Xiulant

Veig en les fotos publicades avui al senyor rei molt seriós mentre la xiulada es superposa a l’emissió de l’himne nacional per les megafonies blaugranes. El gest quasi bé militar de l’hereu (que si bé es respectable doncs em sembla no tocava) contrasta amb l’exercici legítim d’un dret constitucional per part de la multitud. Ja ho diu la dita qui no vullga pols que no vaja a l’era. Cert que alguns també interpreten, legítimament,  la dita en el sentit de si no t’agrada l’himne no jugues la Copa.

Tornant al gest castrense del monarca, em dic hagués estat més efectiu tractar de dir per a ell mateix i manifestar-ho al gest, o de comentar amb els altres, un no ho entenc, què hem fet malament?, com podem guanyar-nos el respecte d’aquests ciutadans xiuladors, que no súbdits? Veritablement la cosa ens aniria millor senyor, senyor…

De tota manera sancionar per xiular al camp de futbol em sembla tan estúpid com sancionar per respirar al carrer o la plaça pública. El gest denunciador del sindicat extremista de guàrdia i del gabinet de crisi a la mitjanit d’un dissabte, defensant essències pàtries no s’entenen sinó des d’un extremisme forassenyat i antediluvià, tòxic de totes totes, nacionalista a més no poder.

Aquests dies que apel·lem a un esperit d’entesa, d’acord, de diàleg, les distàncies entre les elits intocables i ara ferides i les noves majories i sensibilitats emergents palesen unes dificultats que em tem seran insalvables de continuar pel camí de la confrontació. Camp preparat per injectar la por en els cossos de ciutadans mancats de referents, debilitats per tantes ensopegades com portem durant els darrers temps.

 

 

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.