Impressions acabant la primavera valenciana. Ficcions, realitats

Alguns xiulen encara, d’altres, sembla, no fan tants bans per la megafonia municipal com en d’altres temps, els bons temps populars. Com a oient d’emissores de ràdio constate cadascú com que furga en la ferida que més li convé. Tinc la impressió hi han socialistes, del PSOE, més de centre, o que no volen moure’s del centre i d’altres, o no tant del centre, o que més bé volen moure’s cap altres cercles de vot.

Ciutadans sembla voler allitar-se amb el PP, o són aquests qui volen allitar-se amb aquells, no ho tinc clar, però li posen moltes condicions, de moment. El PSOE sembla voler allitar-se amb els podemites, no sembla aquests vullguen fer-ho amb aquells, però els segons li posen moltes de condicions als primers. La primavera sembla propícia a l’aparellament dels individus,  també dels partits, el festeig és qüestió de temps, mentre es deixen fer hi ha festeig, maniobres aproximatives, vaja. Ja se sap que sota els arbres florits pot passar de tot.

Avui es commemora que el rei abdicant viu com un veritable rei des de  fa un any. De la reina abdicada no en sabem gaire cosa, sí, per exemple, que comprava llibres l’altre dia per la fira de Madrid per als seus néts: tot siga per l’alfabetització dels hereus. Però de transparència borbònica més o menys som on estàvem, passant per damunt, encara, d’uns quants principis, també constitucionals. No sabem si hi haurà roda de premsa sobre el particular, sessió de control parlamentària per posar un poc de llum sobre la qüestió, no aniria malament.

El Celler de Ca’n Roca ha tornat a estar premiat o reconegut, per no sé qui, la veritat, millor restaurant del món mundial. Em dóna aquesta notícia més arguments per defensar la nostra cuina: cuinen, ¿cuine?, per ací d’allò més bé. Cert que el reconeixement contrasta amb l’anunci d’obertura de menjadors escolars prevista per als mesos no lectius, però igual podíem aprofitar per fer cuina infantil d’alçada internacional a les nostres cuines escolars: un suggeriment que amb el degut assessorament, difusió i participació podria donar resultats molt dignes de la millor cuina internacional.

No volguera deixar d’escriure sobre una idea que no m’abandona el cap els darrers dies: el futur dels artistes que han posat damunt la taula vergonyes i contradiccions dels governants dels darrers anys. Quan llegia, ahir, que els escriptors ho tenien molt difícil avui per fer ficció, concloïa que la realitat ens estava posant molt alt el llistó, igual no ho havíem valorat prou fins ara. Què ens resta per escriure, per interpretar? De segur que molt, aprofitem aquests materials d’enderroc, aprofitem la paperassa que encara puga restar entre nosaltres després de la tria selectiva, de la neteja de disc dur.

No siguem ingenus: per la realitat i la ficció sempre vindran temps millors.

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.