Lluitadores, lluitadors

Lluitadores, lluitadors contra la malaltia, agafant-se desesperadament a la vida, a la precària existència de cada dia. Lluitadores, lluitadors, deixant-se la pell per uns euros per mantenir família, per pagar un lloguer, per tenir unes petites vacances. Lluitadors, lluitadores entre el brogit del trànsit, entre les fumeres dels autobusos, tot mirant-se el rellotge per arribar. Lluitadores, lluitadors, que són mestres, pares, mares, filles, fills, que cuinen, que discuteixen per defensar la dignitat amenaçada. Les, Els veiem endinsar-se anònimament carregades, carregats amb bosses de supermercat per un pati fosc de finca de barri sense arbres. És la batalla de cada dia per la supervivència, palesant la fragilitat dels somnis, la feblesa dels cossos sovint vençuts per feines precàries. I les armes per lluitar les han de bastir amb tota la imaginació que encara miraculosament conserven. La guerra durarà la vida sencera, la guerra, i ho saben, és a vida o mort, perquè viure era jugar-se-la, bé que ho van aprendre dels seus pares, bé que ho van aprendre del carrer, de l’escola pública farcida d’alumnes.



Comentaris tancats a Lluitadores, lluitadors

Balanç d’existències. Joan Dolç. L’eixam

Aquesta proposta literària porta imatges i texts. És un llibre de fotografies, de fotografia també, però no només. Els texts se’ns presenten associats a cada imatge, establint-se una relació entre  ells, diàleg fecund on l’autor ens ofereix un pensament lúcid, ric, ple de matisos.

Durant les primeres pàgines, i a mesura que avançava en la meua lectura, tenia la sensació d’anar fent un viatge per la vida, tot començant per la infantesa, fins i tot abans. El tema de la mort és fa més present cap al final del llibre. Apareix la fotografia unida a la memòria dels humans, a les biografies particulars de tants i tants de nosaltres que esdevenim finalment anònims. Ho testimonien aquests rostres, els escenaris on són retratats.

La col·lecció fotogràfica més enllà del recull genera idees, reflexions, apunts, fina observació, tot proporcionant al lector l’accés a la mirada individual de l’autor i, alhora, l’oportunitat de dir-hi la seua.

Amb el pas del temps, amb la mirada d’uns altres ulls tot adquireix un nou significat, i els lligams entre imatge i espectador es mantenen i transformen estranyament. La fascinació que exerceix sobre nosaltres un rostre, un vestuari, un paisatge, un moviment, s’articula en paraules, en petits assajos per l’autor, que ha reunit bocins de passats anònims en encertada harmonia.



Publicat dins de Lletra | Comentaris tancats a Balanç d’existències. Joan Dolç. L’eixam

Excessos

Ens perden els excessos I, com resulta de vegades la moderació enmig del corrent que ens arrossega? Naufrague dins la mar de les festes massives, l’embús de trànsit, els crits del que vol aparentar conversa civilitzada.

Reivindique ara i ací la tranquil·litat, la serenor per arribar, per romandre, tant de bo m’acollís a la saviesa de la prudència, al tarannà escoltador.

Tinc aquests pensaments després d’una nit sorollosa preludi de la de sant Joan, amb el carrer ple de gom a gom, envaint la música de revetlla les cambres domèstiques. Ha canviat el govern però continua triomfant la vella política de l’escàndol, de la invasió descarada de la intimitat de les persones.

El meu pensament s’empenyora en concloure altres festes són possibles.

 

 



Comentaris tancats a Excessos

Juny

Recorde, vagament, alguns junys plujosos. Recorde les tempestes que refresquen de sobte un ambient que s’enfila cap a l’estiu. Recorde les primeres nits enganxant-se’m els llençols amb l’arribada sobtada de la calor. Juny porta les flors grogues i blaves encatifant jardins i alberedes. Juny porta clarors insospitades. Em deixe els ulls en pàgines boiroses, m’agafe a les fulles sobre el terrat enlluernat. Un torrent de vida ens arrossega, mentre comencem a cercar ombres per reconfortar el cos suat. Els records m’arriben com les peces d’un trencaclosques que ja sé, ben cert que ho sé, mai podré re-composar. Davant la potència dels fronts que s’obrin davant meu decidesc la lluita em portarà a combatre en tots ells. Sé dèbilment cada esforç toparà amb una resistència, sé les hores em preparen un parany, sé els dies desperten totes les inquietuds més dormides.

Potser em done per cantar, potser s’apodere de mi un silenci, potser tinga prou amb un somriure fluint, o potser haja de dir una impertinència, i una altra. Millor no em prengueu seriosament. Sonaré, qui sap, acústic, com a un petit estudi domèstic enviant un missatge a enlloc.

En el rastre descobresc les hores dels altres, en el rastre enlaire els dubtes, en el rastre recull les restes del naufragi al que tantes vegades apel·lara. M’encomane ja a tots els vells tòpics que contaminen l’esguard cansat. M’encomane per no tenir més remei, m’encomane per no sospitar que hi ha més enllà.

I voldria córrer pel llarg passeig entre els arbres, obrir portes i finestres com l’alcalde que arriba en bicicleta a la casa fosca, com l’alcaldessa que agafa el metro sabent que el dia no serà un dia qualsevol, com l’espectador que apreta les dents diguent-se va de bo Ribó, com el votant que desitja prou enrabiades infantils, com el lector que reivindica silenci per tornar a la seua novel·la, com el poeta que fa rimes sobre el banc del parc.

 

 

 

Publicat dins de Alè poètic | Comentaris tancats a Juny

PP+PSOE+C’s: el veritable tripartit?

Arribe a la conclusió el tripartit que es dibuixa, hora rere hora, triomfador, ple de contradiccions, constitucionalment arrelat, és el de populares, PSOEciudadanos.

Nítidament, la formació més jove apuntala les esquerdes de l’espanyolisme ranci a Andalusia, capitanejat per l’emprenyada senyora Díaz, reforça estructures de poder conservador malmeses al centre mesetari, reviscola l’anti-catalanisme cabrejat i ofrenador a les ribes de la mediterrània Comunidad Valenciana. Feliç paper el dels abanderats del color taronja: afegir formigó allà on el mur es desfà, embenar el cos que es dessagna. La banca guanya, juguen senyores i senyors.

La moderació socialista s’avé divinament amb la indefinició ciudadana. Es juguen amb cada paraula, cada moviment, cada gest, i ho saben, la supervivència d’un PSOE comunitari amb moltes dificultats de mobilitat, atesa la baixada de tensió del subjecte dels darrers temps. La mort psoera, fins la marginalitat, és, sembla, ¿qüestió de temps?

Pense, aquests dies açò ha estat un primer mos al pastís, ¿un primer avís? Fins i tot el corrupte PP veuria, també pel profit que pot treure, que ja treu a hores d’ara, amb bons ulls el maridatge entre el centrisme moderat d’en Puig i la indefinició punsetina: arregleu-ho.

Haver tret de l’armari a en Ciscar per encapçalar les negociacions amb Compromís, recordar n’Antoni Asunción  va festejar als Ciudadanos, clarifica les veritables intencions aigualoses del canvi del segon partit més votat a les darreres eleccions autonòmiques: torna el socialisme valencià, però el de finals dels noranta.

Va de nacions també, faltaria, la darrera revolta conservadora al País Valencià, el darrer, per ara, moviment de cua del drac irat. Precisament és l’argument nacional el que fa trontollar un PSOE, sense PV en caiguda lliure elecció rere elecció: Espanya, Madrid vull dir, espera la vostra ofrena.

L’emergència social potser acabarà d’esclatar-nos enmig dels repartiments de cadires, conformació d’institucions, moviments tàctics, declaracions polítiques, columnes de premsa, tertúlies de savis desfeinats, emportant-se per davant persones amb noms i cognoms.

Governa ja aqueix tripartit, es manifesta victoriós, disposat a mantenir un statu quo que va fer els seus càlculs fa temps. Hi ha algú a l’altra banda? Segurament el millor fos no fer-los costat, per no contaminar-se, per no participar en la cerimònia de la confusió.

Les alternatives, que hi són, es tracten de callar, marginar, minoritzar, amagar. Es dedicaran, es dediquen, en cos i ànima a invisibilitzar, a cobrir amb silenci qualsevol remor adversa.

Comentaris tancats a PP+PSOE+C’s: el veritable tripartit?

Vam votar, ¿esteu pactant?

Mentre encara alguns zombis made in PP es passegen pels mitjans de comunicació precaris de què disposem, empastifant de sang les pantalles i els micròfons, ¿es pacta?, ¿es parla?, hi ha acostaments i allunyaments, sembla, em dic.

Del ciutadà seguidor de les novetats polítiques s’ha apoderat una mena de desesperació per no oferir-li els electes un pacte cuinat, que desterre per un temps el malson del govern dretà de les darreres dècades: per favor feu-ho ràpid, tenim pressa.

La situació és d’urgència civil, però també es cert que des de la designació digital del darrer Molt Honorable, segurament des d’abans, la descomposició del règim s’ha precipitat dia rere dia fins a la victòria ¿final?.

Si el govern dels més votats per separat semblava inviable, el dels no tant votats no anava a ser fàcil: això ja es sabia. Com a votant entenc ja no em resta molt més que opinar, en tot cas es tractarà d’una opinió tan feble com la de tants altres que volen saber, o dir, entendre. Únicament desitge a hores d’ara no em prenguen més el pèl. Segurament serà que no deixaran de fer-ho.  La transparència no deixarà de ser una quimera.

Voteu, voteu, però voteu poquet, crec ens diuen els guardians d’essències pàtries, almenys és el que escolte rere els butlletins horaris: la presentació de notícies amb la corresponent expressió, quasi simultània, d’opinions per presentadors diversos, posa sospita la imparcialitat i professionalitat d’alguns d’ells: Qui prodest?

 

Comentaris tancats a Vam votar, ¿esteu pactant?

Que no es veja

Amagar les manilles i els emmanillats, sobretot si són càrrecs públics i sobretot si són del nostre partit. A alguns els retirem el passaport, altres poden residir tranquil·lament a una ciutat civilitzada al cor d’Europa. Netegem de captaires el centre de la ciutat, exhibim les màximes autoritats en sopars de gala a la capital del món, elegantment abillats.

Els mitjans de comunicació són fantàstics per ensenyar i amagar, ho sap el menys despert dels manaires. Així les coses se’ns condemna a mirar a tothora per saber com és el món, i no precisament el més pròxim, sinó un d’allunyat, on mai posarem un peu.

En temps de reivindicació, de lluites per la transparència va i actuem com els xiquets que, davant l’amenaça d’un temut càstig, amaguen llurs accions de les mirades dels vigilants. Acabem comportant-nos com una mena d’agents secrets al servei de causes bastant dubtoses i l’engany acaba ocupant un lloc central en els nostres quefers.

Ens agrada, això sí, la fotografia en primer pla, testimoniant presències personals en llocs icona de triomfs mundials. Exhibim èxits, amaguem fracassos. Més que mai ens manquen mitjans de comunicació que investiguen, que airegen, acabant sovint el periodisme en una guerra bruta en favor no de la informació sinó d’interessos partidaris: foc amic?

De què valdrà sancionar xiulets als símbols patris si als camps de futbol es continua, diumenge rere diumenge, xiulant, insultant, maltractant verbalment gent diversa (esportistes, àrbitres)? Per què tanta diferència de tracte i tanta manipulació de segons quins actes i destinataris? Manifestacions, tot plegat, d’allò que llegíem a l’Evangeli sobre la busca de palla i la biga dins de l’ull. Tenim un problema, també visual.

Comentaris tancats a Que no es veja

Impressions acabant la primavera valenciana. Ficcions, realitats

Alguns xiulen encara, d’altres, sembla, no fan tants bans per la megafonia municipal com en d’altres temps, els bons temps populars. Com a oient d’emissores de ràdio constate cadascú com que furga en la ferida que més li convé. Tinc la impressió hi han socialistes, del PSOE, més de centre, o que no volen moure’s del centre i d’altres, o no tant del centre, o que més bé volen moure’s cap altres cercles de vot.

Ciutadans sembla voler allitar-se amb el PP, o són aquests qui volen allitar-se amb aquells, no ho tinc clar, però li posen moltes condicions, de moment. El PSOE sembla voler allitar-se amb els podemites, no sembla aquests vullguen fer-ho amb aquells, però els segons li posen moltes de condicions als primers. La primavera sembla propícia a l’aparellament dels individus,  també dels partits, el festeig és qüestió de temps, mentre es deixen fer hi ha festeig, maniobres aproximatives, vaja. Ja se sap que sota els arbres florits pot passar de tot.

Avui es commemora que el rei abdicant viu com un veritable rei des de  fa un any. De la reina abdicada no en sabem gaire cosa, sí, per exemple, que comprava llibres l’altre dia per la fira de Madrid per als seus néts: tot siga per l’alfabetització dels hereus. Però de transparència borbònica més o menys som on estàvem, passant per damunt, encara, d’uns quants principis, també constitucionals. No sabem si hi haurà roda de premsa sobre el particular, sessió de control parlamentària per posar un poc de llum sobre la qüestió, no aniria malament.

El Celler de Ca’n Roca ha tornat a estar premiat o reconegut, per no sé qui, la veritat, millor restaurant del món mundial. Em dóna aquesta notícia més arguments per defensar la nostra cuina: cuinen, ¿cuine?, per ací d’allò més bé. Cert que el reconeixement contrasta amb l’anunci d’obertura de menjadors escolars prevista per als mesos no lectius, però igual podíem aprofitar per fer cuina infantil d’alçada internacional a les nostres cuines escolars: un suggeriment que amb el degut assessorament, difusió i participació podria donar resultats molt dignes de la millor cuina internacional.

No volguera deixar d’escriure sobre una idea que no m’abandona el cap els darrers dies: el futur dels artistes que han posat damunt la taula vergonyes i contradiccions dels governants dels darrers anys. Quan llegia, ahir, que els escriptors ho tenien molt difícil avui per fer ficció, concloïa que la realitat ens estava posant molt alt el llistó, igual no ho havíem valorat prou fins ara. Què ens resta per escriure, per interpretar? De segur que molt, aprofitem aquests materials d’enderroc, aprofitem la paperassa que encara puga restar entre nosaltres després de la tria selectiva, de la neteja de disc dur.

No siguem ingenus: per la realitat i la ficció sempre vindran temps millors.

 

Comentaris tancats a Impressions acabant la primavera valenciana. Ficcions, realitats

Xiulant

Veig en les fotos publicades avui al senyor rei molt seriós mentre la xiulada es superposa a l’emissió de l’himne nacional per les megafonies blaugranes. El gest quasi bé militar de l’hereu (que si bé es respectable doncs em sembla no tocava) contrasta amb l’exercici legítim d’un dret constitucional per part de la multitud. Ja ho diu la dita qui no vullga pols que no vaja a l’era. Cert que alguns també interpreten, legítimament,  la dita en el sentit de si no t’agrada l’himne no jugues la Copa.

Tornant al gest castrense del monarca, em dic hagués estat més efectiu tractar de dir per a ell mateix i manifestar-ho al gest, o de comentar amb els altres, un no ho entenc, què hem fet malament?, com podem guanyar-nos el respecte d’aquests ciutadans xiuladors, que no súbdits? Veritablement la cosa ens aniria millor senyor, senyor…

De tota manera sancionar per xiular al camp de futbol em sembla tan estúpid com sancionar per respirar al carrer o la plaça pública. El gest denunciador del sindicat extremista de guàrdia i del gabinet de crisi a la mitjanit d’un dissabte, defensant essències pàtries no s’entenen sinó des d’un extremisme forassenyat i antediluvià, tòxic de totes totes, nacionalista a més no poder.

Aquests dies que apel·lem a un esperit d’entesa, d’acord, de diàleg, les distàncies entre les elits intocables i ara ferides i les noves majories i sensibilitats emergents palesen unes dificultats que em tem seran insalvables de continuar pel camí de la confrontació. Camp preparat per injectar la por en els cossos de ciutadans mancats de referents, debilitats per tantes ensopegades com portem durant els darrers temps.

 

 

 

Comentaris tancats a Xiulant

L’illa del dacsar

Aprofitar una illa que sabem acabarà engolida per les mateixes aigües que un dia la van crear. Aprofitar-la per muntar una senzilla cabana de fusta, per conrear un dacsar durant el bon temps. La pel·lícula Corn island ens conta la història d’aqueixa illa i la dels personatges que l’habiten.

Al cap no ha pogut deixar de venir-me, supose també a d’altres espectadors, la pel·lícula Mandarinas que encara podem veure a algunes sales de la ciutat de València. La senzillesa dels personatges, la potència de la imatge, el context social i polític que reflexen segurament són punts de certa coincidència.

Com a espectador les sensacions es mouen entre la contemplació d’un bell paisatge, la identificació amb maneres senzilles  d’enfrontar la vida i les relacions amb els altres, i un malestar provocat pels conflictes que posen davant nostre el pitjor de l’espècie.

En paral·lel al conreu de la terra, al bastiment d’un habitatge humil, se’ns mostra la fi de la infantesa d’una noia, el rostre seré d’un vell, la desconfiança d’uns soldats. Tot enmig d’un riu cabalós, generós, tranquil també.

A la seua manera el film insisteix en mostrar-nos el procés de la vida, flaixos dels moments que van fent-la: la preparació dels aliments, el transport d’uns materials, l’encesa del foc, el remenar la terra, obrir els solcs, el lliurament de la llavor, el bastiment d’unes bardisses.

La xiqueta alberga dins d’ella el temor, la innocència. El vell se’ns mostra amb una barreja de tendresa i temor, de fermesa en protegir el que més estima amb determinació. La pel·lícula ve a parlar de tots nosaltres, del nostre planeta, de les nostres fragilitats, de les nostres mancances, de les nostres habilitats, de l’esperit humà, de la naturalesa.

Publicat dins de Tota la vida és cinema | Comentaris tancats a L’illa del dacsar