No podia evitar pensar-ho durant tot el dia: estaria molt bé que guanyés l’equip més fluix dissabte i que ho feren diumenge les forces esquerranes. M’ho demanava el cor, però el cap em deia no passarà, el guió està escrit fa dies. Sovint les contradiccions entre el cor i el cap es resolen d’aquesta manera, amb la contundent esbatussada d’una golejada, sense pietat. Diran és el futbol, però pensaràs són la inversió que porten feta en la compra de jugadors. La banca guanya.
El públic cridà, ¿innocent?, allò del sí es pot, però a la tribuna l’encaixada de l’ex-president de les Espanyes i l’empresari-president ens obriren els ulls, més encara companys. Rebentava l’esport la jornada de reflexió, com si només hagués estat un minut de silenci violat finalment, tot provocant un malestar que durarà fins l’escrutini de l’altra competició continental, tercera fita europea dels darrers dies, comptant el festival de les cançons o el que siguen. Com no anem a creure en Europa per ací amb tanta competició europea! Si a la gent li ofereixes espectacles europeus es creurà Europa.
I tota la bogeria futbolística esdevenia a la capital de Portugal, envaïda per unes hores per un exèrcit de seguidors madrilenys enfervorits per l’ànim de victòria, igual també de conquesta, qui sap. Tot semblava escrit pel triomf del golejador portuguès, el xiquet juga a casa, i no va dubtar per un moment de treure’s la samarreta i ensenyar-nos el pit esculpit sense pudor, demostració de força incontestable, declaració d’èxit definitiu del culte al cos. El gest corporal aturà qualsevol temptació re-conquistadora del país veí, refermant la tranquil·la independència de segles. Ara només volien tornar a casa, prendre un bany a la font. Amén.
El futbol és així o El futbol és això i quan te n’adones no hi ha marxa enrere. Doncs ha de ser això l’esport rei et dius, monarquia que funciona com totes les homologades a colp de talonari, himnes vencedors, enfervorits súbdits cridaners, elits còmplices. Garantida la primera victòria de l’equip del govern, tot es prepara per més fites amb el baló, ara mundial, tot siga per mantenir entretingut al personal i la seua mirada, aquest any no caldrà treure Gibraltar.
La humilitat del petit surt tocada, atesa la supèrbia del gran. Com una entauladora passaren els immaculats reials per damunt dels coratjosos matalassers i al cap em ressonaven les lletres aquelles del sempre ens toca perdre. La vida no és un partit de futbol, però si s’empenyen que ho siga ho acabarà essent.
I ara a votar!
