Entenc l’exili, la fugida, davant la soledat i el silenci dels carrers, dels balcons de les finques de pisos plens d’estris domèstics, dels cotxes aparcats en solars perduts en arribar el capvespre, de la foscor eixint d’un bar on la pantalla del televisor porta les notícies del migdia, dels tarongerars abandonats cremant-se, de les muntanyes d’enderroc i deixalles vora un barranc sec.
Entenc l’exili, la marxa sense mirar enrere, davant el treball precari, l’atur consagrat, les desigualtats de classe, les pors dels venedors de fum, la insuportable cançoneta dels anuncis consumistes, les mentides dels polítics, els advertiments dels experts econòmics, els crits dels caps, els objectius de l’empresa, les homilies de la trona apocalíptica.
Més enllà dels governs, de les empreses, dels deficients serveis públics la gent manté el país, té cura dels dèbils, conrea la cultura, enforteix l’esperit crític, guareix el paisatge malaltís, emblanqueix les façanes, llaura els camps, manté la cuina, farceix els rebosts, intercanvia contarelles, transmet músiques i lletres. Floreix la flor en primavera, malgrat tot.
Entenc l’exili dels ulls cansats, dels cossos vençuts, de les vides mortes, de les esperances estripades, dels fracassos irreparables, del dolor sagnant. Ho entenc.
