L’acumulació d’objectes ens complica un tant l’existència, començant per la necessitat d’espai per ubicar-los. Al llarg de la vida ens acompanyen, els fem servir o no, els gastem, deixem les nostres empremtes més íntimes sobre ells. L’obsessió per tenir és una malaltia que impulsa molts dels actes humans, la possessió ens encega.
Sovint la nuesa destorba, sovint s’associa la paraula pecat a mostrar el cos humà despullat, a la pràctica d’alguns dels actes pels que sembla dissenyat també. Part de les accions del consum van aparellades a cobrir el cos, amb una sofisticació, de vegades, espectacular, insuportable d’altres. Una veu potent adverteix: cal tapar-se. En la nuesa, d’alguna manera, ens igualem, hi partim per diferenciar-nos.
També es pot posar la insistència en la riquesa interior, els ulls per mirar-la són uns altres que els que miren la nuesa o el cobriment. Tot d’una aquesta riquesa, pel seu caràcter interior o ocult esdevé difícil d’apreciar, d’entendre, de percebre. En els temps que vivim es perd aquesta riquesa, sovint soterrada, condemnada a una mena de desterrament, d’ofec. No deixem de conrear-la, és el nostre tresor, el més valuós per posseir, per compartir.
