Periodisme

Informar, un deure, saber què passa, un dret. La barreja d’opinió i notícies produeix uns efectes perversos. Tant de bo, ara com ara, els mitjans de comunicació ens mantingueren informats, però el resultat és estrany. Un acaba tenint la sensació, davant la realitat que si li ofereix, de patir una mena de contaminació que el fa dubtar de portaveus, periodistes i altra gent que es presenta com a especialista en no se sap ben bé que. A més a més com una metralladora ens arriba la paraula, la imatge, el so, la lletra i la gestió i digestió no és pas tasca senzilla.

La manera de presentar-nos les notícies dels fets, d’entrada, ja posa l’èmfasi en açò o allò, la selecció és tendenciosa, l’ordre de l’exposició de la tirallonga de relats també, les músiques i sintonies són carta de presentació que posen algunes premisses sota sospita, fer-ho amb corbata o sense, en vestit nocturn o texans, drets o asseguts, amb un edifici presidencial al fons, una torre emblemàtica. A aquesta representació de cada dia, un tem, els espectadors es presenten, en general, sense massa formació gastronòmica: s’ho acaben empassant tot cru.

L’opinió demana criteri, però també un coneixement intens, profund sobre la matèria objecte d’opinió, certa especialització vaja. L’espècie d’opinadors que se’ns presenta en tertúlia selecta ha esdevingut plaga en els darrers temps. Amb vehemència repeteixen sovint arguments gastats d’acord unes consignes pròpies de gabinet de comunicació. El que passa és senzill, d’explicar, de dir, de contar. La xarxa de les nostres realitats és quelcom més complex, establir relacions, desvetllar connexions. Hi ha molta feina a fer. Caure en temptacions manipuladores és a l’ordre del dia. Tenim sovint tendència a condemnar abans d’hora, a aprofitar fets en favor dels nostres arguments o visions generals, a fer servir l’anècdota per explicar la categoria, presentem la part com el tot.

Trobe a mancar explicacions, relats; qui conta, sovint, passa a ser la notíciael protagonista, assistim a les representacions de cada dia de l’artista, que torna davant la càmera o el micròfon, amb un altre text, però és el nostre artista favorit. Volem ser informats pel nostre actor, la nostra actriu de capçalera. Probablement són alguns dels perills de la professió, acabar convertit en un representador. Tot plegat assoleix una teatralitat que ens confondrà més, però davant la qual ens sentim en certa mesura còmodes.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.