Ens continua embogint aquest temps d’arribada de la llum, d’esclat primaveral. Sabem a partir d’ara s’acaben els freds severs, les hores fosques i tenebroses. Aquest estat d’eufòria tant potent passa per damunt l’anècdota de la falla originària, es disfressa de campament per la presa provisional del carrer automobilístic, s’il·lumina espectacularment per acollir desfilades paramilitars amb vestit regionalitzant.
La batalla simularà les canonades sota l’atenta direcció d’uns polítics que saben no poden improvisar res, dedicats a complir sí o sí un programa d’actes farcit de buidor fins al deliri. L’alcohol farà de les seues i els vidres embotits col·lapsaran els contenidors de color verd. Per si encara no en tinguérem prou temptarem de nou el somni amb carcasses nocturnes, simulant les palmeres perdudes.
Sota el designi dels déus definitivament ens creiem reis de la creació, impliquem a un sant, ni més ni menys que el pare de la criatura, ofrenem flors sobre l’altar dels guanyadors. La solemne banda es transforma en xaranga, els músics d’auditori esdevenen tocadors de carrer. Carnestoltes obert on ja triomfa la disfressa, espectacle de masses on es perd per sempre l’individu desfigurat.
En recordar les falles d’aquest any, serà el record el mateix del passat i així successivament, o no, fins arribar a la cendra, remullada per bombers eficients, replegada per serveis de neteja a destall.
Caldrà, ho saben, posar bonica la ciutat pel diumenge important, aquell del camí al col·legi i la urna.
