Davant l’etiqueta que es pengen alguns sobre el pit de «periodista d’investigació» no pots deixar de riure. La confusió entre informador i opinant pren dia i nit al ciutadà. La realitat fabricada pels mitjans, canviant ella, camaleònica, exigeix una vacuna potent per sobreviure o, simplement, dir «prou».
La sobre-exposició a tanta radiació enverinada contamina el nostre pensament, destorba els sentits, elimina la iniciativa. Vull creure es fa política encara en alguna presa de decisions meditada, en algun intercanvi seré de parers, convencent perquè es creu es tenen bones idees, no perquè són les meues o les del meu partit.
S’ha perdut la convicció, el fer quelcom perquè crec s’ha de fer. S’actua per la determinació d’un altre, som com desnodrits altaveus condemnats a difondre les cançons d’un cantautor desconegut. Titelles finalment?
Em sorprenc a mi mateix acompanyant qualsevol referència a la política actual i als seus protagonistes d’un insult, més o menys treballat, però insult, desqualificació, més o menys creatiu, però vorejant la vexació o la intenció ridiculitzadora, sense cap mena de compassió. És el que em demana el cos, desconnectat el cervell del fals debat televisiu.
Acostar-se al circ polític ve a ser, em dic, com acostar-se a un gimnàs per fer uns exercicis, que mai podran substituir una passejada, la contemplació de la natura, un bany marí. Se’ns adverteix que la dinàmica dels esdeveniments acaba esborrant a les poques hores o dies el record del que ara mateix és actualitat rabiosa.
Penses ja tot és pura supervivència, depenent d’un lloc de treball associat a la cosa pública privatitzada, lluita de poder per influir, per repartir. L’olor a podrit esdevé insuportable, i l’amuntegament de cadàvers pot col·lapsar les seus d’alguns partits durant les jornades post-electorals que s’acosten, avisen. De tota manera la solidesa de les xarxes bastides des de despatxos diversos encara pot donar molt de profit.
És temps d’advertiments, de començar a tenir en el cap la variable del canvi, ¿de cadira només?, de preparar la lluita aferrissada, vot a vot. La intensitat dels moviments es preveu considerable. En el combat juga el càlcul, la fredor, però també hi són presents el coratge, la violència extrema, la ceguesa, la injustícia incontestable de la sang vessada dels innocents.
Algú no deixa de repetir com un cor de rèquiem: sempre guanyen els mateixos. O allò del «sempre ens toca perdre».
Ostres. El circ és de tres pistes.
