Sant Josep

Em resulta difícil recordar un dia de sant Josep tan lleig. El pluviòmetre, instal·lat pel pare en dies més eixuts al barandat del terrat, testimonia recents hores plujoses. Tot plegat esmorteix el so implacable dels coets, la tirallonga inacabable de la traca fallera.

El rostre de la batllessa a la balconada de la ciutat palesa no s’hi troba, incapaç ja d’impostar felicitats passades. Tota la pirotècnia que fem servir per amagar les vergonyes d’aquest país esdevé inútil en aquests dies plujosos.

El circ ha començat i la fallida de les noves atraccions contrasta amb la vulgaritat gastada de les atraccions de sempre. Abocats a l’individualisme més cruel es desballesten els somnis d’una primavera compartida.

Els missatges que rebrem, sospite, les properes setmanes, seran els de la por, ara formulada més agressivament, articulada per venedors de seguretat i ordre constitucional, mentre ens lliuren un parc acabat d’inventar, mentre es fotografien davant un cartell publicitari que no diu res, mentre reparteixen un fullet explicatiu de la seua “digestió” al capdavant de la corporació. Grotesc.

Se’m cau la cara de vergonya en contemplar, encara, columnes humanes en la nit ofrenant la darrera victòria per la ciutat ocupada o abandonada. I ho faig testimoni d’un joc amb la innocència que uns i altres atien amb les proclames més al·lucinants. Devem d’haver-nos tornat bojos entre tanta explosió quasi bèl·lica.

Sonen els primers trons de la despertada i cessen quasi de sobte els cants ja poregosos dels ocells. Ni rastre de la primavera. Borden els gossos, trontollen els brancatges dels arbres gronxats per un vent humit. Descorrerem les cortines i ells hi seran entre el fum de la pólvora mullada. Allò de la festa no cola.

 

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.