Juny

Recorde, vagament, alguns junys plujosos. Recorde les tempestes que refresquen de sobte un ambient que s’enfila cap a l’estiu. Recorde les primeres nits enganxant-se’m els llençols amb l’arribada sobtada de la calor. Juny porta les flors grogues i blaves encatifant jardins i alberedes. Juny porta clarors insospitades. Em deixe els ulls en pàgines boiroses, m’agafe a les fulles sobre el terrat enlluernat. Un torrent de vida ens arrossega, mentre comencem a cercar ombres per reconfortar el cos suat. Els records m’arriben com les peces d’un trencaclosques que ja sé, ben cert que ho sé, mai podré re-composar. Davant la potència dels fronts que s’obrin davant meu decidesc la lluita em portarà a combatre en tots ells. Sé dèbilment cada esforç toparà amb una resistència, sé les hores em preparen un parany, sé els dies desperten totes les inquietuds més dormides.

Potser em done per cantar, potser s’apodere de mi un silenci, potser tinga prou amb un somriure fluint, o potser haja de dir una impertinència, i una altra. Millor no em prengueu seriosament. Sonaré, qui sap, acústic, com a un petit estudi domèstic enviant un missatge a enlloc.

En el rastre descobresc les hores dels altres, en el rastre enlaire els dubtes, en el rastre recull les restes del naufragi al que tantes vegades apel·lara. M’encomane ja a tots els vells tòpics que contaminen l’esguard cansat. M’encomane per no tenir més remei, m’encomane per no sospitar que hi ha més enllà.

I voldria córrer pel llarg passeig entre els arbres, obrir portes i finestres com l’alcalde que arriba en bicicleta a la casa fosca, com l’alcaldessa que agafa el metro sabent que el dia no serà un dia qualsevol, com l’espectador que apreta les dents diguent-se va de bo Ribó, com el votant que desitja prou enrabiades infantils, com el lector que reivindica silenci per tornar a la seua novel·la, com el poeta que fa rimes sobre el banc del parc.

 

 

 



Aquesta entrada ha esta publicada en Alè poètic. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.