Les darreres hores hem vist a la batllessa de València fer el ridícul més espantós en tractar d’articular en valencià una salutació fallera. Molts valencians, moltes valencianes, no ho farien millor, i això em sembla, també, tràgic.
Algú ha penjat la perruca, sabedor el propi personatge imitat, na Rita, és insuperable, i ella soleta es fa campanya a favor, en contra. La humilitat, del còmic, té aquestes coses, supose.
Pense que també la senyora esmentada no és tonta, bé sap una part del protagonisme faller se l’emporta la festera major, lui-même, i si les seues aportacions pirotècniques, les seues demostracions d’extraversió a la balconada municipal són seguides i esperades, aquest any tocava i grossa. Serà el darrer? ens preguntem ingenus els mortals votants.
Així les coses, a punt d’inaugurar l’exposició ninotaire, ninots en tenim tot l’any, encara els monuments per plantar, ella, la batllessa, ja ha començat la festa publicant a tort i a dret el tema de moda: el caloret. Tot estava preparat companyes, companys.
No se n’adonava es trobava dalt del cadafal de les essències pàtries, vigilada per la crème de la crème fallera? Tant sí com no, ella ho va soltar. I ja en tenim una altra per incloure al text de senyes d’identitat que preparen a les Corts els vetlladors de la paella, els bous i el parany. A hores d’ara algú rondinarà declarar bé d’interès cultural, immaterial, la feliç expressió, com a mínim incloure’l al tronat diccionari d’alguna reial acadèmia.
I ja se sap: tractant-se de la «Crida» doncs s’ha de cridar, cridar com sia. Si es destaparen els moviments de tota la Cort d’honor, barres de bar selecte incloses, segurament pintaria tot plegat d’una altra manera, la cridà també.
El blanc que justificara la disbauxa discursiva em portà a pensar en l’etiqueta de la botella de certa beguda britànica. En certs moments, d’eufòria, només veus el blanc aqueix i el ninotet del mig es meneja i tot, cantant el popular Valencia, en lloc del monàrquic God save the Queen.
Salut!
