Pluja

Plovia, plovia de ponent i es mullaven els vidres de la finestra que donava al petit menjador de la cuina. Arribava una grisor contundent, rotunda, com volent confirmar allò que deia el calendari saragossà: que l’estiu s’acabaria en unes hores. La pluja escombrà la teulada, esguità els cristalls de l’estudi, esclatà com un plor desesperat. Era benvinguda tota aquella aigua, els llauradors supose esperaven ploguera ben plogut. En guaitar al carrer descobrí el petit jardí inundat, les fulles dels arbres lluentes, com enceses després de vençuda la pols.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.