L’illa del dacsar

Aprofitar una illa que sabem acabarà engolida per les mateixes aigües que un dia la van crear. Aprofitar-la per muntar una senzilla cabana de fusta, per conrear un dacsar durant el bon temps. La pel·lícula Corn island ens conta la història d’aqueixa illa i la dels personatges que l’habiten.

Al cap no ha pogut deixar de venir-me, supose també a d’altres espectadors, la pel·lícula Mandarinas que encara podem veure a algunes sales de la ciutat de València. La senzillesa dels personatges, la potència de la imatge, el context social i polític que reflexen segurament són punts de certa coincidència.

Com a espectador les sensacions es mouen entre la contemplació d’un bell paisatge, la identificació amb maneres senzilles  d’enfrontar la vida i les relacions amb els altres, i un malestar provocat pels conflictes que posen davant nostre el pitjor de l’espècie.

En paral·lel al conreu de la terra, al bastiment d’un habitatge humil, se’ns mostra la fi de la infantesa d’una noia, el rostre seré d’un vell, la desconfiança d’uns soldats. Tot enmig d’un riu cabalós, generós, tranquil també.

A la seua manera el film insisteix en mostrar-nos el procés de la vida, flaixos dels moments que van fent-la: la preparació dels aliments, el transport d’uns materials, l’encesa del foc, el remenar la terra, obrir els solcs, el lliurament de la llavor, el bastiment d’unes bardisses.

La xiqueta alberga dins d’ella el temor, la innocència. El vell se’ns mostra amb una barreja de tendresa i temor, de fermesa en protegir el que més estima amb determinació. La pel·lícula ve a parlar de tots nosaltres, del nostre planeta, de les nostres fragilitats, de les nostres mancances, de les nostres habilitats, de l’esperit humà, de la naturalesa.



Aquesta entrada ha esta publicada en Tota la vida és cinema. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.