Diu que marxa, però encara no. Marxar costa. Diu que vol obrir el partit, però el tanca per resoldre la crisi. No hi ha cap crisi nova. És la de sempre, perdem vots, però mantenim poder. Conservem el que tenim doncs. Els valents, pensem, són uns altres. Els que sense tenir res se la juguen amb somnis, idees, il·lusions. Igual aquests un dia començaran a tenir alguna cosa i també se’n faran de conservadors, lògic, pensem. Humà tot plegat.
El líder socialista ha vist moure’s pel sud una senyora que guanya, que té més vots que, res de projecte o d’idees, vots, que és el recurs que cerquen els polítics per extreure les matèries primes amb les que treballen. Que igual són un grapat de vots, però amb això en tenen prou.
No em deixa de venir al cap, sempre em ve alguna cosa al cap, aquella cantarella del mag «Tamarit» quan ens explicava, de xiquets, els seus jocs de màgia. La cantarella aquella rere el faristol avisa del nou joc de màgia, li diuen congrés, porta per cognom, extraordinari. Abans de treure el conill del barret alguns endevinen els cabells de l’aspirant andalusa.
Tampoc puc deixar de preguntar-me si aquesta senyora no en té prou amb la presidència d’Andalusia: arribarà a presentar-se a les eleccions d’aquella terra o directament la presentaran a la de les Espanyes? Vàgen en compte no la cremen. També és possible que li donen el comandament del partit i prou, però no ho acabe de veure clar.
Atesa la pèrdua de vot tants polítics deurien haver presentat la seua dimissió la mateixa nit electoral, els ha suspès la ciutadania, però res, miren cap a una altra banda, miren de no dir a res pel seu nom, inventen gramàtiques i diccionaris de la nit electoral i representen el paper esperat damunt l’escenari del recompte de paper.
