconèixer les virtuts de la proposta, no puc deixar de neguitejar-me, tot observant la idea repetida programa electoral rere programa electoral des del principi dels temps de les conteses electorals post-franquistes.

La realitat cultural del poble ha estat un poc anar fent, anar fent seguint el fil, em sembla, dels dinàmics finals dels seixantes i setantes. I no defense jo ara que la corporació municipal espentara la creació d’associacions, ni done més subvencions a tort i a dret, en tot cas que l’administració done suport, complemente programacions, plantege usos racionals dels espais.

Per què serà que darrere la presència de polítics en diferents àmbits de la vida del poble sempre veus un ànim vigilant, una pretensió electoral? Sempre disposats a posar-se la medalla, sempre comparant-nos amb l’altre o l’altra, acabe pensat no eixirem del cercle viciós de la competició, que mai plourà a gust de totes i de tots. La condició humana té aquestes coses.

Ens trobem ara en una nova cruïlla, en un temps d’examens i el soroll de fons és considerable. D’entrada només semblem disposats a escoltar als nostres o a les nostres. Saben també es trobaran, sinó als tribunals, sí al saló de plens.

Comentaris tancats a Casa de Cultura

Per no frenar o per no callar

Les darreres hores hem vist a la batllessa de València fer el ridícul més espantós en tractar d’articular en valencià una salutació fallera. Molts valencians, moltes valencianes, no ho farien millor, i això em sembla, també, tràgic.

Algú ha penjat la perruca, sabedor el propi personatge imitat, na Rita, és insuperable, i ella soleta es fa campanya a favor, en contra. La humilitat, del còmic, té aquestes coses, supose.

Pense que també la senyora esmentada no és tonta, bé sap una part del protagonisme faller se l’emporta la festera major, lui-même, i si les seues aportacions pirotècniques, les seues demostracions d’extraversió a la balconada municipal són seguides i esperades, aquest any tocava i grossa. Serà el darrer? ens preguntem ingenus els mortals votants.

Així les coses, a punt d’inaugurar l’exposició ninotaire, ninots en tenim tot l’any, encara els monuments per plantar, ella, la batllessa, ja ha començat la festa publicant a tort i a dret el tema de moda: el caloret. Tot estava preparat companyes, companys.

No se n’adonava es trobava dalt del cadafal de les essències pàtries, vigilada per la crème de la crème fallera?  Tant sí com no, ella ho va soltar. I ja en tenim una altra per incloure al text de senyes d’identitat que preparen a les Corts els vetlladors de la paella, els bous i el parany. A hores d’ara algú rondinarà declarar bé d’interès cultural, immaterial, la feliç expressió, com a mínim incloure’l al tronat diccionari d’alguna reial acadèmia.

I ja se sap: tractant-se de la “Crida” doncs s’ha de cridar, cridar com sia. Si es destaparen els moviments de tota la Cort d’honor, barres de bar selecte incloses, segurament pintaria tot plegat d’una altra manera, la cridà també.

El blanc que justificara la disbauxa discursiva em portà a pensar  en l’etiqueta de la botella de certa beguda britànica. En certs moments, d’eufòria,  només veus el blanc aqueix i el ninotet del mig es meneja i tot, cantant el  popular Valencia, en lloc del monàrquic God save the Queen.

Salut!

Comentaris tancats a Per no frenar o per no callar

Muntatges i fragilitats

Alguns profetes de l’opinió ja diuen que la irrupció de noves forces polítiques portarà un cert període d’inestabilitat, però que després la situació tornarà a la normalitat coneguda. Afortunadament?

La presentació de la baralla, vint-i-quatre hores seguides, en una mena de teatret, on es desqualifica, on es demana fer manifestació pública de la fe constitucional, l’allau d’informacions que envolten els nous caps polítics, palesen l’abast de la reacció davant l’amenaça electoral que suposa l’aparició de Podemos.

Estem veient molt, escoltant molt. Puc entendre alguns es desmobilitzen davant tant d’espectacle lamentable: la banca guanya, facen joc senyores i senyors! Puc entendre la por dels instal·lats: ens volen furtar la paella! Puc entendre la ràbia d’aquells als qui sempre toca perdre. Res és gratuït.

Serà tot plegat un muntatge? No ho sé, més aviat em sembla un capítol més de la tragicomèdia que venim presenciant des de fa anys i panys. Manifestació de les fragilitats que habitem, que ens habiten.

Comentaris tancats a Muntatges i fragilitats

Vuit articles d’en Vicent Estrems i Burgal a l’Aleluya de 1983. Notes i transcripció dels textos

El propassat 10 de juny de 2014 va morir en Vicent Estrems i Burgal (Alboraia, 1940), rector de la parròquia de Bonrepòs i Mirambell i Les Cases de Bàrcena entre 1973 i 1987, persona estimada de qui vaig aprendre tantes coses, de qui conserve records entranyables, així com alguns escrits, llibres i revistes.

Concretament de l’any 1983 guarde tots els exemplars (números 2.198 a 2.250) de la publicació setmanal Aleluya (dipòsit legal V. 923-1958), editada per l’Arquebisbat de València, coneguda també entre el veïnat del poble com la fulla o el full parroquial, i que setmanalment arribava a casa repartida per alguna parroquiana pròxima al domicili familiar (probablement ma tia Pilareta o  Milagros de Mirambell, de vegades Rosa “la Regadora”).

Doncs bé, la segona pàgina de l’Aleluya (de les quatre en total que tenia) portava per títol, pràcticament invariable durant aquell any, Información Parroquial, i en ella, sota la indicació PARROQUIAS DE BONREPÓS Y CASAS DE BÁRCENA, s’exposava separadament (referint-se a BONREPÓS, MIRAMBELL i CASAS DE BÁRCENA) el dia de la setmana, dia del mes, hora i dedicacions, festivitats o intencions de les misses de les parròquies esmentades.

És precisament en aqueixa pàgina on trobem signats, extraordinàriament com El Cura del Pueblo (nº2.199), o, majoritàriament, com Vuestro Cura, els vuit articles d’en Vicent Estrems que motiven aquestes notes.

Entenc que el rector facilitava a l’editor periòdicament, en concret cada setmana, els horaris i detalls esmentats, juntament amb els articles i els avisos (publicats sota l’epígraf Aviso), així com apunts diversos (referits a col·lectes o relacions de clavaris o clavariesses) per a la seua publicació.

Entre els avisos publicats trobem, a tall d’exemple: un convocant a una reunión eucarística de las Marías de los Sagrarios (nº2.201); el referit a La imagen de la Virgen del Pilar que va a presidir la fachada de la Iglesia  que se colocará en la hornacina…  informant que La Bendición, como está anunciado, se hará el día 13, a las 11,30 (nº2.239); un publicat com AVISO: PRIMERAS COMUNIONES (nº2.243); un altre amb el text Esta semana, hasta el viernes, estaré ausente de la Parroquia (nº2.245); així com l’anunciador del concert de nadales (18 de desembre, 1983, a les 13 hores) de la Coral Infantil de nuestro pueblo y el grupo Coral “Aula de Música” (nº2.249), primer concert de la Coral de Bonrepòs i Mirambell.

Tot seguit relacionaré els títols dels 8 articles signats a l’Aleluya per Vicent aquell any, seguits de la data de publicació i el número corresponent:

QUERIDOS MELCHOR, GASPAR Y BALTASAR

2 de gener, 1983. Nº2.199

NUESTROS ENTIERROS

13 de març, 1983. Nº2.209

SE ACERCAN LAS FIESTAS DE PASCUA

27 de març, 1983. Nº2.211

CASAS DE BÁRCENA

3 d’abril, 1983. Nº2.212

PRIMERAS COMUNIONES

1 de maig, 1983. Nº2.216

UN TOQUE DE ATENCIÓN

2 d’octubre, 1983. Nº2.238

CLARIDAD Y LIMPIEZA EN LA IGLESIA

20 de novembre, 1983. Nº2.245

TRISTEZA Y NAVIDAD

25 de desembre, 1983. Nº2.250

En els articles relacionats destaca el contingut religiós, al·ludint a les diferents festes o celebracions del calendari, com ara el Nadal o la Pasqua, els soterrars o les primeres comunions, les festes majors. Però també és remarcable la temàtica de caràcter històric i patrimonial, així passa amb les notes sobre la història de Les Cases de Bàrcena i sobre els treballs de restauració del campanar i de  l’església de Bonrepòs.

En la carta que dedica als Reis d’Orient en el primer número de l’Aleluya de l’any 1983, són ben presents les eleccions municipals a celebrar en breu, focalitzant aquestes bona part de les peticions i desitjos de l’autor, fent una crida a la pau, al diàleg, a la generositat: Os pido Paz, o sea, diálogo, generosidad para cimentar nuestras relaciones sobre la base del bien común, ben conscient dels riscos que tot plegat comporta: egoísmos particulares o de clan … chantajes… privilegios… desencanto… resentimiento.

Quan tracta el tema dels soterrars, segon dels articles ressenyats, ho fa des d’un posicionament d’eixida que expressa amb rotunditat La religión no se debe imponer, la fe es tal cuando es el fruto de una opción personal, es un acto libre de la persona, ben conscient que en la societat d’aleshores calia destriar, delimitar lo que es un acto de fe y lo que es una costumbre social.

Davant la Pasqua d’aquell any, la festa més important del calendari catòlic, exhorta a la dignificació de l’home en un món que atempta contra ell, oprimint-lo, fent-lo un ésser poregós i sense il·lusió, exposant un missatge alliberador junt a la figura del Crist ressucitat.

Després de pouar en les fonts de què disposa sobre els orígens de Les Cases de Bàrcena (nº2.212), així com de palesar l’esforç dels seus habitadors al llarg del temps per refermar la seua personalitat, demana en Vicent la participació en les Festes del Roser. Si m’ho permeteu: un pas més en el camí de donar sentit als actes de la comunitat, a la tradició. Va als orígens, explica el present, prepara el futur d’alguna manera.

El sempre polèmic tema de les comunions als pobles (Aleluya datada el primer de maig) el porta a demanar-nos, amb una actitud sensata que tantes vegades es troba a mancar, que no manipulem els xiquests, revisant prèviament el significat d’aqueix sagrament, sense renunciar al caràcter festiu de la celebració.

A Un toque de atención l’autor escriu sense pèls a la llengua Dejan mucho que desear nuestras fiestas como expresión de fe popular, posant de manifest, en centrar-se en les processons, les contradiccions que se’n deriven de la no pràctica religiosa majoritària i la celebració d’actes religiosos patronals, problemàtica ben present als nostres pobles aleshores i encara ara, amb barreja de tants elements enfrontats. L’article, a més, permet conèixer el recorregut de les processons d’aquell any, així com constatar la pervivència dels noms franquistes als carrers de la localitat.

Passades les festes en Vicent tracta del tema de la restauració de l’església, per primera vegada a l’Aleluya, diu, intervenció objecte de desagradable desaprovació per part d’alguns parroquians, la urgència de la qual tingué lloc pel mal estat del temple i el campanar, tot demanant la col·laboració econòmica als fidels i festers. És evident la importància de dignificar l’església pels practicants, però no deixa de banda l’importància artística i històrica dels treballs portats a terme.

El darrer article de l’any presenta els contrasts del Nadal, alhora gran festa del consum i celebració cristiana del naixement de Jesús, les circumstàncies del qual poc tenen a veure amb el muntatge que se’ns presenta cíclicament per recordar-ho.

Tot seguit passe a transcriure els textos dels articles comentats, tot entenent ens acosten a la persona i mantenen bona part de la vigència del temps en què van ser publicats.

Queridos Melchor, Gaspar y Baltasar

Vuestra presencia es tan fugaz y mágica que apenas podemos veros y hablaros, por eso tenéis mensajeros y colaboradores.

Esta carta, que oficialmente va dirigida a vosotros, realmente tiene interlocutores a personas con nombre y apellidos, que viven en este pueblo.

Os pido Paz, o sea, diálogo, generosidad para cimentar nuestras relaciones sobre la base del bien común.

Este año de 1983 habrá una movida en la vida de los pueblos, elecciones municipales; que sea una fiesta y la tengamos en Paz.

Que no se pongan en juego nuestros egoísmos particulares o de clan, sino la búsqueda generosa de personas capaces y dispuestas para asumir la importante labor de congregarnos a todos en la realización de una ilusión colectiva, hacer el pueblo más habitable; donde las personas que formen el Ayuntamiento merezcan nuestra comprensión, nuestro respeto y nuestra colaboración, sin chantages ni privilegios.

Eso será posible si esta ilusión es de todos y para todos.

Y si la experiencia no sale del todo bien, que no se apodere de nosotros el desencanto y el resentimiento; que sepamos preparar mejor un futuro más esperanzador, con serenidad e inteligencia.

Como podéis ver no os pido “juguetes”, más bien “ganas de jugar”.

Con la ingenuidad de niño y con la preocupación de un adulto termino esta carta. Un abrazo.

El Cura del Pueblo.

 

 

Nuestros entierros

La vida social de nuestros pueblos ha estado, durante mucho tiempo, marcada por la Religión, en nuestro caso por la Católica.

La religión no se debe imponer, la fe es tal cuando es el fruto de una opción personal, es un acto libre de la persona. Debido a la larga historia de una religión impuesta desde el poder, se encuentra muy mezclada la vida civil y religiosa de los pueblos. Se necesita mucha honradez y mucho respeto para clarificar, desde la conciencia y desde la conducta, lo que es un acto de fe y lo que es una costumbre social.

Antes de enterrar a nuestros muertos les celebramos un pequeño homenaje. El funeral, celebrado con las creencias y los ritos de nuestra fe, es la expresión de nuestros sentimientos hacia el difunto.

Soy consciente de que no todos los que se unen a esa celebración creen en la Resurrección y en la Vida Eterna; pero no se sienten excluidos de esa celebración mortuoria, ya que con su presencia en el templo pueden expresar su respeto y afecto hacia el difunto.

No comprendo a la gente que, uniéndose al duelo, se queda a la puerta del templo; prolongando sus conversaciones, más o menos divertidas, molestando con su murmullo a los que dentro de la Iglesia elevamos nuestras oraciones como creyentes, y a los que con el silencio y la atención intentan dar seriedad y contenido a su duelo.

Pienso que, caso de asistir al funeral de alguna persona no creyente o de credo distinto al mío, asumiría la celebración que se le destinase, fuese laica, musulmana…, porque más allá de las ideologías y las creencias estaría compartiendo aquello que en ese momento todos teníamos en común, el sentimiento de dolor ante la muerte de una persona estimada.

Si no compartís este criterio, al menos debo pediros que os alejéis de la puerta del templo, para que no molestéis el fervor, la reflexión y el silencio que, como homenaje al difunto, estamos celebrando.

Vuestro Cura

 

 

 

Se acercan las fiestas de Pascua

La fiesta litúrgica más importante y más antigua, que celebramos los cristianos, es la Pascua.

En Pascua celebramos los misterios de nuestra Redención, o sea, la Pasión-Muerte-Resurrección de Cristo.

La Redención, para el cristiano, supone poder recuperar la auténtica dignidad del hombre.

“A los que, con mirada sosegada y profunda, analizan el curso de la historia y de la sociedad actual, les resulta preocupante el tipo de hombre que se está formando.

Las fuerzas de la naturaleza, explotadas y dominadas cada vez más por el hombre; los poderes tecnológicos y científicos; las ideologías con sus dogmatismos; la tendencia de los sistemas establecidos,de no cambiar y conservar las explotaciones más inhumanas, son factores que están consolidando un tipo de civilización que atenta contra la dignidad del hombre”.

Es en este contexto de fuerzas y horizontes amenazadores, donde la voz y la conciencia del cristiano debe hacer oír su clamor profético.

Este Año Santo de la Redención es una invitación a toda la Iglesia para percibir y transmitir los frutos de la Redención, la dignificación de la vida humana.

En la Semana Santa celebramos litúrgicamente los acontecimientos con los que Cristo nos redimió. Son estas celebraciones el marco adecuado para revisar nuestro modo de presencia en la sociedad concreta en la que vivimos y formanos.

No es claro el panorama de nuestras relaciones humanas, la dignidad de los pueblos queda oscurecida: por los intereses de fracción, por la inconsciencia de unos y la comodidad de otros. Y en esta situación no somos los cristianos los que mejor funcionamos.

Por todas partes y por muchos motivos se siente uno tentado a acobardarse, a no complicarse la vida por los demás.

Celebrar la Pascua es no haber caído en esa tentación. Celebramos todos la Pascua. Cristo ha Resucitado. Todo puede ser mejor.

El Cristo Resucitado nos invita a liberarnos de las opresiones que nos hacen vivir con miedo y sin ilusión.

Vuestro Cura.

Casas de Bárcena

     Todos los años por estas fechas, lunes después de Pascua, la Cofradía del Rosario de Casas de Bárcena, celebra su fiesta a la Virgen del Rosario. Nos invitan a participar, tanto en los actos religiosos como en sus célebres “Calderes”.

     Les Cases de Bàrcena han tenido una historia difícil: ya en tiempos de la conquista aparece como tierra de realengo, tierras que llevaban el nombre de Macarella, antiguo poblado árabe.

     A finales del siglo XV el Señor de Bonrepòs i Mirambell es encargado de administrar estas tierras de realengo. En el siglo XVII aparece la administración de estas tierras vinculada a Foyos. Según consta en el libro de fábrica de la parroquia de Foyos, los vecinos de Casas de Bárcena contribuyeron generosamente costeando la construcción de la Iglesia en el siglo XVIII. También, en el mismo siglo, según consta en el archivo parroquial de Bonrepós, participaron en la construcción de esta iglesia.

     Recientemente he podido comprobar la falta de justicia que se hace a su generosa participación, ya que en un artículo publicado en la prensa acerca de la restauración del campanario, no se menciona el esfuerzo que están haciendo sus vecinos, solidarizándose con Bonrepós, para hacer posible esta restauración.

     La historia no les dio posibilidades para gobernarse por sí mismos pero, a pesar de todo, han mantenido su personalidad, su deseo de subsistir por sí mismos.

     La fiesta del Rosario es, en la actualidad, el signo más característico de su tradición.

     Participemos en estas fiestas que son el signo de una vida que no quiere desaparecer.

     Vuestro Cura.

 

Primeras Comuniones

     Los días 15, 22 y 29 de mayo tomarán la Primera Comunión unos 60 niños de la parroquia. En el primer grupo 18, en el segundo 17 y en el tercero 23.

     Tomar la Primera Comunión es recibir, por primera vez, el Cuerpo de Cristo, bajo las especies de pan y vino, después de haber hecho, el sacerdote en la misa, los mismos gestos y dicho las mismas palabras que Jesús en la Última Cena.

     Jesús instituyó la Eucaristía para ser signo permanente de su Redención, realizada a través de su Pasión, Muerte y Resurrección. Estos acontecimientos de la Redención son la expresión suprema del amor de Dios a la humanidad y del mandamiento nuevo de Jesús: “Amaos los unos a los otros, como yo os he amado”.

     El acontecimiento de la Comunión puede ser, más o menos, festivo o sentimental, pero sólo será real cuando hay una auténtica Comunión, comunicación del hombre con Dios, que capacita, a quien comulga con Dios, a comulgar con los hombres, a compartir la vida con los demás.

     Los niños pueden vivir festivamente su Primera Comunión, pero tendrá que pasar mucho tiempo para que aprendan, comprendan y vivan todo lo que significa este Sacramento. Necesitan mucho ejemplo y no siempre lo tienen en las personas que les rodeamos.

     Que la fiesta de las Primeras Comuniones nos ayude a reflexionar sobre nuestra actitud para con los niños; si les servimos y ayudamos, o, más bien, les manipulamos.

     Vuestro Cura.

 

Un toque de atención

     De momento nuestras fiestas se celebran al ritmo de la tradición parroquial, por eso se les llama fiestas patronales.

     Mucho se ha manipulado la fe cristiana a lo largo de la historia, mucho se continuará manipulando en el futuro ya que es difícil, según la parábola evangélica, arrancar la cizaña sin poner en peligro parte del trigo.

     Esta reflexión es positiva si nos da sensibilidad para el cambio, no como argumento para justificar lo injustificable el conservadurismo estéril.

     Dejan mucho que desear nuestras fiestas como expresión de Fe popular.

     El pueblo mayoritariamente no practica de forma habitual ni comunitaria la Fe cristiana (aunque tiene sus excepciones: bautismo, la primera comunión, boda, entierro).

     Uno de los actos más deprimentes de nuestras fiestas son las procesiones, más subordinadas a los gustos de los festeros (lucimiento personal, que pase por donde me compran lotería, por delante de mi casa), que en función de nuestras devotas posibilidades.

     A los que, con más o menos devoción, participáis en el culto parroquial, os pido que asumáis con responsabilidad todos los actos religiosos de estas fiestas y que, con vuestra actitud, merezcais que nos respeten todos.

     El itinerario de las procesiones será el siguiente (si la autoridad civil lo permite):

     Día 8: Fiesta de la Inmaculada: 20 horas, salida del templo, calle Caudillo, Virgen del Pilar (Cantó del Forn)y regreso al templo.

     Día 10: Fiesta de la Asunción: El mismo itinerario que el día 8.

     Día 11: Fiesta de San Vicente, el mismo itinerario que el día anterior.

     Día 12: Fiesta de la Virgen del Pilar: Caudillo, Virgen del Pilar, Plaza 18 de julio, Reyes Católicos, Virgen del Pilar, regreso al templo.

     Día 13: Fiesta de Acción de Gracias: Caudillo, Virgen del Pilar, José Antonio, Calvo Sotelo, vuelta por Mirambell y regreso al templo.

     Que tengamos estas fiestas en paz y alegría.

     Vuestro Cura.

Claridad y limpieza en la iglesia

     Por primera vez, en este espacio, os voy a hablar sobre las Obras de Restauración, realizadas en nuestra iglesia.

     Habéis podido comprobar que hemos hecho más de lo previsto. La claridad que entraba en la iglesia, después del arreglo de la fachada, nos mostró lo sucia y descuidada que estaba.

     El empeño y la buena colaboración hicieron posible que, en fiestas, nuestra iglesia estuviera radiante de claridad y limpieza; los rostros de satisfacción de cuantos nos visitaron, y de vosotros mismos, compensaba con creces la estupidez y mezquindad que tuve que soportar por parte de algunos, espero y deseo hayan digerido su resentimiento.

     Quiero proponeros lo siguiente: La obra general ha sido de todo el pueblo, con la ayuda valiosa de Casas de Bárcena; los motivos no eran religiosos, se trataba de evitar la peligrosidad que suponía, para la seguridad pública, una torre tan vieja y erosionada y al mismo tiempo recuperar su antigua ornamentación, muestra de nuestro arte y nuestra historia.

     La última parte de la obra sí tenía motivaciones religiosas, pues aparte del valor cultural y artístico del interior de la iglesia, es el recinto donde los cristianos expresamos y alimentamos nuestra fe.

     Quisiera, pues, que los que usamos habitualmente la iglesia para expresar, mantener y desarrollar nuestra fe, costeemos la mayor parte del trabajo realizado en su interior. Por eso quiero vuestros donativos; hasta después de Navidad todo lo que se recaude en la iglesia será para este fin.

     Y también quiero pedir, creo que tengo derecho a hacerlo, a todos los grupos festeros, que sean sensibles a esta necesidad. Me consta que, no sólo en este año sino también en otros, hay dinero sobrante, ese dinero puede tener un buen fin. No olvidéis que fue recogido en nombre de una fiesta religiosa, y este año la iglesia lo necesita.

Vuestro Cura.

 

Tristeza y Navidad

     ¿Quién no ha perdido alguna ilusión o sufrido alguna desgracia? ¿Quién no ha padecido incomprensión y murmuración? ¿Quién no ha sido injustamente interpretado en su decir o en su hacer? ¿Quién no ha cometido alguna injusticia? Y eso produce tristeza. En estos días se nota más.

     A pesar de esa alegría de escaparate que se pretende montar en todas partes, la pena, si es verdadera, es muy profunda y no penetran en ella las falsas luminarias de la superficialidad.

     Con el pretexto de que es Navidad se atropella y provoca el verdadero espíritu de Navidad. La riqueza y la fastuosidad con que se organizan estas fiestas, contrastan con la pobreza y humildad en que apareció Dios en la historia de los hombres.

     Con la Verdad y la Caridad ocurre lo mismo que en el nacimiento de Jesucristo: “… y lo reclinó en un pesebre, porqué no había sitio para ellos en la posada”.

     “Os ha nacido hoy un Salvador” este es el mensaje. Si crees vívelo; no te limites a celebrarlo.

     Vuestro Cura.

Comentaris tancats a Vuit articles d’en Vicent Estrems i Burgal a l’Aleluya de 1983. Notes i transcripció dels textos

Les aixetes de Plaerdemavida

Mitjançant la paraula (febrer, 1992)

Una de les coses que més caracteritzen l’home és la forma d’expressar-se. La paraula ens diferencia dels animals i les plantes i és una de les grans conquistes humanes, encara que de vegades parle massa.

El motiu de la publicació d’aquestos papers és precisament la paraula i la paraula com a instrument de comunicació i d’articulació del pensament, també de creació artística. Voldríem donar resposta a moltes necessitats locals i plantejar preguntes de forma pacífica i plural, reflexiva i meditada.

Dóna la impressió de què s’ha perdut la inquietud, l’esperit de recerca, sembla que la televisió satisfà plenament la nostra curiositat per les coses de la vida. Potser aquests fulls podrien contribuir modestament a canviar mínimament la tendència, a orientar-nos envers un home més sensible als canvis de la naturalesa i a la poesia de les coses que l’envolten al seu poble, més creatiu i alhora interessat en la cultura dels qui abans visqueren inspirats per la mateixa llum que nosaltres i el mateix paisatge. La nostra contribució serà mitjançant la paraula, la difusió de la cultura i l’intercanvi d’opinions plurals i objectives. El nostre èxit no serà personal sinó col·lectiu i dependrà de la voluntat de cercar la veritat i la bellesa.

Dos poals del fem (febrer, 1992)

El medi ambient és un dels temes de què més escoltem parlar com a problema de la humanitat; precisament per aqueix motiu crec que és un problema oblidat pels poders públics. No hi ha una política seriosa i clara en matèria de medi ambient. Si hagués aqueixa política: es cremarien tants arbres?; si hagués aqueixa política: es prohibiria el bany en tantes platges? Podem veure molts exemples en el nostre propi entorn: continuem abocant escombreries en el llit del barranc: qui controla aquestos abocaments? Motos desmanegades o de gran cilindrada i cotxes interrompen la intimitat del veïnat. Noves edificacions continuen trencant l’equilibri de les teulades i les dues altures, les papereres desapareixen del seu lloc. S’obrin carrers i l’Horta va morint, sense que tinguem encara una protecció específica per a ella.

El problema mediambiental es resoldrà amb l’educació col·lectiva, començant pels menuts i acabant pels majors; una educació que compte amb amb l’actuació enèrgica dels poders públics, sancionant on calga, creant la més bàsica de les infraestructures, que no és altra que la del reciclatge de tot el que llancem indiscriminadament als contenidors, etc, etc. Com és possible que a un país de recursos limitats no s’aprofiten tots els papers que llancem? És tan difícil que tinguem dos poals del fem, un per a tot el que és orgànic i un altre per a tot el que siga aprofitable? Ja estem important paper reciclat de França. Cal preguntar-se si realment tenim voluntat de viure en un món més net. Als nostres dies es comença a reivindicar el dret al paisatge, a viure tota la vida envoltats pel paisatge que ens va veure nàixer. El risc és perdre la identitat.

Europa: la malaltia de la separació i el desig de la unió (maig, 1993)

Txecoslovàquia es divideix, l’URSS es desintegra, Iugoslàvia es desfà en una guerra fratricida. Europa té el cos martiritzat per la malaltia de la separació i el desig de la unió. Els seus habitants: tenen le idees clares sobre el què volen?; hi ha una voluntat col·lectiva de ser ciutadans d’una Europa unida?; en quina Europa volem viure?

La crisi actual que afecta Europa, perquè Rússia és Europa, perquè Txecoslovàquia i Iugoslàvia són Europa, s’explica per l’enfrontament d’actituds aparentment irreconciliables, a saber: els plantejaments reduccionistes que es tanquen amb l’exaltació desenfrenadament apassionada del que és propi i diferenciador i l’actitud oposada, açò és, la renúncia desinteressada a tot el que és identificatiu i particular. La primera postura comporta l’oblit de què les altres cultures ens poden aportar elements de superació i perfeccionament de la nostra o simplement més coneixements; la segona condueix a la pèrdua de personalitat, a la venda a preu d’ocasió de senyes d’identitat dels pobles, dels seus valors inherents, que en últim terme són els dels seus membres.

Com compatibilitzar aquestes dues postures, a primera vista oposades? Com construir una Europa on unió i particularismes no siguen font de problemes sinó el pilar de la convivència? Sense cap dubte, les fòrmules polítiques per aconseguir l’objectiu requereixen d’una gran habilitat i capacitat, però descansen en la consciència de què en les societats modernes el respecte i el pluralisme són la base de les relacions socials, personals i col·lectives.

El monstre brut i fumós (octubre, 1993)

A mesura que el segle mor, els valencians de l’Horta, constatem l’avanç imparable de la ciutat envers els nostres camps i els nostres pobles indefensos. Primer fou el desenvolupament dels seixanta, ara l’auge de les residències de luxe dels qui volen evitar els fums i els sorolls de la vida ciutadana. A poc a poc, hem anat desfigurant el paisatge i sense treva el ciment ha transformat en erma la terra. Sí, només hi ha que mirar cap a València des dels nostres terrats, per a comprovar com s’apropa a nosaltres el monstre brut i fumós. Els homes sembla que sempre se n’adonem del nostre poder destructor quan ja l’hem exercitat. Ens lamentem quan ja és massa tard, quan ja no hi ha res a fer.

Els valencians de l’Horta devem unir-nos per a exigir una protecció eficaç i específica dels “jardins” que encara ens resten, uns “jardins” que revelen la cura del llaurador per la terra i tot el que a ella pertany. Aquest miracle de l’aigua, aquest brollar de vida per tot arreu, és responsabilitat nostra conservar-lo, fer-lo productiu, mantenir la seua “virginitat”. Però estem empenyorats en la construcció irracional, en l’elevació de torres feridores del nostre mirar. Cal tenir consciència del valor de l’Horta a la nostra vida. Cal prohibir la construcció desmesurada a l’Horta que encara sobreviu, cal congelar el creixement d’una ciutat que ja és prou gran. Aturem aquesta barbaritat, posem remei als dies de bogeria dels homes cecs, perquè ens juguem la pèrdua d’un element configurador del nostre ésser característic i propi: la terra fèrtil de l’Horta, la pacífica terra que besa la mar per Llevant i les serres costaneres pel Ponent.

Llarga vida (setembre, 1994)

Important esdeveniment social ha estat l’obertura del Centre Cívic de Bonrepòs i Mirambell. Es tracta d’un espai que s’afegeix a d’altres amb els que el poble ja comptava, i que ara hi haurà que rendabilitzar en termes d’activitat cívica, ciutadana. Perquè al veïnat li pertoca plenar-lo, a nosaltres de viure-hi els moments d’alegria, de reflexió, de creació, de debat, d’aprenentatge. Tasca que comporta riscos com ara el de la patrimonialització de les instal·lacions, el de la manca d’una programació adequada, el de l’oblit (que ha portat a l’estat lamentable en què es troba la llar parroquial).

I el cas és que com a col·lectivitat ens resten tantes coses per fer (n’hem fet moltes, n’estem fent moltes), tantes coses per bastir. Segurament perquè en tenim que traure més profit de la nostra llibertat. Quan s’obri un espai com ara el Centre Cívic, cal tenir molt clar el perquè de molts fracasos, el perquè de la manca de continuïtat de molts projectes, el perquè de crispacions i desenganys, entre els més joves, entre els més majors, per a fomentar bé la nova edificació.

Conscients de la feblesa de les nostres aspiracions, que no ens manque la passió per a fer-les possibles. Llarga vida al Centre Cívic!

36 (abril, 1995)

El Bonrepòs i Mirambell d’avui, “poble-dormitori” per universitaris i treballadors (fonamentalment) es troba mancat d’una comunicació ràpida (per no dir immediata) i fluida (amb freqüències de pas més curtes) amb la capital, que desterre per sempre més dels quilòmetres que ens separen del centre-ciutat la sensació d’una distància inabastable i martiritzant. El nostre poble sembla apartat per sempre del projecte del metropolità i, juntament amb les pedanies de Les Cases de Bàrcena, Carpesa, Poble Nou, Borbotó i Benifaraig, i el poble de Vinalesa, resta aïllat de la ciutat.

El desbloqueig de l’encreuament de les avingudes Constitució, Primat Reig i Peset Alexandre, segurament contribuirà a fer més suportable el trànsit, però el problema de fons encara es lluny de solucionar-se, a saber: les nombroses parades del 36, l’escassedat d’unitats de la línia, l’existència d’una única parada a la carretera sense entrar al poble, l’ús massiu del cotxe, la inexistència de vies adequades per a la circulació de bicicletes, l’absència d’una cultura del transport públic col·lectiu.

El poble més que mai demana un transport adequat a les seues necessitats. La millora del que ja hi tenim és indispensable per al progrés de la col·lectivitat. Un poble modern és un poble que sense perdre la idiosincràsia que li és pròpia està ben comunicat, que arriba a hora quan toca.

Democràcia (estiu, 1996)

Em pregunte si estem preparats per a la democràcia, per a l’autèntica democràcia que és, al meu entendre, participativa. Perquè, reconeguent que és avançar molt elegir als nostres representants a les Corts cada quatre anys, crec que encara som lluny d’això que coneguem com democràcia “govern del poble”, a més sembla que hi han molts entrebancs, massa, que ho dificulten.

En aquest país, desgraciadament, s’ha professionalitzat la política. Les tasques polítiques, és a dir, les tasques que comporten prendre decisions sobre qüestions que afecten a tots i aquelles necessàries per a la seua execució, deurien ésser assumides com a pròpies per tots els membres de les col·lectivitats. Però és més còmode delegar responsabilitats, és més còmode pagar impostos i rebre serveis a canvi… i criticar si les coses no marxen. El nostre sistema falla en tant en quant no s’educa per a participar, no s’afavoreix una consciència per a millorar, en tant en quant el funcionament dels partits polítics està lluny de ser democràtic amb l’actual sistema d’elecció de candidats i amb la subvenció pública que reben per a poder subsistir, en tant en quant no es convoca l’electorat més sovint a decidir mitjançant referèndum qüestions que pot decidir per ésser sobirà, i en tant en quant no té l’oportunitat de votar persones concretes lliurement en lloc de les imposades per llistes tancades.

Patrimoni local (1997)

La Història és una eina fonamental per a bastir el futur. El coneixement que transmetem a les generacions més joves els servirà per a ésser en alguns aspectes (per pocs que siguen paga la pena) millors que nosaltres. És per això que una de les tasques, com a part substancial de l’educació, a les que ens hi tenim que lliurar és a la conservació del patrimoni. Conservar vol dir, en aquells casos en què sia necessari, dignificar, recuperar, i vol dir també permetre als estudiosos i experts la seua investigació.

A nivell municipal tenim encara molta feina per fer. Els estudis locals sobre Bonrepòs i Mirambell són més bé escasos, i als que fins ara s’han fet (exposicions, petits treballs d’investigació) no se’ls ha donat la difusió que caldria, és a dir no s’han publicat en condicions de romandre a biblioteques o centres d’investigació. A més, algunes de les fonts de la història local, com ara els arxius parroquial i municipal, es troben en un estat preocupant de conservació i accessibilitat.

Ara s’imposa la classificació i ordenació del material que contenen els arxius i, en els casos oportuns, la seua restauració a cura d’experts qualificats, com a mesura prèvia a l’estudi dels seus continguts.

Bicicletes (hivern, 1999)

Abans que un cotxe molts han tingut una bicicleta. Els Reis porten d’Orient, des de fa molt de temps, bicicletes. A Holanda aprofiten la planura del país per fer-les servir arreu, a Cuba hi ha uns autobusos per a carregar-les i creuar passos subterranis, a la Xina hi ha quasi tantes com xinesos.

La bicicleta no contamina, pràcticament cap en qualsevol lloc, ajuda a mantenir el cos en forma, et permet tenir un contacte directe amb la realitat (no confondre amb món virtual). Els ciclistes poden parlar entre ells mentre es desplacen, és un mitjà de transport altament competitiu a la ciutat. A l’Horta l’usen els llauradors èr anar a treballar al camp. I què dir d’un viatge en bicicleta o d’un passeig  un dia assolellat o d’una excursió a la platja.

Per què els pobles de la comarca no estan comunicats entre ells i amb la ciutat per carrils bici? Per què s’afavoreix tan descaradament l’ús de l’automòbil privat? Per què no es dissenya una xarxa racional de vies per a la bicicleta? Per què no es creen aparcaments vigilats per a bicicletes? No estaria gens malament que el nostre poble tingués un carril bici que el comunicara almenys amb el carril Meliana-València al seu pas per Almàssera.

Pot semblar una bogeria, una bogeria sobre rodes, però és saludable, i té futur, un futur carregat d’esperança o il·lusionant, que ens demana viure’l.

Paraules per al retorn (estiu, 2002)

Els éssers humans al llarg de generacions hem transformat el paisatge, el medi, des dels ibers fins els romans, des dels musulmans fins els cristians, en el segle XX, en l’actual. D’alguna manera d’acord amb les necessitats de cada moment històric i amb els mitjans de què disposem anem fent. El més difícil de pair de qualsevol canvi potser sia la dimensió del propi fenomen del canvi, la comoditat o incomoditat que puga produir en la nostra vida, en el nostre modus vivendi, en els nostres costums, vaja. És un fet el creixement que experimenta el nostre poble, almenys quant a formigó i ferro, vidre i metall es refereix, i un aleshores es pregunta com acabarà tot açò: no estem tornant a l’especulació que tan malament ens va deixar durant els anys seixanta i setanta?; realment necessitem tants habitatges?; estem preparats, quant a infraestructures i serveis, per acollir ànimes noves?; estem preparats per a rebre-les amb esperit d’integració recíproca i solidaritat autèntica?; les zones verdes, de massa espesa i contundent, on estan?; el transport públic es posarà a l’alçada de les circumstàncies? Preguntes no en manquen. El futur ens en posa cada dia de preguntes, una de les coses més excitants de l’existència humana individual i col·lectiva és plantejar i respondre preguntes. Tenim ara el gran repte de bastir el futur i la gran responsabilitat, com sempre.

El retorn de Plaerdemavida en col·laboració amb l’Associació Cultural Macarella, enmig d’aquest paisatge en plena metamorfosi urbanística, respon a la necessitat de mitjans de comunicació que tenim a la nostra comunitat (local). Petites plataformes des d’on projectar pensament, reflexió, idees, projectes, maneres de pensar i sentir, sensacions, que permeten l’intercanvi plural en llibertat. Hem triat l’escriptura des de fa temps perquè ens mena una devoció per la lletra impresa difícil d’explicar, pròxima a la passió, que amb caboteria ens empeny a dir la nostra per escrit. La cultura, aquest llegat meravellós, que ens transmetem les persones i anem fent entre tots, és el patrimoni que volem conrear amb vosaltres amb aquest retorn, dins aquest espai d’opinió, de reflexió, de creació. Si us plau, passeu, obriu l’esperit, deixeu-vos seduir per la paraula, ferramenta de la llibertat.

Festes (tardor, 2002)

Festa és el temps d’aturada després del treball, el temps de retrobada amb els nostres semblants per compartir moments de goig, d’alegria, de repòs, d’acció. A la festa associem la dansa, el cant, el bon beure i el bon menjar, el somriure, el crit, el carrer, la llum intensa, la traca, el foc, la solemnitat.

Al nostre poble, on la societat ha deixat de ser agrícola per ser, principalment, de treballadors dels sectors serveis i industrial, les festes que celebrem per una banda han volgut conservar la tradició heretada i per l’altra han importat elements exteriors a aqueixa tradició. Els efectes són al meu parer contradictoris i, de vegades, esperpèntics. A les festes de carrer la participació deixa molt que desitjar. D’això es tractava, de participar, de formar part d’una comunitat, per compartir uns interessos, unes aspiracions comunes, per sentir-nos feliços de pertànyer a un poble, de ser d’aquest poble petit però generador d’uns valors que ens fan crèixer com a persones. Al nostre municipi i als dels voltants s’ha instal·lat aquest model de festa, on es barreja religiositat popular i la festa de carrer amenitzada amb orquestra o discomòbil, tot ben adobat amb dinarots, begudes alcohòliques, bous i vaques braves, i soroll fins a la matinada a dojo, de dubtós gust per al qui açò escriu i sobretot allunyat d’allò que deuria ésser una festa.

Finalment, al calendari, tots els anys ens topem amb la festa, la mateixa festa, buida de propostes participatives, no pensades des de l’arrel, per bastir germanor, per generar alegria. Fóra bo que veïnat, festers, ajuntament, església, escola, donarem passes per fer festa autèntica, a l’alçada del nou segle, tot evitant excessos inútils i manifestacions vanals. Probablement es tracta de fer un esforç considerable, d’aquells que costen, sabent renunciar, des de premises senzilles i poc pretensiones, des de plantejaments solidaris, amb predisposició serena i constructiva.

Tremola el gall (hivern,2003)

Un sentiment estrany porta el Nadal, la pressió exterior és molt forta per part del món del consum. L’Església anuncia el naixement de l’home-déu que porta la pau i l’esperança, el calendari es queda nu i sense fulles i, en pocs dies, ens plouen arreu calendaris i agendes arreu. Hi ha tantes reaccions davant el Nadal, que potser sia molt interessant detenir-se a observar, deixar-se portar per la mirada i aprofundir en allò que esdevé davant nostre. Per exemple, digne d’anàlisi és la cerimònia del regal,  les reunions gastronòmico-familiars,  les macro-concentracions de consumidors a les grans superfícies comercials, la publicitat de perfums i cava.

La veritat és que quan arriba el set de gener i els de la recollida del fem retiren les darreres caixes de joguets dels voltants dels contenidors, els botiguers repleguen les garlandes dels seus establiments i netegen els vidres dels aparadors, marxen els Reis Mags d’Orient amb els seus camells i els naixements tornen a l’armari, un respira una miqueta millor. És com si l’efecte d’una droga, la del capital nostre de cada dia, baixara, després d’haver-nos col·locat pels núvols celestials.

Als països anglosaxons, els de referència per a tantes qüestions, el Nadal es prepara des de la fi de l’estiu, pràcticament mig any és Nadal. Ací, de moment, encara no passa això. Ara, si fa falta muntar un parc temàtic sobre el particular o que els camells comencen a arribar a l’agost per la platja de Benidorm s’organitza el que faça falta. Bons som nosaltres. Bon any!

Eleccions (primavera, 2003)

De nou se’ns convoca a votar. Fem-ho reflexivament, posem per davant els interessos col·lectius. Demane als polítics que no tracten a la ciutadania com un consumidor ignorant i estúpid, que no es presenten per ocupar un càrrec i guanyar un jornal, que sia la il·lusió per millorar la convivència democràtica el que els moga a prendre decisions, a arribar a acords, que recorden que són triats representants polítics seran de tots i els que més necessiten de la seua acció són els més dèbils de la societat que tenim.

I em demane a mi i als meus conciutadans que per favor exercim de ciutadans demòcrates, abans, durant i després de les eleccions, sabedors de la responsabilitat que tenim com a integrants de la societat bonrepostina-mirambellana i valenciana, que açò no és cap broma, encara que de vegades tinguem per fer-la per sobreviure, que els projectes per fer més humana la convivència són cosa de tots.

Tenim molts reptes: el medi ambient, l’entorn s’està degradant fins a extrems intolerables; els mitjans de transport públic s’han d’enfortir perquè siguen de tots i per a tots; els mitjans de comunicació públics s’han de dignificar i posar al servei de la cultura, de l’ensenyament, del diàleg, la pluralitat, la llengua; la sanitat ha de reforçar el seu caràcter preventiu, abastar a tota la població i a tots els àmbits de la salut; l’economia ha d’ordenar i usar els recursos propis del país d’una manera racional i equilibrada; el territori s’ha d’estructurar tenint en compte la realitat dels nostres pobles, viles i ciutats, de les nostres comarques; el sistema electoral deuria ser representatiu i proporcional.

Des de l’estiu (estiu, 2003)

Acabada la guerra, resoltes les incògnites des les darreres eleccions, ofegats per una calor difícil, ens sorprén l’estiu. Tot sembla entrar en la via morta d’una estació perduda en la xarxa ferroviària de la nostra existència.

Sembla arribat el moment del descans físic, però també del lliurament a la contemplació d’allò que som sense cap pretensió, abandonant-se a l’acció dels elements de la natura, amb les degudes proteccions, això sí. Potser descobrim que la vida és alguna cosa més senzilla i valuosa que el que alguns tracten de vendre’ns per televisió.

Si la primavera és un torrent desbocat, l’estiu és la inundació, l’evaporació, l’escalfada sense treva fins l’extenuació, gairebé el nirvana. La migdiada, la sesta és el moment paradigmàtic on el cos cerca l’ombra, la briseta reparadora i la ment ho deixa marxar tot, es desinteressa sense pudor. La nit és l’espai conquerit on tot és possible, des del bany de platja fins la cerca del plaer corporal passant per la conversa fluida o les passejades sota el cel estrellat.

Experiències com ara el viatge, la literatura, l’amor adquireixen una significació plena i nosaltres esdevenim protagonistes de la petita història que ens van encomanar. Estic convençut de què tot plegat es tracta del ventall màgic dels efectes de la foguera de sant Joan i del bateig marí d’aquella nit, perllongada fins l’alba gloriosa.

Des del carrer de la Barraca (tardor, 2003)

La figuera ja no hi és, no farà figues al setembre. Resta testimoni de la desfeta la palmera envoltada de cotxes. Els veïns s’ho pensaran per plantar-hi cadires i prendre la fresca. Conductors amb presses xafen l’accelerador fervorosament sobre l’asfalt que encatifa els carrers.

Molts desitjàvem un centre del poble poblat d’arbres grans i forts, s’imaginàvem (ingenus) un Bonrepòs i Mirambell fent-se amb cura i sense precipitació, harmoniosament, respectuós amb l’herència rebuda. I, a la primera de canvi, el formigó ha anat bojament engrandint-se fins abastar dimensions indigeribles. Ara es plantegen els interrogants: poble o barri de la ciutat?, ciutat de persones o d’edificis i de cotxes? Davant l’allau de les noves construccions, davant la megatransformació dels nuclis urbans, l’urbanisme ha esdevingut una qüestió pública de primer ordre. A la indignació ciutadana pel com s’estan fent les coses i a costa de què, s’afegeix un sentiment de tristesa per allò que es perd i un altre de frustració perquè hem perdut una oportunitat històrica de ser sense perdre la identitat.

Reitere, una vegada més, no estar contra el progrés, contra el creixement. Reitere la necessària reinvindicació de la sostenibilitat, de l’equilibri, de la proporcionalitat, de la racionalitat, del diàleg, en la construcció del poble, en la conservació de l’Horta, en el bastiment dels habitatges, en el disseny de jardins i zones verdes autèntiques, en la ubicació dels serveis públics, en la concepció d’àrees per a vianants i ciclistes, en la regulació del trànsit i l’evitació dels sorolls i els riscos que se’n deriven.

De tots és responsabilitat reivindicar un poble per viure, per ser persones, per formar-nos íntegrament, per respectar la memòria històrica. Aleshores esdevé fonamental ensenyar i prendre consciència dels deures i dels drets individuals i col·lectius.

Supose (hivern, 2004)

Bonrepòs i Mirambell és una confederació? És un poble? Són dos pobles en un? Un poble que és dos pobles? I la “i”? És la “i” un barri? És la “i” un altre poble? I el punt de la “i”?… Quin embolic!

Supose, perquè d’això supose que es tracta, que els enrenous identitaris als que ens sotmeten darrerament els pastors que ens guien per aquesta vall de llàgrimes i programes rosa de televisió, es fonamenten en una cerimònia de la confusió perfectament dissenyada (o no) per portar-nos allà on ells volen portar-nos, que és al no-res més buit, boirós i descafeïnat dels possibles, on, sense donar massa feina, callem i mirem al monitor per on s’ordena clarament el nostre futur. Sols hi ha una veritat que és la seua. La realitat “real” és la dels noticiaris, els somnis de tots són els que ells somien i fan realitat amb una gestió pulcra i neta. Si algú vetlla per tu, ofereix la seua vida per la teua, si només vol el millor pels demés: per què dubtar?, per què controlar, si no hi ha res a controlar? La bona fe es presumeix sempre i més als pares de la pàtria.

Obrim els ulls per favor, exercim de consciència crítica, amb tot el sentit de l’humor que sia necessari, però sense treva. És molt difícil, ja ho sabem, però que no ens prenguen el pèl. L’educació, el civisme, el diàleg, la responsabilitat des de la cultura rebuda, ens han de fer forts, l’exigència a les institucions del compliment dels seus deures ens ajudarà a exercir els nostres drets. Supose.

La lectura (primavera, 2004)

Els valencians sembla, diuen, que no som un poble massa lector. De tota manera és difícil de mesurar açò de la lectura, i aquestes ratlles volen servir una miqueta per a promocionar una activitat humana d’incalculable valor, m’atreviria a dir imprescindible.

Una de les coses més preuades de la nostra civilització crec és el llibre i exercir-se en la seua comprensió una de les tasques més apassionants que conec. La lectura esdevé aleshores un autèntic quefer des de la infància, orientat a conèixer múltiples i diferents aspectes de l’existència humana. Aqueixa mena de viatge pel temps, per l’espai no deixa de ser una experiència vital que paga la pena i que si la vivim ens enriquirà com a persones. La lectura és comunicació, entre l’escriptor i el lector es crea un canal per on discorre un missatge en un moment determinat de la biografia del receptor que no el deixarà mai indiferent, aqueixa influència enriqueix. Nomenem-ho coneixement, cultura, entreteniment, com vulgueu, però dóna molt. La intimitat d’aqueix acte ompli de complicitat la relació entre l’emissor i el receptor, creant entre ells lligams molt valuosos. D’alguna manera, al llegir, les paraules ens arriben a la ment, ens inunden, vant fent saó, les garbellem, triem, destriem, connectem açò i allò.

La maduresa d’una societat, el seu progrés, entés com a millor qualitat del ser persona, passa pel foment de la lectura, preludi del coneixement, pressupost de l’intercanvi d’experiència vital. Se’ns ha recomanat tindre sempre un llibre a la mà, fer un ús permanent de les biblioteques, escollir reflexivament a les llibreries, regalar literatura, compartir lectures, aprofitem doncs la festa major del llibre, sant Jordi, temps en que ix al carrer, a la llum, barrejant-se amb els arbres, els escolars, els ciutadans que prenen places i alberedes. Bones festes, millors lectures.

Soroll (estiu, 2004)

És font de conflicte entre persones el soroll que produïm i que altera la tranquil·litat i el repòs dels altres. Com en tantes altres qüestions de la convivència ciutadana va a ésser fonamental el concepte del respecte. Exemples hi ha moltíssims: veïns apassionats per la música, disposats a traure el màxim profit del seu equip estereofònic amb la intenció que els altres puguen gaudir-ne; amants de la velocitat absolutament convençuts que el món és un circuit de fòrmula 1, que ells són els més ràpids, que ho han de demostrar metre a metre; predicadors de tertúlia cassolana que són perfectament conscients que si pugen el volum de la veu imposaran el seu criteri indiscutit a l’audiència; festers i  clavaris, feliçment retrobats al carrer, que a colp de tro de bac i carcassa s’empenyoren en despertar al més dormit i convocar-lo a no se sap quina festa; aficionats del ball que de matinada es marquen un pasdoble en una plaça solitària.

D’acord, molt bé, visca la festa, visca la música, visca la velocitat, visca el sant patró, visca el ball! Però senyores i cavallers, clavaris i dansaires, pilots i melòmans, xarraires i conversadors: podem fer tot això sense trencar els mínims de la pau acústica? Sembla que no. La qüestió es desferma quan t’instal·len un pub als baixos de la finca on tractes de viure i, durant la nit, l’acte suprem del descans es converteix en un malson. Comença aleshores el llarg pelegrinatge per demanar justícia sonora, quan el problema d’una banda és educatiu i per una altra institucional. Les institucions deuen vetlar per la salut, per la intimitat, pel silenci ambiental, que no pel silenci polític, però açò ja és un altre tema, un altre soroll, un altre silenci. Millor callar? Bo, ara no toca, tanquem l’aixeta.

Al meu país la pluja no sap ploure (tardor, 2004)

Connecte amb els mitjans de comunicació i trobe la notícia: pluja a dojo, aigua desbordant barrancs, rieres, rambles i inundant plantes baixes i garajos. El roig de la terra, que tiny el líquid element, encén en tots nosaltres aquell senyal d’alarma propi de la tardor. Poca broma aleshores. Ara bé, un té la sensació de què el poble valencià, igual que l’aigua reclamada, apareix després d’un llarg silenci. Com que ara al ciutadà li apreta li acosten el micròfon perquè puga dir la seua, perquè es queixe. El periodista, equipat amb l’impermeable de l’empresa pública corresponent, cerca, ara sí, al veí enfangat fins la cintura, desesperat per la tempesta.

Hi ha moltes circumstàncies sobre la taula que tard o d’hora van a esclatar o esclaten i aleshores ens sorprenem, cerquem la víctima i en tenim llàstima, cerquem a qui creiem responsable i el culpabilitzem. Bé doncs, aquestes no són maneres civilitzades, perdonen, però no. El poble ha de ser tingut en compte per reflexionar, sí, per pensar el que ha estat i vol ser, i el poble ha d’estar preparat culturalment per la gran tasca, indefugible en una societat que vol ser moderna. Només se’n recordem de santa Bàrbara quan trona i em sembla una covardia. Les ments privilegiades que ens governen no tenen un xec en blanc, i en són responsables, d’açò ells ni parlar-ne.

El poble valencià, la gent que vivim i treballem al País Valencià, s’arrisquem a perdre dignitat si tolerem tanta manipulació. Actuem amb trellat sobre les causes profundes de tanta mentida. Al meu país la pluja no sap ploure, d’acord, d’acord que no està a les nostres mans dir-li a la pluja com ha de ploure, però podem preparar-nos i evitar-ne els seus efectes devastadors.

Minories (hivern, 2005)

Són quatre, o cinc. Fan molt de soroll, pertorben la pau ciutadana, la convivència pacífica. Qüestionen allò que la majoria ha consensuat. Són perillosos, fan molt de mal. Estan organitzats.

Una eficaç sordina les silencia. De tant en tant descobrim senyals de la seua presència: s’expressen en sales petites, en parets oblidades, en papers clandestins, en ràdios pirates, en cançons gastades. Algú fa el possible per arraconar-les, per reduir-les a la categoria d’insecte invisible. Però elles hi són, com el corc que rossega la fusta durant la llarga nit. L’home normal, cal mantenir-lo allunyat, la ciutadania cal entretenir-la. Continuament es tracta de tenir els sentits concentrats en un espectacle per a tots els públics, ben dissenyat, atractiu, saludable, higiènicament provat.

Quan es parlava de democràcia era per insistir en el respecte a la minoria. Ara és el problema, la font del conflicte social. Però, si el fonament s’ha transformat en el perill del sistema: de quin sistema estan parlant ara mateix? La majoria diu que la forma d’organitzar-nos és democràtica. Bo, si ho diu la majoria així serà. Ara bé: i qui és aqueixa majoria repetidament triomfadora en enquestes, eleccions, congressos, mitjans de comunicació, opinions? No ho acabe d’entendre: científicament està demostrada la seua existència? Segurament no és el moment (històric) per apel·lar a la ciència, així ho entén la majoria, diuen. Què hi farem? El que facen tots, la majoria.

Origen i resultat (primavera, 2005)

Venim de la barreja, de la mescla. Continuem barrejant-nos. Ens exposem des de la concepció a la influència, aquesta potser sia anterior a la concepció mateixa. Es tracta per tant d’un procés, lent, llarg, d’acurada i artesanal creació humana. Qui defense la puresa immaculada deuria, si pot i/o vol, explicar-nos unes quantes coses. Per exemple: és això de la puresa un estat d’absència absoluta d’influència, almenys de les dites dolentes? Si, com es repeteix de tant en tant, tot té un origen, cadascun de nosaltres en tant que resultat d’aquell procés del que parlava, venim, estem, portem, som suport, plataforma d’aquells origens, diguem-los taques, màcules si voleu. Reconèixer l’origen de nosaltres forma part del creixement personal, quan es creix personalment, és clar, que no sempre.

Com d’important és la Història! Quines conseqüències comporta la seua manipulació! Com ho saben els que malgovernen estats, regnes, províncies! O potser governar també sia això. Bo, al que anava, on volia arribar, més que als origens o als resultats, era a la seua connexió. El món de la connexió és el que trobe més fascinant, si encara es pot fer servir el verb. En desvetllar la connexió, el lligam, l’enllaç, es produeix la sorpresa, el descobriment, el desenllaç. I, ja sabem, açò no sempre agrada a tothom. Finalment, no em trobe en condicions de dir si el coneixement ens farà més lliures o més feliços o més savis, o menys animals, ni més ni menys impurs o purs que els altres habitadors del planeta.

Llibres de vacances (estiu, 2005)

A la papereria hi tenen exposats en una taula, entre diaris i revistes, els llibres escolars de vacances. Els lectors més grans no sé si els hauran fet servir, però eren, són, aquells llibres que d’alguna manera continuaven l’esforç escolar, afermaven l’aprenentatge del curs acabat i superat per preparar el següent. Certament que alguns escolars veien com una mena de càstig la seua complimentació, i que els pares els compraven per allò de què el xiquet no perda l’hàbit d’estudi. Sobre el llibre de vacances es materialitzava la vella tensió entre deure i oci. Si ho havia aprovat tot l’infant ben bé mereixia un descans, raonaven els menuts. Probablement el menut ho anava a oblidar tot, entretingut en el llarg joc de l’estiu infantil, temps per altra banda de creixement personal.

Al carrer de la Barraca feíem fins i tot les nostres olimpíades i tornejos de golf, quan per Madrid ni s’ho plantejava això dels jocs olímpics, i de golf només es coneixia el de València. D’alguna manera ens preparàvem pel futur que ens anava a tocar viure. La séquia portava aigua i pegar una volta en bicicleta pel terme ens assemblava l’aventura més excitant que podíem viure. Per la nit asseguts al terra de la porta de casa jugàvem a jocs de taula fins passada la mitjanit. Passava l’estiu i en arribar el setembre, setembre sempre arriba, el llibre de vacances estava a mig fer, ho havíem oblidat tot com ja deien els profetes. El calor ens havia xuclat allò aprés i ebris de llum menjàvem figues madures. Aleshores constatàvem la fi d’un període de temps amb el retorn dels viatgers, la represa de les classes i la submissió a un horari. Amb el temps, vaig descobrir els veritables llibres de vacances, els autèntics llibres que quan t’acostes no vols deixar-los, la lectura dels quals no esdevé obligació i que dipositen un rastre valuós dins teu. També vaig arribar a comprendre que l’estiu era un moment, que mitjançant la lectura podia cercar nous llocs on fer-lo present, que les històries ens permetien fer viatges únics i irrepetibles sense moure’ns físicament de casa nostra. Així mateix , els llibres et permetien tornar a l’estiu des de qualsevol moment de l’any sense demanar permís, sense passar les fulles del calendari.

 

Els bons temps (tardor, 2005)

No sé si són passats, si tornaran, si arribaran. Però tinc la sensació de què els bons temps són o seran aquells en què es porten a terme tasques col·lectives per un grup de persones que d’alguna manera se senten bé fent-les. Quan constates l’evaporació d’aqueixa il·lusió comuna, la manca generalitzada d’un esperit compartit de lluita i superació, aleshores el desànim et corca i la ferida del pessimisme es desagna. Solen ésser temps, els bons, on es canta una lletra ben viva, on el carrer és la casa de tots, on les paraules són sentides. Diuen que els bons temps no tornaran, en part segurament perquè són cosa de cors joves i perquè tenen poc a veure amb les malalties de vell, de les cabòries dels adults.

Encara que no hi han receptes, pels temps que corren m’atreviria a recomanar somriure com el senyor Ibrahim, l’actor Omar Sharif, a la pel·lícula El sr Ibrahim i les flors de l’Alcorà. El somriure del que parle no és el de l’escèptic, ni el del saberut, ni el del que fa de tot un acudit, ni el del ximple. Més bé fóra el d’aquell que s’estima la vida, fent-se cada dia. Si no és el moment d’empreses col·lectives, igual és el d’aqueix somriure. Fóra possible contagiar algú. Pensaràs, o no, benvolgut lector que tot açò és pura retòrica, que ho és, però no se m’ha acudit gran cosa més per encetar el curs, per obrir l’aixeta en temps d’escassesa hidràulica, en temps que alguns s’empenyoren en fer dolents.

Ètica o estètica? (hivern, 2006)

Ell és damunt d’ella, ell l’abraça a ella, ella es lliura completament al desig d’ell. Ella és bonica. Ell és bonic. L’escena amorosa, eròtica, apareix a les primeres fulles del diari. Unes línies van situant-se sobre diferents parts dels cossos i a sobre llegim: fotodepilació, fins al 30% de descompte, liposucció des de no sé quants euros, pèrdues de pes una altra oferta que no podem deixar escapar, augment de pits, des d’uns altres euros. Vaja, segons superfície tarifa. El negoci de l’estètica, no el de l’ètica, va d’allò més bé al País Valencià, tot seguint l’estadística. Aquesta eufòria potser portarà més d’un problema a les relacions físiques, o no: Compte amb el cul restaurat o amb els meus pits nous de trinca. Ja se sap que la mel no està feta per a tots els éssers de la creació i que no és or tot el que llueix. Aleshores, atenció amb qui compartim les nostres millores corporals i què fem d’elles. Els objectius són sempre els mateixos. Alguns es lleven o s’afegeixen greix per, simplement, posar-se unes talles menys o alguna més de pantaló, de sostenidor. D’altres, per augmentar l’atractiu corporal al camp de batalla sexual, atraient l’altre sexe o amant o amants. D’altres ho fan per augmentar el plaer físic de les parelles. Jo que sé. Que no en manquen de motius, és clar, cadascú sabrà. Tampoc no en mancaran de preguntes de l’estil amb qui o què me n’he anat al llit? o no li agradaria més pelut?

                Diuen, els qui entenen, que finalment es tracta d’estimar i ésser estimats, causes nobles que tot ho justifiquen. Que prenga nota el govern i les seues polítiques de benestar. En aquest punt rau la diferència, el nivell d’una societat. Si algú encara no ho ha tastat, no sap el que s’està perdent: ho dic perquè a un altre anunci, un ésser intervingut, assegura que després es troba molt millor i més atractiu. Deixe constància que formes de finançament hi ha a la mida de la butxaca de quasi tothom, ara que jo m’espere a les intervencions de debò: les de cervell. Aquest que tinc, de sapiens vulgar, em trau fum per tots els cavallons de la corfa.

Cinema, més cinema per favor (primavera, 2006)

Què vaig a contar de l’experiència de compartir en una sala fosca, plena de butaques arrenglerades, ocupades per altres persones, la projecció d’una pel·lícula? El cinema és moltes coses alhora, ens ho hem escoltat per activa i per passiva. Parlant amb la gent de generacions anteriors a la meua, tinc la impressió que en altres èpoques s’anava més al cinema que ara. Hi havia més sales, més prop, començant pel propi poble: així ens vénen noms com Terraza Monterrey o Llar parroquial. La televisió o el vídeo domèstics han substituït aquelles sessions. Festejar, passejar els diumenges per la vesprada, eixir en colla, ja no van ser la mateixa cosa. Avui el multicinema ha portat la concentració d’espais, la necessitat d’agafar el cotxe per acostar-s’hi, els visionats solitaris o amb un amic o amiga, les exhibicions que duren dies o setmanes. Si la cambra obscura continua essent refugi, les motivacions que ens hi apleguen segurament han canviat una miqueta d’aquelles dels anys cinquanta o seixanta. De tota manera us anime a gaudir de les imatges, les músiques, les paraules, els sons del cinema, de les filmografies llunyanes. Sempre hi trobarem, triant amb un cert criteri, bellesa, sentiment, reflexió, sorpresa, entreteniment, humor. Algú cantava cinema, més cinema per favor, podríem afegir més bon cinema i més prop, per favor. La vida creix, s’enriqueix amb el cinema, conseqüentment les persones. Posem més cinema a la nostra existència, fem-la més cinèfila o cinematogràfica!

Tradició (estiu, 2006)

                Una determinada manera de fer les coses passa, resta enrere. És la que sempre havíem conegut. Ens semblava que, des de temps immemorial, allò havia estat així. Doncs no. D’ara endavant les coses anaven a anar d’una altra forma. Què esdevé aleshores? Una mena desorientació  barrejada, de vegades, amb un encís per la pràctica que substitueix aquella tradicional, amb un oblit que cobreix finalment el passat fins soterrar-lo. No és intenció meua ni fer apologia de la tradició, ni molt menys de combatre-la, però sí de posar l’èmfasi en com alguns se l’apropien egoistament o d’altres, simplement, la ignoren amb nocturnitat. Com en tantes qüestions la fanatització i el desconeixement acaben portant-nos a l’autoodi, al menyspreu, a l’avorriment. I d’açò bé que en sabem per aquestos territoris. Un factor que als temps actuals marca diferències és la velocitat en la substitució o en la desaparició de les tradicions. D’un any a un altre ens trobem constatant canvis tradicionals. No és precís ésser un fi observador, en boca de tots, al carrer, es fan evidents les alteracions celebratives. En molts hi ha plany, en molts resignació, en molts alleugeriment, en molts indiferència planera. Sols la pèrdua de patrimoni es representa costosíssima i, al capdavall, un dèficit humà acaba passant-nos factura, empobrint-nos individualment i col·lectiva. Clar que és un signe dels temps el final de la tradició, però: no ho ha estat sempre? Atenció amb el que hi posem al seu lloc. Si se’n ressenteix la llibertat, el fenomen atempta medularment contra el creixement humà. No volia semblar conservador, en aquest cas de la tradició, però vaja, si us interessa el debat tindreu alguna cosa a dir. Tanque l’aixeta.

Serveis públics (tardor, 2006)

Pagar impostos, rebre serveis a canvi. Triar representants per gestionar el cobrament d’impostos i la seua inversió en aqueixos serveis públics. A millor gestió dels impostos i dels serveis públics més suport ciutadà. La norma més important de l’any: els pressupostos generals. Aqueixos són alguns dels principis del sistema democràtic. Més democràcia, més serveis públics per a tots, més control dels gestors i de la gestió, més participació.

Sanitat i salut, ensenyament, justícia, cultura, societat, transport, comunicació, seguretat, medi ambient apareixen com les principals àrees dels serveis públics. Tot el que sia derivar diners públics cap a obres emblemàtiques, negocis privats, amics dels representants públics i les seues empreses, es troba fora de les motivacions que inspiren el sistema democràtic. Protagonismes personals, exhibicionisme de la gestió, polítiques de rajola i formigó, silencis al voltant del com i perquè de determinades decisions o omissions, normalment amaguen oblit i indiferència respecte de la responsabilitat democràtica dels governants.

El nostre és un poble petit que creix en població i edificació. Creixem en serveis públics? Són de qualitat? Qui té les competències ha fet les previsions? Ens importa? Qui vulga qualitat que se la pague? Quin transport públic tenim? Quina sanitat? Quin ensenyament infantil primari, secundari, universitari? Quina justícia? Quins programes culturals? Quina atenció a la gent gran? Quina educació de les persones adultes? Quin patrimoni cultural i natural? Quina atenció als nouvinguts?

Visita reial: visita irreal? (hivern, 2007)

Se trucó la foto de los Reyes para que salieran los que tenían que salir, aquest és el titular d’una notícia que publicava recentment Levante-emv. Entenc: a Albaida hi van anar els Reis d’Espanya i es va fer una fotografia dels monarques amb el Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, el sr Alcalde i la sra Ministra de Sanitat del govern de l’Estat a la balconada de l’ajuntament, abillada, la balconada, amb la bandera bicolor de l’Estat i l’escut local (crec deduir). Als veïns se’ls reparteix, després de la visita, una fotografia recordatori de l’esdeveniment on hi figuren tots els personatges esmentats, llevat de la sra Ministra de Sanitat (per què serà?). Fabulós. Si són així el trucatge i les declaracions transcrites del sr Batlle, si ha passat tal com ve als papers: no tinc paraules per expressar les meues sensacions. Si la foto repartida porta el peu de Visita reial , jo suggeriria repartir-ne una altra amb el de Visita real, amb la sra Ministra inclosa, per tractar de corregir la situació. Si sols salieron els que tenien que eixir, el què passà amb la sra Ministra és que, literalment, va eixir de la foto, també del balcó és clar, directament.

Això de salir los que tenían que salir dóna molt de joc, igual a les properes eleccions, qui sap, passarà el mateix. De fet, als telenotícies, a la premsa escrita, en alguns (¿molts?) mitjans estan eixint solament els que han d’eixir, solament, sense més explicacions. Uns ixen a la foto i altres ixen de la foto; ara li ha tocat a la sra Ministra de Sanitat, demà ja veurem. Podien haver donat alguna excusa, dir per exemple que a la senyora no li agradava eixir a les fotografies aquestes, protocolàries, o que no es trobava gens afavorida o que va ser ella qui va demanar l’eixida per motius de salut, naturalment en aquest cas, però no, ho han deixat ben clar: van eixir els que havien d’eixir, i prou. Qui ho decidesca o deixe de decidir açò no importa. Si l’acció descrita és una facultat o competència o prerrogativa dels qui governen ho ignore. Ja no te’n pots fiar de les fotografies que es publiquen, en realitat fa temps que en sospitàvem alguna cosa els amants de la fotografia. De fet, sense anar més lluny, als darrers programes de festes majors del poble hi ha fotografies de clavaris on s’aprecia clarament que al fer-se no hi eren tots els que després hi apareixen, algun cos o alguna cara semblen com afegits postisos: trobe a mancar, per cert, alguna explicació de la Comissió de festes al respecte. S’imagineu que un bon dia obrírem els nostres àlbums de fotografies i començàrem a veure rostres afegits entre els coneguts i d’altres suprimits?, semblaria una miqueta estrany, no? Igual tot açò no és cosa de la fotografia, més prompte de la pintura, per allò que diuen de què no et vull vore ni en pintura. Als que practiquen aquestes arts plàstiques només dir-los que si t’he vist ni m’en recorde.

Plens tres “r” (primavera, 2007)

Al principi vaig pensar en la regidora d’aquell partit, el cos de la qual va ser fotografiat per la revista de la competència, Interviú. Dic de la competència, perquè molts creuen que la nostra és una revista pornogràfica, ja m’enteneu, per alló del plaer. Alguns dels nostres lectors m’ho han confessat: al principi crèiem que açò anava a ser l’Interviú de l’Horta Nord. Doncs no, no ha estat així i mireu que ho sent, però el que demanen els col·laboradors i col·laboradores per una foto nuets,  desborda de valent les subvencions que rebem de les institucions públiques. I tampoc estem per anar ensenyant-ho tot, i tot, almenys qui escriu aquestes desvergonyides ratlles. Així que vaig a entrar en matèria, tot deixant clar que els plens del títol no són els de la nostra corporació municipal, no: deixem els polítics treballar i si voleu saber-ne alguna cosa ho explique tot seguit.

La notícia que dóna lloc a la present col·laboració no deixa indiferent. El titular periodístic  Plenos de dos rombos en Puçol, m’ha recordat aquella expressió que feien servir els pares quan els continguts de la televisió es veien venir eròtics o pornogràfics: a dormir que aquest programa es tres “r”. Sempre m’he preguntat perquè en deien a casa tres r en lloc de dos r, és a dir dos rombs, que era el màxim de rombs que jo veia en iniciar-se la projecció a la part superior esquerra de la pantalla del televisor, de tota manera açò de l’esquerra per situar els rombs no sé si té alguna significació especial, jo diria que sí. A sota del titular llegim que un canal especialitzat en pornografia i vidència ocupa des de fa un mes el senyal de la televisió municipal d’aquell poble. Sembla que alguns veïns (los vecinos) han protestat per no poder veure els informatius locals. Permeteu-me de dir que supose que altres veïns estaran d’allò més encantats amb aquesta ocupació audiovisual, i que allò dels plens municipals ni fu, ni fa. Ara, poca broma perquè al text de l’article  es pot llegir que es tracta d’un problema important. Com podem observar convergeixen tres qüestions, a saber: la problemàtica de l’ocupació sense k; el dret a la informació local; i l’interés creixent per la pornografia televisiva i la vidència catòdica. Tasca difícil per als responsables municipals de la comunicació i conflicte ciutadà que donarà que parlar a la veïna localitat de l’Horta. En definitiva, tot passa per garantir l’emissió de les notícies, l’objecte de les quals sia la celebració de plens municipals, i continuar oferint sexe i endevinació de manera continuada. Proposaria, si no és possible que es vegen per diferents canals, que compartesquen la pantalla sense invasions tots dos continguts, ja que la superposició de les imatges sempre és tan molesta per als espectadors. D’aquesta manera s’aconseguiria un doble efecte que potser és interessant: que els ciutadans preocupats pels plaers corporals i l’astrologia s’interessen també per l’activitat plenària, i que els preocupats per les tasques municipals puguen iniciar-se en el sempre misteriós món de l’endevinació i el de les relacions físiques. Com a darrera alternativa propose demanar la intervenció d’un d’aquests vidents africans, tan de moda darrerament, experimentats en tots els camps de la màgia i que solucionen tot tipus de problemes, per difícils que siguen.

Diàspora bonrepostina i mirambellana (estiu, 2007)

Molts bonrepostins i mirambellans es troben sovint vivint fora del poble, formant una autèntica comunitat a la diàspora. Estudis, feina, sentiments, viatges ens porten a canviar la residència on vam passar la infantesa, l’adolescència i part de la joventut. El retorn, sovint per visitar parents, confirma per una banda les arrels i per una altra unes transformacions de dimensions difícils de pair, atesa la velocitat en què s’estan materialitzant. Els que acullen als retornats tracten d’explicar les metamorfosis del paisatge, però les paraules tenen poc a dir davant el nou urbanisme de començament del mil·leni. La sensació és contradictòria: nova imatge sí, però poble desfigurat per la navallada d’un pretés progrés més que discutible. A banda d’aquestes constatacions, les històries personals dels que un dia van marxar conformen un altre paisatge també, una fascinant geografia de descobriments, de moviments, de projectes de vida, digna de ser recorreguda, coneguda i difosa.

No es tracta de provocar la llagrimeta fàcil, ni de fomentar la nostàlgia, més bé de prendre consciència de la importància del fenomen migratori en la configuració de les societats de tots els temps. La diversitat de possibilitats i la rapidesa en què es forma la nostra col·lectivitat esdevé característica, desorientant en moltes ocasions als habitadors més grans del poble. Tanmateix, tot plegat deuria portar-nos a entendre, finalment, com a normal que les persones marxen o tornen, res de nou. La continuïtat d’individus concrets en una societat enforteix aquesta, sense dubte; ara bé, si no es creen condicions d’acolliment i incorporació dels nouvinguts amb plenitud de drets i deures, ens arrisquem a desestructurar-la, a descomposar-la. I en aqueixa tasca tots tenim un paper importantíssim, des del ciutadà fins a les institucions. I és una tasca continua i progressiva, sense exclusions, sempre oberta, mai conclosa. La diàspora, per això mateix, mai deuria de convertir-se en una comunitat d’exiliats, de fugits, d’exclosos, menys encara de rebutjats, ans al contrari prendre part activa en la confirmació i manteniment del grup originari, tot conservant uns lligams valuosos i fent-los fructificar. No es pot prescindir de ningú. Tots, totes, som necessaris.

Associacionisme (tardor, 2007)

La salut participativa, democràtica d’una societat es pot mesurar segurament per la quantitat i qualitat de les seues associacions. Ara i ací, el teixit associatiu permet copsar de primera mà la implicació de les persones en projectes que omplen l’espai que hi ha entre l’estrictament personal i familiar, per una banda, i allò institucional per una altra. Les motivacions per associar-se són ben diverses, en moltes ocasions compartir una aficció, gust, en d’altres sumar esforços per abastar objectius que una persona aïlladament té més complicat realitzar. Sabem per experiència que més difícil encara que fundar associacions és mantenir-les, la realitat humana és la que és, i fer d’elles referents socials apareix com a meritori de les millors lloances. També som coneixedors de què la independència que exhibeixen acabarà essent sinònim de fortalesa i, en en moltes ocasions, element que les portarà a ser malvistes pels poders fàctics o no. Avui en dia precisament la independència vol dir absència de control, possibilitat de crítica, de contraproposta, de contestació, de creació, d’originalitat. I ací és on fa mal. L’associació palesa aleshores la riquesa de posicions desitjables en tota societat que es diga viva, dinàmica, creadora i creativa. Aquestes sóns les que deurien ésser tingudes per més necessitades de protecció, una protecció que res té a veure amb la subvenció, ans amb el reconeixement i la difusió de la seua tasca. Algú ha descobert l’estratègia del silenci, de l’ocultació, de l’apagada, fins i tot de la demonització per enverinar aquelles associacions de les que parlàvem. Quan cau la il·lusió ciutadana per associar-se cau també la il·lusió per bastir democràticament la societat, quan es substitueix la voluntat de les persones per portar a terme projectes associatius per fórmules empresarials, que no van més enllà de l’ànim de lucre pur i dur, es posen els fonaments de la indiferència més estèril.

Comarques (hivern, 2008)

Es comença fent país, fent poble i fent comarca. Les persones tenim la primera referència vital en l’entorn més immediat, sia aquest l’humà o el paisatgístic. Ens identifiquem amb la família, la casa, el carrer, el poble i, més enllà, amb els pobles dels voltants. La comarca és la unitat territorial per damunt del municipi i per sota del país que proporciona elements identitaris, com ara històrics, naturals, polítics, administratius reconeixibles als individus. El país, unitat superior a la comarca, és el resultat de la suma d’aquestes, d’alguna manera. En la construcció del País Valencià les comarques estaven cridades a tenir un paper constitucional, fonamental. El temps ha reactivat les velles províncies i ha difuminat políticament aquella aspiració dels primers moments autonòmics. Malgrat aquesta política territorial, el fet comarcal ha engegat propostes de col·laboració entre municipis, projectes supramunicipals, enteses culturals diverses. No podia ésser d’una altra manera ens direm. Però també és cert que les tendències individualitzadores , allò d’anar cadascú a la seua, la competició, s’ha instal·lat en la relació entre pobles i ciutats, esdevenint confrontació i el conflicte entre veïns moneda de canvi corrent. Tornem a les nocives lleis del greuge comparatiu, a l’odi atiat contra l’altre que no és dels nostres, als camins de l’enveja i la revenja, del plet immemorial. Una vegada més ignorar-nos els uns als altres ens porta a una visió estreta i tancada del futur col·lectiu. Hi ha molta feina a fer, començant per l’àmbit educatiu, continuant pels terrenys ambiental, econòmic, cultural, infraestructural, comunicacional, acabant pel nacional. Fer comarca és posar en comú recursos escasos per una millor gestió i aprofitament, és crear lligams valuosos de relació, és preparar estructures eficaces de projecció. La comarca deuria aprofitar-se per enfortir els pobles, per fer més viable que la seua població arrele, possibilitant l’accés a serveis i estructures sense necessitat d’abandonar tots els avantatges de les petites comunitats locals, creant xarxes de preservació d’una organització territorial i humana de gran valor. L’Horta Nord ha fet intents de posar en valor la seua identitat, d’organitzar supramunicipalment i intermunicipal les seues relacions culturals, industrials, urbanístiques, però la descoordinació, la manca de previsió, de projecte, de direcció, ens estan abocant a una despersonalització i caos de difícil racionalització i gestió. Només cal fer una ullada a les infraestructures, a la política industrial, a la destrucció imparable de sòl agrícola, a l’urbanisme allunyat de tradicions populars. Potser per alguns no sia temps de reivindicar la comarca, atesa la visió del territori valencià com un immens solar a punt per a fer un gran camp de golf, una macrourbanització amb milers de piscines, llargues pistes d’aterratge o infinits polígons industrials, però perdent la comarca perdem els pobles, perdem el país.

 

Obres (estiu, 2008)

Soroll de fons que en començar el dia no ens deixa de percudir el cervell, empolsegar l’esguard, formigonar el cor, foradar l’ànima, enderrocar braços i cames, enrajolar la boca. Bosc espés de grues que enganya els ocells, fitant l’aire amb llur arquitectura fèrria. Arribaves a casa i trobaves el carrer esquerdat, pujaves al pis i colps de martell, guaitaves al balcó i material cap ací i cap allà, agafaves un camí i camions plens de terres expoliades, tu mateix esdevenies ciutadà en obres en posar-te a fer reformes a la cuina o al lavabo. I finalment, quina sensació de provisionalitat constant, de temps inacabat, de món tancat per obres, de vida ferida, clivellada. I finalment, quina impressió d’esgotament abocats a l’esvorany de la instal·lació del gas o la telefonia, o de tots dos alhora. Un dia ens vénen amb l’eliminació de les barreres arquitectòniques, tot omplint-ho de maleïdes tanques metàl·liques, d’altres amb un aparcament subterrani perquè a la superfície esdevé impossible l’estacionament, d’altres amb la col·locació de contenidors de fems amagats, sí millor amagar la merda. Les autoritats competents en la matèria proposaran al ciutadà vianant se l’obligue a usar casc quan isca al carrer i jo ho entendré. Dic ho entendré vistes les bastides que cobreixen algunes façanes, les operacions de càrrega i descàrrega sobre algunes voreres. Com deia el poeta viure s’ha posat al roig viu, o, si se’m permet, la vida s’ha convertit en obra permanent, ¿nosaltres en simples peons?

Festa en l’aire (tardor, 2008)

Igual en algun temps l’anunci d’un espectacle de varietats al programa de festes majors era rebut amb moltes expectatives per veïnat del poble. Hi haurà festa en l’aire, ve una vedet molt coneguda, la veu corria i es barrinava el personal com ocupar les primeres cadires per veure-ho tot i tot. Entre plomes i maquillatge, sobre l’entaulat l’artista exposaria el seu cos a les mirades d’un públic que coneixia la revista i la cançó picantona, però que no tenia tots els dies l’oportunitat de participar en viu i en directe de la seua contemplació i audició. Per a mi festa en l’aire ha estat sinònim de revetlla a la plaça Major una nit de la primera quinzena d’octubre amb exhibició de pit i cuixa, de frases de contingut eròtic o sexual més o menys explícit, mentre alguna veu s’enlairava per amollar qualsevol barbaritat, pegar un crit, no precisament de guerra. Més propi de temps de gana sexual, de repressions eclesials, tardo-franquisme amb olor de naftalina, a hores d’ara les coses es diuen d’una altra manera, fent servir la coneguda paraula anglesa per fer saber que algú o alguna es despullarà de manera integral o que ballarà ensenyant els pits o el pit, mentre sona música de discoteca. La presència d’aquests espectacles a les festes majors dels nostres pobles demana un estudi amb més profunditat de la que jo puc oferir en aquestes línies i els programes d’actes hi són esperant-nos. I venia a dir tot açò arran d’una notícia publicada a Levante-emv i que portava per títol Show interrumptus a l’Alfàs del Pi. L’articulista hi donava notícia de com la presidenta dels Majorals de les festes d’aquell poble va interrompre l’actuació qualificada per periòdic de pornogràfica. Sembla que tenia lloc una festa musical al casal dels Majorals durant les festes dedicades al santíssim Crist del bon encert. I encert d’encerts, un membre de la penya la Llonganissa va irrompre amb un regal que resultà ésser la referida actuació. La cosa pujà de to, amb l’actriu repartint no sé què, a punt de continuar amb més participants fins a provocar la presidenta de la comissió de Majorals i la fi de tot plegat. I ja veieu qualificatius com ara molt poc adient o molt impressionat o que allò era molt poc suau recorrent el final de la crònica, que envolta la fotografia de la senyora o senyoreta mostrant el seu cos mig nu. Crec també haver llegit en algun anunci d’acte fester allò del hi haurà sorpreses, sorpreses que en no poques ocasions han resultat ésser d’aquesta mena, bones o agradables per uns, dolentes o escandaloses per altres. La gent, ja se sap, vol divertir-se, i si una nit toca ball o discoteca mòbil doncs una altra, ¿per què no?, festa en l’aire.

Justícia (hivern-primavera, 2009)

Definir què puga ésser la justícia és una empresa molt ambiciosa pe qualsevol de nosaltres. Sovint escoltem pronunciar el mot en produir-se una tragèdia, un crim d’aquells espantosos. Sovint parlem de justícia per referir-nos a una administració de l’estat. Sovint fem servir la paraula per posar de manifest l’existència d’una situació de desigualtat que mereix una intervenció per restaurar un equilibri. En el nostre món l’empenta de la competitivitat en les relacions humanes és tan forta que fins i tot la pròpia justícia ha esdevingut competició, on hi ha un guanyador i un perdedor. La justícia no té res a veure amb el càstig, això és una altra cosa, no té res a veure amb la reclamació l la reivindicació sense més, amb un victoriós i un humiliat, més prompte amb termes com ara la reparació, la restauració, l’harmonia, el repartiment. I la justícia necessita fonaments, sòlids, que eviten els trencaments, que barren el pas a mecanismes de dominació.

Els sistemes  creats per perpetuar situacions de supremacia d’uns éssers o entitats sobre uns altres acaben, per ells mateixos, generant injustícia, desequilibri, res més lluny de la humana aspiració a un món de persones lliures i responsables. El judici, el camp on els arguments i la dialèctica es troben en lluita per convèncer el jutge, acaba essent una maquinària diabòlica de la que no sortirà segurament la veritat, aspiració, ja des del començament, que se sap impossible. Pot ser resultat del judici la justícia? És un ideal desitjat encara? Al nostre estat termes com ara independència i imparcialitat per defenir les tasques judicials es posen sovint en entredit a les notícies de cada dia, són persones qui les porten a terme, qüestionar que la justícia sia cosa de magistrats i tribunals és una dedicació prohibida. No és el propi del sistema econòmic i social el que crea les injustícies i l’estructura judicial creada pel propi sistema un simple corrector, molt limitat, de disfuncions i desajustos?

No pretenc fer la revolució, si penseu que vaig en aquesta línia, ara com ara volia posar l’èmfasi en la necessitat de reflexionar sobre un ideal que la nostra societat sembla haver oblidat, el de justícia, més pròxim al que puga ser igualtat o equilibri, bases per a una convivència de persones humanes.

Parc central (tardor, 2009)

He passejat moltes vegades pel que anomenem camí del Cementeri. Pot sorprendre el nom i també que sia camí de passejants. De segur que cap de les dues circumstàncies és excepcional. El que constate darrerament és l’augment d’usuaris del camí, extrem que m’omple de satisfacció per una banda, perquè podem ser més els qui gaudim de l’entorn, i de preocupació per una altra, perquè es perd una certa intimitat durant els recorreguts. Així les coses, com sempre, apareix aqueixa inquietud que provoca la idea de què un dia tot es puga perdre per sempre més, idea que plana sobre les coses belles i estimades. Un bon dia apareix algú que somia amb un camp de golf, tot envoltat de residències de luxe amb piscina i amb el suport del polític de torn que, acceptant gustós en nom d’un fals progrés, es llança sense escrúpols a materialitzar la desfeta. Darrere dels grans jardins hi ha sovint històries de lluita ciutadana, llargues reivindicacions judicials fins que un dia preval l’interés col·lectiu per sobre del particular. No tornaré sobre el descrèdit i menyspreu d’allò públic. Pel camí del Cementeri es constata la sempre anònima tasca de fer paisatge dels llauradors, ara barallant-se per les creïlles, les cebes, la xufa, la taronja. Per camí del Cementeri es fa més evident que mai l’evolució de la línia del cel del poblet que som. I també es manifesta un diàleg estrany entre els que viuen i aquells que han mort, intercanvi trenat de silencis i de sons que finalment fan la vida. Ja sé que probablement no es vol altra cosa que passejar el gos, o cremar una mica de greix, o raonar tranquil·lament durant el crepuscle, o reposar la vista cansada sobre els xufars, però tot això no ho podríem fer sense aquest particular Parc Central, petit pulmó que alena repòs del bo entre les darreres séquies i horts.

Moltes coses (hivern-primavera, 2010)

Han passat coses, moltes coses, som un poble petit i hem estat motiu d’articles de premsa, de reportatges a les televisions. Han passat coses, hem anat fent la vida de cada dia, anant i venint. Una gran festa pel valencià, per l’escola pública va omplir de visitants els nostres carrers i places. I al parc militar desenes de persones arriben per sobreviure en condicions de misèria, carrejant, traginant tota mena d’envasos d’aigua per la carretera.

Un bon dia també ens arribà un llibre que parla d’un poble que no és aquest poble, però que va ésser aquest poble, d’unes persones que ja no són les d’ara, però són les d’abans. Les màximes autoritats són unes altres, encara no s’han guanyat l’autoritat però, encara està tot per fer, no sé si tot és possible. Una depuradora va amenaçar el nostre medi ambient, una plataforma veïnal aconseguí mobilitzar la població i cridar fort allò de No a la depuradora a Carpesa. Vam dir no, sabem dir no, ja tocava dir-ho, que ens escoltaren, que ho proclamàrem. Pròximament l’edifici de l’antic ajuntament deixarà de ésser-ho: primer l’empedrat, ara l’ajuntament vell.

Han passat coses, moltes coses i més que n’han de passar encara. I ara què? Amb una evolució semblant a la d’altres pobles, marcada pel creixement urbanístic i poblacional, amb un panorama de crisi econòmica, llegim que les expectatives del país passen per oferir canvis, alternatives al model triomfant, basat en la construcció,  el turisme i els grans esdeveniments o novament confiar la nostra sort a aquells que recentment ens han permés l’èxit, més que dubtós, amb aquesta fórmula trinitària. En tot cas, qualsevol alternativa deuria fonamentar-se en reforçar la fràgil democràcia, en donar-li el contingut que la faça creïble i alhora en tornar al primer pla als ciutadans, a les persones.

Paul, el polp (estiu-tardor, 2010)

Com m’agrada el polp, com m’agrada i com m’ha agradat sempre. Carnívor de mena com sóc jo, sia carn de vedella, d’un bou, d’un porc o de qualsevol peix que se’m posa al davant. Estem parlant de gastronomia senyors, aquest art de la cuina, aquestes meravelles de les que dóna compte la boca i l’estómac. Aquestos documentals de vida salvatge a mi només em produeixen una cosa: gana, gana de menjar, molta gana. Per no parlar de les corregudes de bous, tema tan polèmic a hores d’ara, espectacle on jo només veig paella de fetge de bou. Quins temps aquells, quan el carnisser del poble matava el bou i a cruspir-se’l tothom. Taula parada i tots a sopar. Per això no cal fer patir l’animal. I aqueix és el vertader art, l’art de la taula: bons mantells, coberts d’argent, cristall exquisit, vi del millor, festa major, ritus sagrat, a l’hora, quan toca. Quan els amics se’n van de cacera, sempre els ho dic: en tornar ja parlarem. Que si unes perdius, que si cérvol, que si porc senglar. Carnívor em proclame, un poc omnívor si convé, de vegades verdureta i fruita, pastissos, però principalment carnívor.

Així les coses, quan durant el darrer mundial de futbol aparegué aquell polp alemany pronosticant els resultats dels partits internacionals, a mi només em va provocar una cosa: més gana encara. I no en sóc l’únic, que a molts d’altres també. Algú ho havia de dir, perdoneu. Que sí, que era gran i estaria un poc duret, però convenientment guisat ens xuplaríem els dits vosaltres i jo, i amb un vi blanc d’Alacant … la cosa, superior! Més d’un que reclamava la seua vinguda als territoris aquàtics hispànics, de fora o de dins de l’antiga Corona d’Aragó, de segur que ho feia per berenar-se l’animaló. Amb tanta crisi que s’anuncia, les xifres que s’oferien eren d’escàndol. Deixem el polp en pau, colló! Quin estrés amb tanta càmera de televisió! Arribà tot plegat al nomenament del cetaci com a fill predilecte d’un poblet gallec: amb el consum de polp disparat per aquelles terres, amb lliurament d’una escultura commemorativa i tot. Per a escultures estava la criatura de déu! Entenc perfectament  que les autoritats germàniques es negaren a la venda de Paul. I que conste que qui açò escriu, de proteccionista res de res, la cadena alimentària va com va: la gallina de dalt caga la de baix i el peix gran es menja el petit. Bon profit!

Tercer congrés (hivern-primavera, 2011)

Al febrer l’associació Centre d’Estudis de l’Horta Nord celebrava, amb estreta col·laboració amb la Universitat de València, el seu tercer congrés d’estudis. Les actes han estat publicades en dos volums que s’afegeixen als dos de les dues anterior edicions. L’Horta no està per tirar coets, al contrari: les amenaces que sobre ella planen poden matar-la definitivament. Sense anar més lluny, el nostre municipi, d’un quilòmetre quadrat, ha experimentat els darrers anys una progressiva pèrdua de sòl agrícola i un augment indeturable de la superfície asfaltada.

Durant les jornades es van compartir al fòrum de debat diferents anàlisis i propostes, sovintejant les crítiques al Pla d’Acció Territorial de l’Horta, tot insistint en la falta de contundència i compromís institucional amb el territori a protegir, així com en la manca d’una planificació seriosa i capficada per garantir-ne la viabilitat econòmica.

A la taula rodona, que posava punt i final a les jornades, l’anunciada presència de l’administració va transformar-se en sonora absència, silenci premonitori de qui sap quants enganys encara. Malgrat els signes de la preocupació, les sospites de què se’n prepara una de grosa i les constatacions de les bestieses més imperdonables, una vegada més es va aconseguir crear un cert clima, ambient si voleu, de reflexió i pensament lúcid, admirables en els temps que corren, generador de veritable compromís.

Si el dèbil ressò de tot plegat contrasta amb el silenci còmplice d’una majoria ciutadana endormiscada pels cants de gavina d’un progrés fonamentat en rajoles i el missatge, sempre suggeridor, visite pis pilot, no ens pot entretenir de la ferma voluntat de lluitar pel que és de justícia, cadascú des d’on es trobe, amb les forces de què dispose, amb tota la il·lusió i responsabilitat que faça falta.

A Pasqual Cortina, el corretger de les Cases de Bàrcena (estiu-tardor, 2011)

Amb la passió que el caracteritzava em va convocar al dinar d’amics que faríem a una alqueria de l’Horta, molt prop de la mar, d’aquestes amb façana a Llevant des d’on es pot respirar la platja. Pel febrer ja s’havíem trobat al restaurant de Montoliu, a Meliana, i la seua recepció raonant amb Vicent, vora una séquia, la recordaré sempre, amb el seu vestit i corbata impecables per les millors ocasions, el seu esguard feliç per la vida i la vehemència de les seues intervencions, mentre el meu germà i jo arribàvem del Congrés d’estudis de l’Horta apressadament. Perquè aquesta persona, em sembla, s’estimava estar viu, s’estimava la vida, malgrat tots els lladres i xoriços que pogueres trobar-te pel camí, als que havia que desemmascarar.

M’ho va comentar Bernat i jo mateix ho vaig pensar: a Meliana s’estava acomiadant, ell savia que marxaria aviat, si més no, ho intuïa. Pense que era cert, sobretot per com ens mirava. Durant el dinar parlà poc, escoltava les intervencions d’uns i d’altres i afegia qualque cosa, si feia falta, provocant, amb naturalitat, la simpatia dels convocats. Igual que alguns portaven a casa seua taronges o carxofes, jo mateix li vaig portar alguns llibres d’en Benedetti, d’en Galeano, finalment el voluminós Anna Karènnina de Tòlstoi, mestre rus de qui parlàrem en les darreres xarrades. Em va fer molta il·lusió que li donaren bons moments durant les seues vacances aquelles lectures, a ell devot del Quixot cervantí.

En aquell habitacle, vora la carretera de Barcelona, tothom parava, saludava, conversava, algunes persones hi prenien cadira i feien i rebien companyia hores i hores. En aquell habitacle, les hores de feina constant filaven el temps de persones amb noms i cognoms al voltant d’un catalitzador incansable. M’encantava aturar-m’hi en anar o vindre de Meliana, cert que no tenia sempre temps o predisposició, però la rebuda i el comiat sempre eren incondicionals, i aquell home et proposava sempre prendre cadira. Em sap greu no haver fet moltes coses, com ara acudir a la Fira del Llibre amb ell, veure plegats qualque espectacle o escoltar algun concert. Vicent explicava la seua afecció per la música, per acudir als certamens de bandes, pel ball també. Crec el seu estimat germà tocava l’acordió i anaven d’ací cap allà muntant balls i saraus, en uns temps memorables, entranyables.

El soterrar va ser civil, va ser públic, va ser molt sentit pel que he sabut. Recentment, en visitar al cementeri la seua tomba, no vaig poder deixar de recordar un moment, asseguts als bancs de la placeta de l’Església, al costat d’una olivera, esperant el final de la missa d’un altre soterrar. Sense deixar de respectar les creences i pràctiques del temple, a la plaça la gent xarrava i esperava acompanyar el taüt i una família en el moment més trist, que sempre és el de la separació, el del tu restaràs allà i nosaltres ací. Els bons moments ningú ens els prendrà, com aquell de la placeta sota el sol vora un arbre preciós, intercanviant paraules, convocant el somriure, les complicitats.

La teua adhessió al coneixement, la cultura, l’esforç, la solidaritat, la justícia, les persones més pròximes, ens guiarà per sempre. Vas escriure la història en lletres petites, la veritable. Aquell dia a l’alqueria tu estaves amb nosaltres, per sempre més. Gràcies.

Vint anys (hivern-primavera, 2012)

Llunyanes ja les millors festes de la història de Bonrepòs i Mirambell, segons agosarades cròniques, ací estem altra vegada entre vosaltres, estimades lectores i estimats lectors. Com qui no vol la cosa, tornant a la història si voleu, a la petita, obria l’altre dia un recull d’aquesta publicació i constatava que va ser per allà el febrer del 1992, any olímpic per cert, que encetava el seu recorregut local la revista que teniu entre les mans. Per tant, fem vint anys omplint de paraules i imatges la vida bonrepostina i mirambellana. Encara que no sóc massa partidari de les celebracions, m’he atrevit a dedicar una aixeta a l’aniversari, sabedor de què encara tot està per fer i tot és possible, però més sabedor encara que cal molta força per no defallir en cada intent de treure un nou número. Dit açò, l’aspiració de ser una revista de cultura i opinió s’ha anat palesant en certa mesura, molt minsa cal dir-ho, però el camí és llarg i aquesta tasca no es pot deixar de valorar i avaluar sense copsar el conjunt del que ha anat passant-nos com a poble, mirar enrere no és fàcil, essent-hi on els historiadors i experts tenen tot el camp preparat, ja ho faran i tindran tot el nostre suport. Continua essent tan necessària la construcció de propostes alternatives, sòlides, participatives, des de la base de la ciutadania i que la gent les senta com a pròpies; continua essent tan necessària l’existència d’espais d’expressió i de creació que un es resisteix a tancar l’aixeta, és més: l’aixeta esdevé tan poca cosa. Igual els vint anys són un motiu d’alegria, però també un bon punt des d’on expressar l’agraïment més sentit i sincer a totes i cadascuna de les persones que han passat per aquestes fulles des del bell començament, per la seua confiança i il·lusió, per la seua empenta, per allò d’haver-se trobat en una empresa comuna en un moment o altre. Agraïment extensible a les lectores i lectors sense els quals aquestos papers serien només paper, doncs volíem nodrir-vos, doncs pretensió nostra era contribuir a fer més agradable i plena la vida, portar-vos qualcuns plaers que coneixem per compartir-los i fer-los créixer, doncs volíem que s’escoltaren les veus que no s’escolten i tenen molt a dir. En això estem i no estem sols, hi ha moltes persones a títol individual i organitzades col·lectivament que no defalleixen en lluites que omplin de sentit la nostra existència. L’aixeta continua oberta, bebeu si voleu, ompliu els atifells, refresqueu-vos, sadolleu la vostra set. Per molts anys!

L’ou de la mona (estiu-tardor, 2012)

Una falla al polígon, una antiga caserna convertida en camp de refugiats, solars destinats a vivendes transformats en aparcament de vehicles, un camp de futbol que és camp de batalletes, el valencià fora dels temples, classes a aules prefabricades, un ajuntament que també és consultori, un carrer que diu baixar a Carpesa i que no baixa, una palmera que fou ben preciosa en estat cadavèric, fem que no es veu però hi és, un polígon  industrial sense indústries, poble dormitori que no vetlla. I les mones amb ou de tota la vida que les has d’encomanar amb ou de tota la vida. La mona, veges tu, s’ha adaptat també als temps de manera extraordinària. Així les xiquetes i els xiquets del segle XXI, en preferir els ous de xocolata amb sorpresa, van imposar al món forner una decisió inapel·lable: volem una mona i la volem amb ou kinder. Aquesta empresa a l’abril fa l’agost. No ens ha d’estranyar doncs la pregunta: com esclafarem l’ou al front de l’estimada o estimat? I ací és on volia arribar benvolguda lectora, benvolgut lector. Si una de les poques coses que sé fer a la cuina és bollir un ou, aquests infants de mona amb ou de xocolata poden prescindir de fer-ho per sempre més, perquè la mona per ells serà mona amb ou de xocolata amb sorpresa. Coses del progrés. Festejar ja no és el que era, i: com comparar les delícies de la xocolata amb aquell ou dur de la Pasqua florida contra el front? Renovar-se o morir, mentre hi haja mona hi haurà esperança. Els records dels valencianets d’avui s’aparellaran amb aquesta invenció i esdevindran també territori mític. Qualcuns s’ho miraran amb tota la indiferència del món, d’altres posaran el crit en el cel, un crit estèril.

Per acabar, sense deixar l’apassionant món de la rebosteria popular, permeteu-me expressar la meua insubornable adhessió a una institució darrerament maltractada, ja sabeu de quina parle, doncs sí, haveu encertat: la Corona. I si encara conserveu la frescura necessària, de segur que sí, haureu endevinat que parle d’aquesta obra d’art de la nostra pastisseria tradicional, i no pas de la borbònica, d’aquesta pastisseria selecta no en parlaré avui. Amb les meues paraules, en el fons, vull homenatjar un personatge que ens ha deixat recentment: la tia Pilareta. Tan gran i encara coneguda amb aquest diminutiu tan estimat per tots nosaltres. És l’hora de la memòria i del reconeixement d’una dona lluitadora fins al final, que si associem a un dolç tan meravellós és pels bons moments que vam compartir el veïnat amb ella durant les celebracions del seu sant i del seu aniversari. Així doncs, en dir Corona et direm per sempre més. Gràcies i més gràcies.

Ara li diuen paintball (tardor-hivern, 2012)

Nobels de la Pau demanen la retirada d’un programa de l’NBC nord-americana per lloar la guerra, llegit açò el quinze d’agost al periòdic Levante-emv em pregunte, ja fa dies que m’ho demane a mi mateix, si no deurien retirar les autoritats bonrepostines i mirambellanes l’inefable camp de paintball del terme municipal. Segurament l’argumentari dels promotors de la brillant idea justificarà a bastament la instal·lació, abans al camp de futbol, ara vora el polígon i el parc municipal. Igual, vist el que està caient, no està de més preparar-se per la guerra, però sembla que no toca. Dedicar qualsevol esforç a aquesta mena d’entreteniments sembla llevar-nos temps per tractar qüestions de més profunditat: reflexionar sobre les nostres accions, les seues causes i conseqüències, ara com ara encara és necessari. Igual estem jugant per damunt de les nostres possibilitats, fóra més econòmic fer servir les instal·lacions que ja tenim i no fer-ne de noves. Lluny del temps de jugar als soldadets o batalletes, jocs als que vaig dedicar un cert temps de la infantesa perduda, ho reconec, crec més saludable fóra fomentar al començ del segle XXI valors com ara la pau i la justícia social, amb la convicció més vehement i sincera. Ja sé que ho fan això de pacificar els militars cascs blaus de l’ONU, però què voleu que us diga: les armes, encara que disparen pintura, les carrega el diable, i es comença per ací i s’acaba en desfilades patriòtiques el dia de la pàtria única i indivisible. Perdonen o disculpen però algú ho havia de dir i escriure, que si no rebente.

Que no n’hem tingut prou de guerres? Que no en tenim prou als telenotícies de cada dia? Que no han hagut prou morts i ferits i víctimes de tota mena de terrorismes i genocidis? No vam jugar a la guerra ja prou de xiquets per continuar ara de grans? Cadascú que jugue al que vullga. Amb la mateixa llibertat de jugar m’empare per escriure aquestes ratlles. Només espere que amb el joc ens estalviem víctimes principals i col·laterals. Si hi hagués un referèndum sobre el particular el meu vot no el tindrien és clar, tant de bo que tampoc se l’esperarien els promotors de la iniciativa. Però, en consciència, més profit trauria la ciutadania indígena de plantar al camp de batalla arbres i gespa, rosers i plantes aromàtiques, tot creant un lloc on poder gaudir d’un jardí bell, harmoniós, que convidara a la fraternitat solidària, al repòs relaxat, a la conversa serena, a l’amor romàntic i a les passejades tranquil·les.

El morrut roig (hivern-primavera, 2013)

Se’l coneix com a morrut roig, és un escarabat corculiònid que rossega les palmeres fins la mort. Al nostre terme municipal, entre d’altres, ha acabat amb la vida de dos éssers estimats: la palmera dels Llorers i la de la Barraca, els troncs de les quals ara resten com a testimoni cadavèric de la desfeta. Sense entrar a especular sobre possibles responsabilitats al voltant de les causes de tan doloroses pèrdues, fóra necessària certa reflexió sobre la malaltia que sovint, i a partir d’un procés rossegador, invisible, acaba per matar el que crèiem d’una salut de ferro, quasi destinat a la supervivència in aeternum.

La malaltia en les persones, moltes vegades, apareix sense avisar i s’ho emporta tot devastadorament. De colp i repent quelcom ple de vida, alegre, fort es degrada i desapareix d’una manera terrible. L’absència no té reparació possible. T’acostumes malament i la supervivència esdevé un fet molt difícil sense qui ha marxat. I mira que les causes s’han delimitat, en ocasions els factors de risc, i mira que se’ns diu per activa i per passiva açò i allò dels costums saludables. I res, que no tenim remei, de vegades pot tenir a veure amb els hàbits de vida que portem, segurament. Parlar de medicina preventiva sembla un sarcasme en boca d’alguns gestors malbaratadors en temps d’estalvi i retallades, i pel que escoltes als experts aquesta fóra la via adequada per viure millor: doncs que no se’n diu ni una paraula per les autoritats, només es posa l’èmfasi en l’euro per recepta, en el copagament i en la privatització de la sanitat pública. Fomentem la prevenció i la investigació i s’estalviarem més despeses i guanyerem en salut personal i col·lectiva. Per afegir més llenya al foc, un bon dia acabes assabentant-te que algunes malalties han estat producte de determinades actuacions mèdiques o estratègies farmaceùtiques per afavorir determinats medicaments de nova creació. El que ens hi mancava. En què quedem?

A hores d’ara n’hem escoltat moltes de previsions sobre les conseqüències, gairebé apocalíptiques, del canvi climàtic, i les administracions públiques i els comportaments individuals i col·lectius resten molt lluny d’una eficàcia creïble. Som cabuts, semblem aprendre a colps de desastre, de catàstrofe, sempre, és clar, que ens afecte directament a nosaltres. Del morrut roig se’n sap que volta pel territori valencià des de fa anys i el panorama en visitar les comarques esdevé tristíssim: el que no fa tant de temps eren fites emblemàtiques de llogarets ben coneguts i nostrats ara són fites de la mort, d’una desaparició irreparable. De res han valgut les crides proteccionistes, el regionalisme de barraca i palmera o la proclama d’un passat islàmic tan singular com essencial, ara com ara quasi tot ha estat pura xerrameca buida i propagandística. Se’ns mor l’Horta, se’ns moren les palmeres, tant que s’omplim la boca en què si estan o no protegides, se’ns cauen les alqueries, les ignorades i les protegides. Ara és un escarabat golafre, ara és un polític que venia a arreglar-s’ho, ara és un constructor amb un malgust impresentable. I la majoria silenciosa s’ho mira, sovint, com si mire’s la pantalla del televisor des del sofà de casa, sense dir aquesta boca és meua, sense reconéixer allò propi que desapareix inexorablement. Igual també perquè la majoria ja no es reconeix en les palmeres, en el patrimoni del territori.

 

La clau que obri tots els panys (primavera-estiu, 2013)

La veritat, escric aquest article un poc espentat i espantat per l’experiència d’haver oblidat durant els dies passats dues de les contrasenyes que més habitualment faig servir a la meua vida diària, en concret una de la feina relacionada amb l’horari laboral i l’altra la del servei de bicicletes de la ciutat de Castelló. Respecte de la primera, em disposava com cada matí, a identificar-me i la màquina tossuda em deia, una vegada sí una altra també, que no era correcte el meu nom d’usuari. Respecte de la segona, ja patit el primer ensurt, m’enfrontava al lector de targetes d’una estació ciclista i per un moment, de pànic, vaig dubtar dels números de la combinació per deslliurar una bicicleta del seu ancoratge. Comprendreu que m’alarmara i em preguntara si tot allò no eren signes d’una pèrdua de memòria patològica (l’edat?), producte d’un mal moment (un altre), o el preludi d’una desfeta que podia arribar a fer-me oblidar totes les combinacions que use.

D’alguna manera ens enfrontem a l’ús quotidià d’aquestes claus per accedir a territoris privats i adoptem (en legítima defensa) tàctiques per fer-ho més fàcil. És conegut el recurs a dates de naixement o d’aniversaris significatius, matrícules de vehicles, al nom del poble, al d’un ésser estimat, a una marca de cigarretes, etcètera, però arriba un moment en què l’embolic és superb i acabes per escriure la que no toca quan des d’una pantalla se’t demana una sèrie alfabètica, numèrica o alfanumèrica. Algunes persones fan servir un bocí de paper per relacionar la valuosa informació i aquest, sovint, acaba il·legible, manotejat i descolorit a una cartera al fondo d’un pantaló vell (que sa mare guardava). D’altres fan llistes a l’ordinador o al telèfon mòbil, però aquesta opció per mi té el risc de què pots oblidar les combinacions d’accés a la màquina que t’obrirà totes les portes. No crec que sia molt bona idea comunicar aquestes dades a persones de confiança, una altra opció, perquè la veritat és que la confiança no està en els seus millors moments, o qui sap on es trobaran o com localitzar-les quan et sobrevinga la llacuna sobtada a la memòria. Tampoc confie massa en jugar-s’ho sempre tot a un sol número o una sola paraula del nostre gust, pel fet d’ésser únics no estan exempts d’oblit i la catàstrofe pot fer-te malbé tots els sistemes, en tot cas podríem fer servir una paraula o la paraula amb la que sempre maleïm o expressem cabreig, soltant-li-la a la màquina preguntadora, tot recordant-nos la nosa que fa tant de passar fronteres, passos a nivell, línies separadores, murs de la vergonya, portes d’accés restringit, controls de seguretat, caixes registradores, caixers automàtics, cues angoixants, peatges d’autopista, expenedors d’entrades o tiquets. Per més que pense arribe a la conclusió de què tot passa per instal·lar-nos una mena de detector personal, individual, no intercanviable i no transferible, que actue com una mena de clau que obri tots els panys en personar-nos davant el lector de dades per accedir a la nòmina, al compte bancari, al correu electrònic o la pàgina web de la confraria de la que som devots fidelíssims.

Avui ens trobem abocats a la divisió entre els que tenen contrasenyes i els que no en tenen, a la divisió entre els que fan servir espais lliures o comuns o públics (cada vegada menys i més degradats), sense claus d’accés, i els que fan servir espais privats, secrets, reservats. Les preguntes que acabe fent-me són si totes aquestes diferenciacions són noves o són les de sempre amb la sofisticació de la informàtica, si tota aquesta burocràcia ens facilita o complica la vida amb maldecaps, si la nostra llibertat es troba més amenaçada que mai davant la proliferació d’una munió d’ulls que, finalment, ens observen en obrir una pantalla, en passar d’una finestra a una altra. Igual les veritables claus les trobareu en llegir l’autor de La clau que obri tots els panys

Gossos (tardor, 2013)

La fixació de cartells exhortant-nos a denunciar, sols en cas de què no ens agraden, la presència de caguerades de gos o gossa, fan presumir que la qüestió no acaba d’estar sota control per les autoritats municipals, si més no ho podem constatar passejant cada dia pels nostres carrers i carrerons, places i avingudes. En tot cas, si ens agraden les caguerades, d’acord amb la referida publicitat, no estem obligats a denunciar. Encara desconec si sobre aquest darrer extrem existeixen dades oficials a la municipalitat, no m’estranyaria gens que, com a mínim, sinó agradar a molts, la qüestió els resulte totalment indiferent pel que es veu i es xafa.

Per tant, per aquells o aquelles als qui no agrada trobar-se amb els excrements canins s’imposa l’alerta permanent, i sembla que el deure de denunciar, per imposició o recomanació municipal, tot i que la denúncia d’aquestos fets, indesitjats o indesitjables, desagradables o pudents, resta curta per aturar el que a hores d’ara té tota l’aparença d’una epidèmia, i fóra més recomanable que denunciar instruir en una pràctica saludable de tan comú acte a amos i animals, només fóra per mantenir net l’espai públic, si és que no l’han privatitzat ja, excrements inclosos.

Fa uns dies llegia que a Londres, Anglaterra, un inspector d’una gossera municipal, abans de lliurar-se per aquesta un animal en adopció, s’entrevista amb els sol·licitants i aquestos deuen facilitar-li informació sobre el lloc on viurà l’animal. Només si reuneix un mínim de condicions el lloc es formalitzarà aquella. No vaig poder deixar de pensar en el gran tamany i abundant pelatge d’alguns dels gossos que veig pel carrer, així com preguntar-me sobre les condicions en les que viu l’animal: pensar en un espai reduït i compartit amb humans em produïa certa preocupació per la salut de tots ells, encara que haig de puntualitzar que aquestes línies només són una reflexió, no és pretensió meua denunciar res. Igual, l’adopció de mesures semblants podria contribuir a millorar la vida dels animals i, en conseqüència, també la nostra, ajudant de retruc a la millora de la higiene dels llocs privats i públics.

He de dir, malgrat el gust o disgust que ens poden proporcionar els excrements canins de què parlava, que l’acte de treure a passejar el gos o la gossa o els gossos continua essent una bona oportunitat de fer poble, de relacionar-nos amb altres éssers humans, o de què els gossos es relacionen entre ells. Mirant-ho des d’aquest punt de vista, el de l’activitat relacional, en el cas dels humans, tot plegat va més enllà d’intercanviar dades sobre el nom, raça, puresa o alimentació de l’animal, i és un bon punt de partida per conéixer-nos, i, fins i tot, per als més agosarats, per compartir activitats ben diverses, també la instrucció de la que parlava més amunt. Aprofite l’avinentesa per declarar-me un apassionat dels noms que posem als nostres companys i companyes animals, des del Boby de tota la vida, o el simpàtic Lucky, passant pels grandiosos Napoleó, Clodo, Neró o Pelai, fins arribar als entranyables Cuca o Cuqui, Puça o Puceta, Mos o Mosset.

 

Treball (hivern-primavera, 2014)

Activitat conscient de l’home orientada a obtenir els béns o mitjans per satisfer les seves necessitats transformant la naturalesa que l’envolta.

El treball, la seua consecució o la seua manca, és una de les grans preocupacions de la nostra societat i, en un context de crisi econòmica més encara, el tenim com una mena de preuat bé. Així les coses que algú ens diga que no li agrada la feina que fa pot portar-nos a pensar es tracta d’un inconformista, fins i tot un antisistema. S’arriba a pensar d’una manera molt estesa que treballar és quelcom desagradable, que disgust i treball van de la mà, és el que hi ha: treballar és patir, o com a mínim que un patisca mentre d’altres el contemplen patir, confortador vaja.

Les darreres reformes laborals i les condicions laborals precàries que generalitzen estan enfortint l’apreciació del treball en la línia que apuntava, d’activitat desagradable, però imprescindible per la supervivència en aquesta societat, societat on sense diners no fas res, no vas enlloc: tant tens, tant vals portem escrit a la cara. Guanya de nou el principi viure per treballar, sobre el treballar per viure, i un acaba contemplant tot plegat com un retorn a cert esclavatge on la reivindicació ni es planteja, per por a rebre és clar.

El que he descrit va de la mà també de la precarització dels serveis públics i la seua privatització, fent del treball principal font de recursos per fer front a béns bàsics com ara l’ensenyament, la sanitat. El desmuntatge de l’estat del benestar llança per terra la construcció de la societat de l’oci, consagra el treball com  l’activitat que ocupa una part substancial del propi temps, tornant a la submissió i la despersonalització, a les limitacions de la formació, a la manca de vida familiar.

Tot plegat ens porta paradoxalment a una societat on es produeix i consumeix massa de tot, i on abundància i consum ens acaben eixint caríssims. Cert que tenim necessitats, però algunes o, tal vegada, moltes són supèrflues i prescindibles, segurament podríem viure amb menys. Ara bé, aqueixes necessitats no les definim nosaltres amb independència, ens les imposen des de fora: no podríem estalviar-nos-en algunes i, en proporció, treballar menys?

La transformació de la naturalesa que va associada al treball està tenint unes conseqüències terribles, de les que el canvi climàtic dóna testimoni alarmant. El treball humà sovint va associat a unes activitats destructives del medi ambient, de la salut que el fan fortament qüestinable. Quin progrés demanem associat a un treball extractiu, destructor, abusiu, malbaratador de recursos, productor de deixalles incontrolades?

La dignitat de les persones va de la mà de la dignitat de les seues ocupacions, del seu treball, i la dignitat del treball va lligada al model de societat que volem construir. La desorientació actual o la constatació d’un model de societat competitiva, agressiva, excloent, classista expliquen el concepte de treball que tenim, allunyat de qualsevol aspiració de realització professional, creixement interior i de contribució al benestar social, que serien ben desitjables.

 

Futbol en viu i en directe (primavera-estiu, 2014)

Alguns dels records d’infantesa de molta gent de la meua generació, supose, estan associats al barranc del Carraixet, en particular al camp de futbol on tantes corregudes van fer darrere una pilota d’aquelles de cuir, que solien regalar-se per les comunions i que coneixíem amb l’expressió un baló de reglament. Els records donen per molt: el camp no hi és al llit del riu-sec, fins i tot els vestidors han desaparegut, la petita història d’aquell club demana que algú l’escriga i amb les restes munte una exposició, per exemple.

Han passat els anys i a la riba esquerra del barranc hi ha ara un camp de futbol, que els diumenges torna a aplegar veïns i coneguts al voltant del joc del baló. Entre crits d’alè envers els jugadors s’escolten els seus xuts, es barreja encara la pols del terreny de joc amb els equipatges dels futbolistes, s’imposa el xiulit de l’àrbitre per posar un poc d’ordre. Com de llunyà el xut inaugural de la màxima autoritat local d’aleshores i les paraules del sr Roig, Paco, convidat especial per l’ocasió!

Després d’un temps d’inactivitat, la represa de la competició per un equip de gent que defensa els colors locals, groc i blau, ha portat novament l’afició al camp. Especialment sentides són les competicions infantils que mobilitzen pares i mares per animar a les futures promeses, com així ho testimonia l’aparcament, ple de gom a gom de vehicles cada vegada que hi ha partit, o els nombrosos forasters que a l’eixida de la papereria Diana un dissabte al matí ens pregunten, desorientats ells, sobre l’exacta situació geogràfica del camp.

Posats en matèria, arribe on volia arribar: les campanyes periòdiques per publicitar els xocs esportius de l’equip bonrepostí. El primer cartell que em va cridar l’atenció portava retolada en castellà la pregunta Papa per què som del Bonre? i haig de confessar que la pregunta em va fer pensar molt durant els moments que me’l trobava. Sobre el paper s’observava una imatge d’un home al voltant d’un cotxe i un xiquet al seu costat, deduint l’home era el pare i el xiquet qui feia la pregunta, donant-li a tot plegat una mena de tint cinematogràfic. Ignore si la pregunta li l’ha feta algun xiquet al seu pare de camí a un partit o un entrenament, però no ho descarte. Ignore també l’origen de l’interrogant infantil, però el trobe carregat de sentit, tot venint d’un menut que cerca les raons profundes d’una militància esportiva: havent tants equips a la comarca, per què el Bonre? Per què no l’Almàssera o el Foios? Igual ací les quotes són més econòmiques, o igual ací conec a qui sia. A hores d’ara per mi açò és un enigma, per no em lleva la son, la veritat. També em va sobtar açò del topònim Bonre: la gent mes jove ja se sap, acurta les paraules. Certament em sap greu perquè de Miram no en queda ni rastre, i de la i ni està ni se l’espera. Llàstima.

El Bonre va per la meitat de la taula de classificació del grup quart de la segona regional i, supose, alguna cosa té a veure la motivació que transmet la cartelleria. No fa moltes setmanes, davant el derbi imminent, la consigna era molt clara El 50 per cent del Derbi es juga a la grada; fa uns dies junt al rostre d’en Mourinho podíem llegir l’inspirat text No és fàcil jugar a un camp de creïlles, tot suposant feia referència a l’estat del terreny de joc local, i als mèrits dels futbolistes per guanyar-hi partits. Força campions!

 

Regles del joc: muts i a la gàbia (tardor, 2014)

La veritat: estar apel·lant a la transparència democràtica i, a menys d’un any per les properes eleccions locals i autonòmiques, estar disposats a canviar la normativa electoral unilateralment sembla bastant escandalós. Sense entrar en consideracions jurídiques, un sospita que la maniobra no és casual, ans al contrari respon a les informacions estadístiques que manegen els actuals governants. Tot sia per la transparència, aquella que ens permeta veure les intencions dels promotors. Ja veureu com només ho sembla, que tot són sospites infundades.

Cert que els processos judicials han portat ja a alguns polítics a la presó o a les mateixes portes dels centres penitenciaris, que l’austeritat pressupostària ha fet que hi haja menys a repartir, portant l’activitat econòmica a un estat comatós per aquestes terres. Després del polèmic, ¿malentés caldria dir?, tancament de la ràdio i la televisió públiques, l’actual president del govern regional ha desaparegut de les nostres pantalles. Les coses no van bé, sembla, podrien pensar alguns: s’equivoquen de totes totes.

                A ritme de festes populars, les nostres nostres, anirem passant les setmanes, els mesos: gira la roda del temps, de la fortuna. Amb més o menys entusiasme s’aniran protegint senyes d’identitat, també el patrimoni immaterial (el material ja ho està de protegit, diuen), escoltarem expressions de gran satisfacció per les celebracions col·lectives, tallarem carrers i places, muntarem tendes de campanya, ens convidaran a participar, ens exhortaran a assebentar-nos-en, ofrenarem. Finalment, mascarats de paella, tornarem a casa i engegarem el televisor; quan arribe la nit, després de la darrera revetlla, tips de mistela, ens allitarem. Tot anirà bé, ja veureu que sí.

                A la majoria silenciosa, la que no diu res, la que no es manifesta,  li van bé les regles del joc, afirma la minoria governant, afortunada, sàvia. Davant cada decisió ministerial en no dir res ja s’avala majoritàriament l’encert, s’entén. Ara es decideix no dient res: quan el silenci sia total, els dirigents podran tindre la completa seguretat de l’acceptació dels seus dictats sense esquerdes, recordeu la regla: la majoria silenciosa sempre ens és favorable. És molt pràctic i còmode aquest procedir, no cal ni dipositar una papereta dins una urna, ni manifestar una opinió, ni escriure una ratlla, la regla és no dir res. I que a ningú se li ocòrrega de dir, inoportunament, que es tracta d’un silenci de cementeri. D’això res, que els que no diuen res estaran ben vius, fent la seua tranquil·lament. Serà en tot cas un silenci d’obediència cega, de conformitat serena. Uns, els que saben, governen, d’altres, els que no en saben, no diuen res i obeeixen.

I quin benefici ens portarà no dir res? preguntarà algun espavilitat impertinent: doncs que serem rics, immensament rics… de silenci.

 

 

 

 

No sé si podran, no sé si podrem (hivern, 2015)

No sé si podran perquè no sé qui són (no m’importa tant el quants són) ara per ara, més enllà de les imatges i missatges que ens arriben des de ponent, per variar. Els que sí sé qui són són els que es troben al capdavant de les institucions més pròximes, amb l’edat, a més, vaig coneixent-los més profundament, sé d’on vénen, sé què volen, sé com fan, en favor de què i qui, i no m’agrada gens el que proposen i executen.

Aleshores, tot i considerar interessant l’esclat que ha suposat l’aparició d’una possible alternativa al bipartidisme, em sembla tot plegat demana molta prudència. Igual que molta prudència requereix qualsevol aproximació al tema d’una possible pèrdua de poder del partit majoritari al País Valencià, atesa l’espessor de la xarxa que han teixit sobre el territori i els seus habitants, ara van a per la mordassa.

Tinc la impressió en parlar dels governants actuals parlem de règim, de sistema, xarxa d’interessos més diversos, que abraça molts comportaments endèmics: irreversibles? La reacció social que es demana és forta, intensa, de profunditat, i sí, hi han ciutadans informats i crítics, mobilitzats, però encara la dormició col·lectiva és profunda, aliena a tantes coses on ja habita el rovell de manera inexorable. No crec en els miracles, sí en els miratges: per favor no confondre.

Aleshores no sé ni si podran ells, ni si podrem nosaltres, tant de bo sia així, tant de bo qualle una embranzida per enderrocar les estructures bastides per perpetuar tanta desigualtat, hipocresia, misèria, per fonamentar una societat més lliure, culta, solidària, respectuosa, inquieta, sensible.  Tot em diu que això demana temps i lluita, perseverança. L’esperança no és cosa de quatre dies, tampoc té a veure amb promeses publicitàries, amb reclams electorals, te l’has de treballar, a consciència, i les forces van com van.

Potser el moviment de moda és un partit low cost, una franquícia més que en obrir les portes té molt bon aspecte, sona molt bé el que et proposen, però que després t’hipoteca com les altres, convertint-se tota la inversió en fum, en boira fugissera i espantadissa. Igual l’única aspiració democràtica que permet ja el sistema és la de canviar la franquícia per una temporada. Passa cada generació, té el seu punt d’eufòria, de sentir-se aproximadament revolucionaris, però al darrere els negocis continuen fent-los els mateixos, els amos del local, els banquers del crèdit, els mags del deute.

Cinquanta aixetes (primavera, 2015)

Mirar enrere per poder mirar cap endavant és un exercici que esdevé necessari per no perdre l’orientació, com a individus, també com a col·lectivitat. Sovint volem fer net i començar cada dia, fins i tot cada moment, com si d’un quadern nou es tractés, i perdem la necessària perspectiva per entendre’ns, per comprendre allò que vivim.

La liquidesa que caracteritza els temps actuals ens porta a voler tallar els dèbils lligams amb el món que ens envolta, la pèrdua de referències ens deixa ferits per donar passes amb certes possibilitats d’arribar a algun lloc. Semblem haver renunciat a saber qui som, qui volem ser, les grans preguntes personals es redueixen a allò de: com em guanyaré la vida?

Donar sentit, omplir de significat una data, una festa, una celebració és un dels grans reptes de l’ésser humà, sovint castigat per les demandes d’entreteniment d’una societat clarament estabornida pels colps dels mitjans de comunicació, de les tecnologies d’última generació, d’oportunistes i estafadors de tota mena. Viure amb alegria, goig, plenitud demana d’una consciència que se’ns furta descaradament per múltiples agents desvergonyits.

Ser més que un número, una lletra, una professió, un salari  deuria aparèixer als nostres “programes” personals com una prioritat, des de la constatació de la grandesa de l’existència de cadascú. Tenir en ment aqueixes premisses de ben segur ens pot portar a abastar les coordenades d’allò que alguns anomenen felicitat, o com a mínim acostar-nos-hi.

Quan s’obri el temps primaveral, quan dia rere dia la claror senyoreja els nostres espais, al nostre temps la perspectiva de plenitud es torna a fer present, es planta davant nostre com quelcom irrenunciable, necessari. A alguns els vénen les ganes d’encetar açò o allò altre, de reprendre, d’aprofundir, d’obrir una aixeta, algunes, totes, de tancar-ne una altra, algunes, totes.

Abandonada la foscor dels dies curts, els freds del nostre hivern suau, tornem al món exterior per reconèixer-nos en el paisatge, per tornar a formar part d’ell. La devastació que trobarem no serà fàcil de pair, la capacitat crítica ens alertarà de certes pèrdues irreparables. Sospita un la capacitat de somniar restarà malmesa. Aleshores caldrà ser fort, agafar-se a un poema, a una cançó, cercar la conversa reparadora,  mirar als ulls d’aquells en qui es confia.

Encendrem una foguera per cremar velles andròmines, direm sobre el paper, caminarem el país, ens projectarem en el treball per bastir un món més habitable. Tant de bo algunes de les nostres accions puguen fer nàixer espurnes que, en ser portades pels vents favorables de la vida, il·luminen esguards perduts, fiten momentàniament els vells camins abandonats.

 

 

 

Comentaris tancats a Les aixetes de Plaerdemavida

Un poble, cent articles (1982-2012)

Un poble, cent articles (1982-2012)

(Recull de cent articles sobre Bonrepòs i Mirambell)

A una carpeta vinc recollint articles de premsa relacionats amb el meu poble, Bonrepòs i Mirambell, des de fa anys. La col·lecció, que va des del 1982 fins el 2012, aplega uns cent articles, principalment del diari “Levante-El Mercantil Valenciano” (Levante-emv), edició de l’Horta, encara que no en falten, en molt menor número això sí, de l’edició valenciana del periòdic “El País”, “El Periòdic de l’Horta-El Punt” i la “Guia de l’Horta Nord”. De “Las Provincias” només tinc una referència, així com d’una publicació poc coneguda per mi de nom “Ecomagazine entre comarcas”. En començar aquest personalíssim recull no pretenia res més que deixar un testimoni material d’informacions que de manera principal o secundària tenien al municipi com a referència. Sempre m’ha agradat llegir la premsa diària i informar-me per aquest mitjà, retallar els articles i guardar-los per mi ha estat una afició més dins del meu interés pel país, per la comarca, pel meu poble.

Evidentment no he tractat amb aquesta relació de ser exhaustiu, no hi són tots els articles publicats sobre el poble, és clar, però sí que són tots els arreplegats articles sobre el poble. D’una lectura dels titulars s’observa com la política local, la vida cultural, el medi ambient són els temes més al·ludits, seguits per les referències a les festes patronals i les falles, als successos i l’agricultura.

En el període referenciat han passat moltes  i diverses coses, tot no arriba a les fulles dels diaris o papers comarcals, aquestos han de ser considerats com una font, valuosa, però font que caldrà contrastar  amb d’altres pels estudiosos . D’una lectura dels títols de seguida s’intueix que aquestos trenta anys han estat els de la configuració de l’Ajuntament que coneixem avui en dia, amb molts anys de govern del PSPV, en solitari o en coalició amb d’altres forces polítiques, del desenvolupament urbanístic més important de la vida del municipi amb els impactes mediambientals que això suposa i de la transformació d’una societat  que s’ha bastit sobre nous  i significatius creixements poblacionals a partir d’una altra en canvi des dels anys seixanta.

A continuació us oferesc la relació ordenada per data de publicació, amb referència al mitjà, la pàgina, l’autor i el títol. Espere que tot plegat siga del vostre interés.

1.-10-02-1982, Levante-emv, pàgina 11, Bernat Bono i Barber, “Bonrepós y Mirambell”

2.-07-02-1987, El País, no tinc la referència de la pàgina, signat per Consuelo Calabuig, “Suspendida de militancia una concejala socialista de Bonrepòs”

3.-01 a 15-03-1992, Guia Horta Nord, pàgines 42-43, Alexandre Ros, “Reciclatge”

4.-01 a 15-04-1992, Guia Horta Nord, pàgines 46-47, Alexandre Ros, “Falla popular”

5.-16 a 30-04-1992, Guia Horta Nord, pàgina 46, Alexandre Ros, “Pop i rock des de Rockrepòs i …”; “Activitats de la regidoria de cultura”

6.-27-11-1994, Levante-emv, no em consta la pàgina, Maricruz Arroyas, “Los expertos recomiendan volver a la forma tradicional del cultivo de la chufa”

7.-04-11-1995, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “El PP se opone al campo de fútbol por no haberse determinado el “coste global””

8.-28-12-1995, Levante-emv, no em consta la pàgina, Rosa Biot, “La falla de San Juan obtiene el segundo premio en el concurso de belenes”

9.-27-01-1996, Levante-emv, pàgina 44, Ana Gimeno, “El PP afirma que el próximo año presentará un presupuesto alternativo”

10.-03-02-1996, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “El PP de Bonrepòs pide un censo de asociaciones”

11.-07-07-1996, Las Provincias, pàgina 41, Rosa Mª Marcos, “Bosch: “Las aguas negras es el principal problema que padecemos en Bonrepòs””

12.-04-10-1996, Levante-emv, pàgina 35, Mónica Bondía, “El Bloc presentará hoy 400 firmas en contra del deterioro del Carraixet”

13.-05-10-1996, Levante-emv, pàgina 50, J.M.V., “3.500 personas asistirán a la XIII paellada popular del 9 de Octubre”

14.-11-12-1996, Levante-emv, pàgina 19, Elena Lis, “Un hombre asesina a su ex esposa de un tiro en el pecho con una escopeta fabricada por él”

15.-28-12-1996, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “Bonrepòs renovará el alcantarillado con fondos europeos por valor de 13 millones”

16.-03-01-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “Un grupo de penados realizará trabajos gratuitos para su rehabilitación”

17.-11-01-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “La Generalitat destina 500 millones al instituto de ESO de Tavernes Blanques que ocupará 15.000m2”

18.-04-1997, El Periòdic, no em consta la pàgina, Alexandre Ros, “Bonrepòs i Mirambell celebra una nova edició del Festival Coral”

19.-30-05-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, J.C.M., “Los renovadores del PSPV de L’Horta Nord confían en ganar el congreso de restos”

20.-15-06-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “El ayuntamiento presentará un recurso contra el Consell Metropolità”

21.-21-06-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “El polígono industrial compensa al ayuntamiento con 31 millones”

22.-13-09-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Ana Gimeno, “Un estudio advierte del riesgo de crisis en la estructura industrial de Alfara y Foios”

23.-03-10-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, Jesús Beleña, “Vecinos de Bonrepòs protestan por un acto judicial de cierre del único estanco”

24.-04-10-1997, Levante-emv, pàgina 54, J.M.V., “El 9 d’Octubre toda la gente está en la calle”

25.-04-10-1997, Levante-emv, pàgina 54, J.M.V., “Rafelbunyol, El Puig y la banda local actuan en el festival de música”

26.-25-10-1997, Levante-emv, no em consta la pàgina, J.C.M., “El CMH no recogerá las basuras de Bonrepòs si no paga la deuda”

27.-14-02-1998, Levante-emv,  pàgina 36, J.S., “El Grupo Militar de Mantenimiento abandona el cuartel de Bonrepós”

28.-04-1998, El Periòdic, pàgina 13, El Periòdic, “El Tribunal Suprem anul·la les obres de la canalització del Carraixet”

29.-10-10-1998, Levante-emv, no tinc la referència de la pàgina,  Paco Úbeda, “Las festeras de la Inmaculada celebran la semana grande de Bonrepòs”

30.-14-11-1998, Levante-emv, pàgina 60, Paco D. Ausina, “Vinalesa y Bonrepòs i Mirambell acuden al festival musical de Rafelbunyol”

31.-26-11-1998, Levante-emv, pàgina 38, signat per Pau Ferrer, “La plataforma contra el III Cinturón de Ronda alerta contra “esa autopista urbana””

32.-11-12-1998, Levante-emv, pàgina 57, Agustí Hernández, “La alcaldesa de Bonrepòs apoya el proyecto del Tercer Cinturón de Ronda”

33.-19-12-1998, Levante-emv, no em consta la pàgina, Paco Úbeda, “103 niños forman la cantera del Bonrepòs”

34.-03-1999, Levante-emv, no em consta la pàgina, Paco Úbeda, “El conseller Ortells abre la sede de la Unió de Llauradors en Bonrepòs”

35.-26-05-1999, Levante-emv, no em consta la pàgina, Paco Úbeda, “El PP de Bonrepòs presenta a sus candidatos”

36.-28-05-1999, Levante-emv, no em consta la pàgina, Paco Úbeda, “Bonrepòs: Asunción arropa la candidatura del PSOE”

37.-15-06-1999, Levante-emv, pàgina 57, T.G., “El BNV no pactará con el PP”

38.-20-06-1999, Levante-emv, pàgina 60, Europa press, “Villa Gadea, d’Altea, acull el tercer festival  de corals de la població”

39.-30-06-1999, Levante-emv, pàgina 37, Levante-emv, “Un recurso obliga a aplazar el pleno de Bonrepòs”

40.-12-10-1999, Levante-emv, pàgina 47, Europa press, “Bonrepòs i Mirambell, amb la patrona”

41.-28-04-2000, Levante-emv, no tinc referència de la pàgina, Isabel Olmos, “El Bloc de Bonrepòs i Mirambell se opone al tercer cinturón de ronda”

42.-13-05-2000, Levante-emv, pàgina 95, sense signar, “Encuentro por la Huerta”

43.-15-05-2000, El País, pàgina 04, Rosa Biot, “Los expertos piden voluntad política a las instituciones para salvar la huerta”

44.-21-05-2000, Levante-emv, pàgina 35, Francesc Piera, “Los alcaldes afectados salen en bloque contra el tercer cinturón de ronda de Valencia”

45.-06-2000, Ecomagazine Entre comarcas, pàgina 29, sense signar, “La evolución más importante de este pueblo ha sido su apertura”

46.-04-06-2000, Levante-emv, pàgina 55, César García, “Unidos por el cinturón”

47.-03-08-2000, Levante-emv, pàgina 37, sense signar, “Bonrepòs planea reformar la plaza del pueblo”

48.-20-09-2000, Levante-emv, pàgina 60, sense signar, “Ayuntamientos de l’Horta editan una agenda joven”

49.-06-05-2001, Levante-emv, pàgina 76, J.R.S., “Amigó: “Ahora busco provocar la imaginación del espectador”

50.-26-10-2002, Levante-emv, pàgina 41, Levante-emv, “Se  inician los cursos destinados a la reinserción laboral de los jóvenes”

51.-07-04-2001, Levante-emv, pàgina 45, sense signar, “Bonrepòs i Mirambell celebra el décimo aniversario de su Societat Musical”

52.-06-10-2001, Levante-emv, pàgina 41, Efe, “El Gobierno aprueba encauzar el Carraixet con un presupuesto de 4.000 millones”

53.-12-10-2001, Levante-emv, pàgina 51, Levante-emv, “La localidad celebra hoy el día de su patrona”

54.-13-01-2002, Levante-emv, pàgina 22, F.J. García/Y. Oviedo, “Arquitectura escolar valenciana”

55.-07-03-2002, Levante-emv, pàgina 45, Paula Reig, “Buscant Mateo Flecha “el Vell””

56.-24-12-2002, Levante-emv, pàgina 34, Levante-emv, “El ayuntamiento instala una central eléctrica fotovoltaica”

57.-21-02-2003, Levante-emv, pàgina 26, M. Vázquez, “Una banda de butroneros desvalija dos empresas de Bonrepòs i Mirambell”

58.-23-09-2003, Levante-emv, pàgina 44, A. H., “Bonrepòs finaliza el colector de aguas pluviales solicitado a la Coput el 1990”

59.-30-05-2004, Levante-emv, pàgina 16, G.García/V. Contreras, “Hallan en Bonrepòs el cadáver de un joven calcinado y con un tiro en la cabeza”

60.-01-07-2004, Levante-emv, pàgina 30, Levante-emv, “El PSPV se queda sólo y no logra que ni el Bloc ni el PP aprueben el presupuesto de Bonrepòs i Mirambell”

61.-14-09-2004, Levante-emv, pàgina 26, sense signar, “Más de 11.500 agendas para los jóvenes”

62.-05-10-2004, Levante-emv, pàgina 16, F.Piera, “Una moción de censura del PP y el Bloc dejará al PSPV sin la alcaldía de Bonrepós”

63.-06-10-2004, Levante-emv, pàgina 21, J.V. Gàmir, “Bosch: “No tengo ningún problema en irme en aras a la gobernabilidad de Bonrepós””

64.-07-10-2004, Levante-emv, pàgina 22, J.V. Gàmir, “El BNV de Bonrepós rechaza la propuesta de pacto del PSPV”

65.-16-10-2004, Levante-emv, pàgina 23, J.V. Gámir, “Bloc y PP firman la moción de Bonrepòs que se votará el día 30”

66.-18-10-2004, Levante-emv, pàgina 23, J.V. Gámir, “Cuestión de talante”

67.-19-10-2004, Levante-emv, pàgina 29, J.V. Gámir, “Bosch (PSOE) acusa al Bloc de no tener principios”

68.-20-10-2004, Levante-emv, pàgina 26, J.V. Gámir, “Bloc y PP presentan la moción de Bonrepós a primera hora por miedo a que la alcaldesa socialista dimitiera antes”

69.-23-10-2004, Levante-emv, pàgina 23, J.V. Gámir, “La ejecutiva del Bloc apoya la moción de Bonrepòs “

70.-29-10-2004, Levante-emv, pàgina 24, J.V. Gámir, “El PSPV de Bonrepòs airea en un panfleto el pasado socialista de la portavoz del PP”

71.-29-10-2004, Levante-emv, pàgina 26, Levante-emv, “La chufa llega a la Toscana italiana”

72.-31-10-2004, Levante-emv, pàgina 30, J.V. Gámir, “Amigó sustituye a Bosch en la alcaldía de Bonrepòs”

73.-31-10-2004, El País, pàgina 03, El País, “El Bloc y el PP ponen fin a cuatro lustros de gobierno socialista en Bonrepòs”

74.-03-11-2004, Levante-emv, pàgina 24, J.V. Gámir, “Si el PP intenta recalificar la huerta votaremos que no”

75.-26-12-2004 a 01-01-2005, El Punt, M.B., “Promoció i qualitat de vida”

76.-21-01-2005, Levante-emv, pàgina 07 posdata, Ricardo Forriols, “Ximo Amigó”

77.-25-01-2005, Levante-emv, pàgina 27, sense signar,  “Bonrepòs presenta una campaña para acercar el arte a los vecinos”

78.-12-02-2005, Levante-emv, pàgina 25, J.V. Gàmir, “Bonrepòs i Mirambell inicia un plan para reformar el casco antiguo”

79.-26-02-2005, Levante-emv, pàgina 24, Levante-emv, “Bonrepòs proyecta el desvío de la acequia del Braç para evitar inundaciones”

80.-24-03-2005, Levante-emv, pàgina 18, J.V. Gámir,  “Un informe alerta de los problemas que está causando el encauzamiento del Carraixet”

81.-31-05-2005, Levante-emv, pàgina 20, sense signar, “EU pide que se refuerce la línea 36 de la EMT”

82.-13-09-2005, Levante-emv, pàgina 25, signat per Levante-EMV, “Bonrepòs celebra la Semana de la Juventud con talleres, cenas y juegos”

83.-14-10-2005, Las Provincias, pàgina 21, A.Luque, “El párroco de Bonrepòs tacha de “vergüenza” la ausencia de la alcaldesa en una procesión”

84.-17-11-2005, El País, secció Opinión del Lector, no tinc la referència de la pàgina, Nieves Muñoz, “Bonrepòs y descanso”

85.-02-12-2005, Levante-emv, pàgina 35, J.V. Gámir, “La caída de un muro hiere a tres obreros y obliga a desalojar un edificio en Bonrepòs”

86.-19-08-2006, Levante-emv, pàgina 17, Sofia Ros, “Bonrepòs estudia el origen de la fuga de aguas fecales denunciado por Almàssera”

87.-09-11-2006, Levante-emv, pàgina 27, Maria Josep Amigó, “Quan l’escàndol és no requalificar”

88.-25-11-2006, Levante-emv, pàgina 24, Sofia Ros, “La Associació d’Agricultors i Ramaders de Bonrepòs regala 30 árboles por su XXX aniversario”

89.-16-12-2006, Levante-emv, pàgina 26, Vicenta Bosch, “Urbanismo insostenible, mentiras que no se sostienen en Bonrepòs”

90.-12-01-2007, Levante-emv, pàgina 21, J.T., “El asesor de Amigó renuncia a su sueldo pero ofrece a la alcaldesa seguir colaborando”

91.-20-02-2007, Levante-emv, pàgina 32, M.J. Ros, “Un obrero muere al quedar sepultado por un muro en Bonrepòs i Mirambell”

92.-03-03-2007, Levante-emv, pàgina 24, J.T., “El ascensor del Ayuntamiento de Bonrepòs ya ha sido reparado”

93.-21-06-2007, Levante-emv, pàgina 25, S.Ros/J.T., “El PSPV pacta con CV para “asegurar la gobernabilidad” de Bonrepòs i Mirambell”

94.-23-06-2007, Levante-emv, pàgina 32, Roser Santolaria, “No es passarà al PP?”

95.-12-07-2007, Levante-emv, pàgina 22, J.T./S.R., “Varias personas ocupan desde hace meses parte de los antiguos cuarteles de Bonrepòs”

96.-13-07-2007, Levante-emv, pàgina 20, J.Tortosa, “El gobierno de Bonrepòs contabiliza facturas impagadas por 900.000 euros desde 2002”

97.-18-07-2008, Levante-emv, pàgina 23, J.T., “Bonrepòs inicia el estudio para decidir el uso de los cuarteles”

98.-23-01-2009, Levante-emv, pàgina 27, sense signar, “Bonrepòs dona a los palestinos el dinero de la feria solidaria”

99.-18-04-2009, Levante-emv, pàgina 21, J.T., “Bonrepòs hará un edificio multiusos con los fondos de la Generalitat”

100.-05-04-2012, El País, pàgines 2 a 3 del quadern, Martí Domínguez, “Estudis d’art. Ximo Amigó”

 

Comentaris tancats a Un poble, cent articles (1982-2012)

Circ

Davant l’etiqueta que es pengen alguns sobre el pit de “periodista d’investigació” no pots deixar de riure. La confusió entre informador i opinant pren dia i nit al ciutadà. La realitat fabricada pels mitjans, canviant ella, camaleònica, exigeix una vacuna potent per sobreviure o, simplement, dir “prou”.

La sobre-exposició a tanta radiació enverinada contamina el nostre pensament, destorba els sentits, elimina la iniciativa. Vull creure es fa política encara en alguna presa de decisions meditada, en algun intercanvi seré de parers, convencent perquè es creu es tenen bones idees, no perquè són les meues o les del meu partit.

S’ha perdut la convicció, el fer quelcom perquè crec s’ha de fer. S’actua per la determinació d’un altre, som com desnodrits altaveus condemnats a difondre les cançons d’un cantautor desconegut. Titelles finalment?

Em sorprenc a mi mateix acompanyant qualsevol referència a la política actual i als seus protagonistes d’un insult, més o menys treballat, però insult, desqualificació, més o menys creatiu, però vorejant la vexació o la intenció ridiculitzadora, sense cap mena de compassió. És el que em demana el cos, desconnectat el cervell del fals debat televisiu.

Acostar-se al circ polític ve a ser, em dic, com acostar-se a un gimnàs per fer uns exercicis, que mai podran substituir una passejada, la contemplació de la natura, un bany marí. Se’ns adverteix que la dinàmica dels esdeveniments acaba esborrant a les poques hores o dies el record del que ara mateix és actualitat rabiosa.

Penses ja tot és pura supervivència, depenent d’un lloc de treball associat a la cosa pública privatitzada, lluita de poder per influir, per repartir. L’olor a podrit esdevé insuportable, i l’amuntegament de cadàvers pot col·lapsar les seus d’alguns partits durant les jornades post-electorals que s’acosten, avisen. De tota manera la solidesa de les xarxes bastides des de despatxos diversos encara pot donar molt de profit.

És temps d’advertiments, de començar a tenir en el cap la variable del canvi, ¿de cadira només?, de preparar la lluita aferrissada, vot a vot. La intensitat dels moviments es preveu considerable. En el combat juga el càlcul, la fredor, però també hi són presents el coratge, la violència extrema, la ceguesa, la injustícia incontestable de la sang vessada dels innocents.

Algú no deixa de repetir com un cor de rèquiem: sempre guanyen els mateixos. O allò del “sempre ens toca perdre”.

Ostres. El circ és de tres pistes.

Comentaris tancats a Circ

Les tres collites (programa econòmic?)

Ací fem tres collites: una és al camp, l’altra a la cambra, l’altra al banc.

Publicat dins de Frases no cèlebres | Comentaris tancats a Les tres collites (programa econòmic?)

Post-franquisme

Al meu poble a la porta de molts edificis encara penja aquella placa que recorda la vivenda s’acull a los beneficios de la Ley de 15 de Julio de 1954. El jou i les sagetes acompanyen el recordatori i milers de vegades, des de 1975, hi han entrat els veïns, que o no l’han vista o no n’han fet res al respecte, ells sabran.

Darrere la fotografia solemne d’un pacte per lluitar contra el terrorisme s’amaga, o així ho interpretem alguns, la restauració de la cadena perpètua. Els dos grans defensors de la Constitución española semblen haver oblidat aquell article que parlava de la finalitat de les penes privatives de llibertat. El terrorisme, sembla, ho justifica tot. Com l’imitador de l’ex-ministre d’allò interior amb l’etiqueta això és ETA s’expliquen moltes accions.

S’ha obert el debat polític, és cert, però mentre, pense, la corrupció és la manera de treballar de l’administració, la connivència espenta l’actuació dels poders públics, els poders econòmics fan caixa. Els advocats que ahir assessoraven bancs, avui assessoren estafats i estafadors. Els voltors tornen amb altres plomatges, semblen aus més atractives, però és això sols: aparença.

Ministres del dictador no seran detinguts per ser jutjats (allà), per decisió d’un altre jutge (d’ací), encara algun d’ells desvergonyidament lloa la figura del cabdill, traient pit, reconeguent-se fill de qui és fill.

A les cartelleres es projecta una tímida aproximació al silenci de la societat alemanya envers els nazis després de la Segona Guerra Mundial, m’ha recordat allò del Nascuts culpables, el nostre silenci hi és, com esperant la mort dels supervivents, dels còmplices de la barbàrie, la manca de preguntes, la desaparició de les respostes.

Un silenci que talla com l’aire d’aquestes nits d’hivern: post-franquisme.

 

 

 

Comentaris tancats a Post-franquisme

Trist espectacle

Certament que el circ pre-electoral apunta un espectacle ben trist per als propers mesos: així periodistes parcials i partidaris, polítics que no fan propostes, atrinxerats en la desqualificació i l’insult, quan no en la mentida més descarada.

El ciutadà s’ho mira com un sainet farcit de grolleria i sarcasme: o bé aplaudeix forassenyat, bé deixa la butaca, bé llança la pantalla de plasma pel balcó del seu habitatge. El silenci que arriba tot plegat s’agraeix en aquest hivern on l’acte de votar a Grècia adquireix dimensions transcendentals a l’Europa desunida. I un percep tristament el votar destorba, fa nosa, en aquest món occidental.

El canvi de valors que es predica va en la línia de donar contingut a les nostres declaracions de drets i deures, de deixar de fer el buit als texts fundacionals, als que es jura o promet fidelitat, de les esbudellades democràcies europees.

Tant de bo en l’acció tinguérem clara la crida a la dignitat de les persones, també dels éssers vius del planeta en conjunt, des d’un respecte net d’egoismes i competicions estúpides, que ens fan perdre, ara sí ara també, el trellat que encara puguem conservar.

La política té una clara projecció social, de construcció cívica, de garantia individual de drets i deures, però no per alienar éssers i vides, si més no per fer possible la llibertat individual i col·lectiva. Les constatacions dels resultats  de les polítiques actuals van cap a un reforçament de privilegis i oligarquies xucladores, cap al nodriment d’interessos selectius. La política no té a veure amb clubs i societats privades, amb lucre personal i riquesa familiar.

 

Comentaris tancats a Trist espectacle