Han passat moltes coses, veig el meló d’esquerra i dreta a l’estat espanyol i em sembla partit en dues meitats ben paregudes, de tamany. Davant el desengany, per motius ben diversos, dels dos grans partits, els ciutadans han buscat altres candidats. Les apel·lacions a una gran coalició podrien salvar-los els trastos, però una part significativa de la ciutadania restaria al marge, sí, volen el millor per tots, però…
De tota manera s’ha complit el guió dels governants espanyols: guanyar la copa d’Europa i guanyar les eleccions; al país dels valencians els governants tornen a guanyar, perden oli, però guanyen, segurament saben que hauran de posar tota la carn a la graella, la posaran. I les eleccions són una fotografia, després de l’exposició de la pel·lícula o de ¿la pantalla?, els personatges comencen a moure’s… Cal valorar el tipus de contesa electoral, ha havut molta abstenció, hi ha molta desil·lusió social i molta deserció ciutadana, incredulitat en tot plegat.
Em tem moviments per preparar el camí conservador, més manipulació, més desqualificació, més guerra bruta a les administracions que controlen, més depuració i orientació informativa, més silenci sobre certes qüestions.
L’oposició és nombrosa, però es troba afeblida per la divisió, l’esquerra no està unida, el PSOE és menys socialista i obrer que mai, el compromís cal renovar-lo dia a dia, el podem és difícil d’articular…
I planant per damunt la península ibèrica el somriure de la ultradreta francesa que amenaça projectes de ciutadania europea, de somnis de cultures diverses en convivència pacífica, de benestar per tothom, de respecte al medi ambient i el patrimoni, de polítiques de desenvolupament sostenible i energia neta, de cooperació pel desenvolupament amb països africans, asiàtics, sud-americans, d’ensenyament per formar persones crítiques i dignes.
Les eleccions em produeixen aquest sentiment contradictori: el de la participació festiva, el d’escoltar les veus diverses i plurals, la lectura partidària i excloent. Els somnis de la nit electoral reben la primera galtada amb el tractament dels missatges per la premsa, després per la digestió dels governants. La d’anit era una mena de tempesta que ha vingut a refrescar l’ambient enmig d’una gran sequera que va per llarg.
I la veritat, que tot es reduesca a introduir un sobre amb una papereta cada quatre anys és molt poca cosa. Cert que alguns en tenen prou i a molts tant els hi fa.
