Hi ha que només vol veure la diferència amb els altres. Hi ha que només vol marcar la distància. Diferències i distàncies hi són. Comprendre-les, entendre-les em sembla imprescindible per sobreviure dignament en l’ambient quotidià.
L’altre és un invasor, un estrany, qualcú que destorba. Des de la premissa del món parcel·lat, del territori marcat mirem la resta. Obrir l’obturador i deixar passar la llum potser ens deixarà cecs tot d’una, no ho farem mai.
La política s’ha convertit en cursa personal per arribar al capdavant de les precàries institucions democràtiques i la lluita aferrissada per omplir de vots les urnes es cobra ja les primeres víctimes a pocs mesos de la contesa.
Qualsevol intent de bastir plegats estructures sòlides, vàlides, republicanes, públiques topa amb la reacció de l’opositor que, ja sabem, no permetrà ni un bri de dissidències de la línia oficial, en tot cas derogarà a la primera de canvi qualsevol norma que vaja contra les pròpies conviccions.
La nostra realitat ara no permet creuar la línia partidària, o estàs amb mi o contra mi, o eres dels meus o eres dels altres. A poc que aprofundim en el coneixement ideològic de l’altre ens situarem respecte a ell en termes polítics.
Inevitablement l’etiquetarem i inevitablement el sentirem com a amic o enemic. En jornades d’enquesta es recompten els fidels i el ball respon a consideracions d’última hora, atiades per l’aparició d’actors i actrius no habituals.
La societat de la comunicació crema fins a socarrar-los els rostres novells fa quatre dies, incorporant-los al cementeri de víctimes televisives. Sobre els cadàvers s’instal·la la tertúlia dels morts vivents que acompanyaran les hores del condol amb posat de circumstàncies.
Encara les pistoles fumejants recordaran la darrera acció homicida, quan es filtrarà amb completa seguretat el nom de l’assassí, apuntant amb certesa les causes de tot plegat.
