Que no es veja

Amagar les manilles i els emmanillats, sobretot si són càrrecs públics i sobretot si són del nostre partit. A alguns els retirem el passaport, altres poden residir tranquil·lament a una ciutat civilitzada al cor d’Europa. Netegem de captaires el centre de la ciutat, exhibim les màximes autoritats en sopars de gala a la capital del món, elegantment abillats.

Els mitjans de comunicació són fantàstics per ensenyar i amagar, ho sap el menys despert dels manaires. Així les coses se’ns condemna a mirar a tothora per saber com és el món, i no precisament el més pròxim, sinó un d’allunyat, on mai posarem un peu.

En temps de reivindicació, de lluites per la transparència va i actuem com els xiquets que, davant l’amenaça d’un temut càstig, amaguen llurs accions de les mirades dels vigilants. Acabem comportant-nos com una mena d’agents secrets al servei de causes bastant dubtoses i l’engany acaba ocupant un lloc central en els nostres quefers.

Ens agrada, això sí, la fotografia en primer pla, testimoniant presències personals en llocs icona de triomfs mundials. Exhibim èxits, amaguem fracassos. Més que mai ens manquen mitjans de comunicació que investiguen, que airegen, acabant sovint el periodisme en una guerra bruta en favor no de la informació sinó d’interessos partidaris: foc amic?

De què valdrà sancionar xiulets als símbols patris si als camps de futbol es continua, diumenge rere diumenge, xiulant, insultant, maltractant verbalment gent diversa (esportistes, àrbitres)? Per què tanta diferència de tracte i tanta manipulació de segons quins actes i destinataris? Manifestacions, tot plegat, d’allò que llegíem a l’Evangeli sobre la busca de palla i la biga dins de l’ull. Tenim un problema, també visual.



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.