En les darreres hores he vist i he escoltat a grans periodistes líders d’opinió de les Espanyes. I em pose a tremolar davant la deriva envers polítics i interessos particulars de les seues accions periodístiques. Confondre periodisme i política ens porta a la pèrdua dels valors que deurien d’inspirar totes dues àrees, necessàries, des de la seua independència, per abastar una societat més democràtica i participativa. Ni els periodistes volen renunciar a la seua influència envers l’acció política, ni els polítics volen fer-ho respecte de l’acció informativa. Cuinar notícies i titulars és passatemps apreciat pels polítics i obtenir segons quins beneficis empresarials esdevé ocupació de «periodistes» de renom.
Necessitem informació de qualitat, en estat pur, lluny de les adulteracions amb les que sovint ens arriba. Acabem escoltant el que ens agrada per decisió d’altres, narcotitzada la capacitat de raonar o destriar opinió de relat de fets. La ideologia acaba impregnant-ho tot, des de la presentació dels esdeveniments fins la seua valoració. I així ens va. La contaminació de periòdics, emissores de ràdio, programes de televisió i canals i cadenes diversos ens porta envers la confusió més grossa de totes les confusions. No es tracta de desinformació, es tracta més bé de malformacions. Acabem adscrits a un canal, a una via de coneixement, farts d’escoltar certes coses, completament encegats per un malestar treballat a colp d’article, de veus engolades, de posats encorbatats i vestits per l’ocasió.
El món actual ha convertit la influència, la capacitat per canviar o per orientar decisions en una maquinària omnipresent, sempre preparada per aconseguir adhesions incondicionals, seguiments immediats, vassallatges vitalicis, consum segur. La reivindicació d’esperits crítics, de ments reflexives, del dubte filosòfic, dels raonaments ben construïts, acaba sota sospita de quelcom perillós. La societat dirigida, probablement, ja és un fet, contradictòriament dirigida segurament, però real. Amb la prodigiosa tecnologia informàtica s’augmenta espectacularment la capacitat de direcció, impensable en altres èpoques. Tinc la sensació de que tot es desvirtua per aconseguir aqueix dirigisme, poder immens que no deixa de temptar als amants del poder, pura luxúria.
