Neus i autòpsies

Podies entendre arribés un dia que et lliurares a la pantalla d’un televisor, d’un ordinador, com l’única proposta per obrir els ulls. Podies entendre aqueixa connexió constituís l’única proposta a fer-te a tu mateix.

No et sorprenia trobassen sovint un cadàver davant la pluja de neu d’un vell aparell, sobre el llit instal·lat en una vella habitació d’un racó qualsevol del món, metàfora ja d’un desinterès rovellat fins a la mort.

Aquestes coses passen, una mena de rendició incondicional a tot el que ens proposen els mitjans dits de comunicació. Precisament quan ja hem renunciat a la veritable comunicació, aquella del cara a cara, de la paraula i el gest, de la presència física.

Els polítics han baixat fa uns dies a l’arena dels carrers per demanar suports en forma de vot, alguns deixaran de ser-ho, mai més pidolaran una adscripció partidària. També és cert alguns ja ingressaren cadàver en la darrera campanya electoral, sense saber-ho ell o ella i els altres de la llista tancada. A hores d’ara comencen a amuntegar-se els cossos a la sala d’autòpsies.

Parlant d’autòpsies, els metges forenses en van a tindre molta de feina. Però s’hauran de posar d’hora, abans que la descomposició s’estenga com un càncer. La pantalla continua a hores d’ara oferint tones de neu, els serveis d’urgència hauran de tombar la porta per accedir a l’habitacle on les restes es desintegren.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.