Vaig passar una llarga estona escoltant els polítics ahir al Congrés de Diputats. En un estat democràtic es demanava l’autorització per consultar al poble, a un de molt en concret, per conèixer com vol organitzar-se.
Escoltar al poble per alguns no va més enllà de fer un sondeig d’opinió. Per altres no hi ha més poble al que es puga consultar aquesta qüestió que el poble sobirà, i de sobirà només n’hi ha un. L’obligació de servei a la llei és una mena de deure moral, d’imperatiu que s’invoca pels governants per no traspassar segons quines línies; si la llei és la suprema, aleshores l’obligació es tenyeix de vot de per vida. La doble moral apareix davant nosaltres dia sí, dia també per: indultar, interpretar, aprofitar buits i llacunes legals, canviar articles i lleis senceres pel procediment d’urgència… «La llei és igual per tothom» es proclama, mentre el nombre d’aforats augmenta, mentre els procediments judicials s’eternitzen fins a la desaparició dels expedients del món dels vius.
En els missatges dels polítics vinc a associar, cada vegada més sovint, una discrepància quasi radical entre el que diuen i el que volen. Les formes els delaten. En Rajoy apareix davant nosaltres com el Registrador de la Propietat que porta dintre; en Rubalcaba se’m presenta com el pare que sap tens tot el dret d’eixir amb els amics, però te’l nega argumentant amb els mil perills que t’amenacen de no tornar, millor sigues un xiquet tota la vida sembla dir-nos: gràcies. La senyora Rosa Díez davant les propostes catalanes o basques només veu fronteres i fossats, probablement perquè més enllà dels Pirineus o de la línia separadora de Gibraltar o Ceuta o Melilla només veu filferros, murs infranquejables.
Estic més del costat, em descobresc, dels qui ho veuen tot plegat com un problema d’organització territorial de l’estat, debat que s’evita quan, a més, es tracta de posar en marxa una política re-centralitzadora i de manca de contrapès ferm enfront exigències mercantils veritablement nefastes per la sobirania popular.
Les apel·lacions a un diàleg, a un seure al voltant d’una taula, al consens, a la sacrosanta Transició política espanyola, a l’esperit Suárez doncs són paraules mortes. Tot partint de la constatació de podridura de l’actual estat de coses, cal avaluar, prendre el bo, descartar allò dolent i decidir fórmules de convivència noves. Als que ens governen ja els va bé tot com està; als que no ens governen, però creuen ho faran aviat, també els va bé així. A més, qualsevol mena de debat o proposta de debat, els destorba enormement. Per si fos poca cosa ens diuen que ells estan per coses més serioses, llegim ací per resoldre la crisi. Una crisi que sempre han creat els altres per cert.
Ha fet mal que no anés al parlament espanyol el President de la Generalitat. Com en tantes ocasions de la vida, algú personifica alguna cosa, i cal atacar directament, en persona, l’algú, per atacar la cosa. Dir independència per molts és dir Artur Mas, pronunciat amb l’accent sobre la lletra «A», no sé si a l’espanyola o l’anglesa. L’argument dels més sabuts és conegut: qui en realitat governa és ERC, Mas és una titella en mans dels «socis» de govern. Doncs qui sap, la política és difícil d’entendre, perquè s’ha de conèixer per dins tot allò. A mi ja em va bé vagen tres diputats del Parlament català a explicar allò hi acordat. Ni en Mas és sant de la meua devoció, ni qui personalitza els atacs als catalans en la seua persona em diu gran cosa.
La qüestió és la gent, les persones, els seus drets i deures. Que aquestes alçades encara no s’haja interioritzat que les decisions que més ens afecten s’han de prendre en institucions pròximes als ciutadans, que encara no tinguem clar que la democràcia és participar tots i totes en la presa de decisions em preocupa. L’exercici dels drets, l’exigència de deures, la qualitat del sistema d’organització rau en la igualtat, però l’eficàcia dels mecanismes de protecció i control, diguem-ne institucions, han de trobar-se prop de les persones. La llibertat, a la que tanta por tenim, ens deu proporcionar formes d’organització participatives que facen possible aqueixa qualitat. Decidir, dir la nostra, aportar, participar, escoltar, són a la base de qualsevol societat que es diga democràtica. I estem molt lluny encara d’això.
