Sovint en disposar de temps lliure no sabem què fer-ne. Sovint ens diem provaré açò o allò altre, però acabem amb les mateixes dinàmiques rutinàries de sempre. Viure és un regal mal aprofitat?
Ens em escoltat moltes vegades que viure és un regal, una oportunitat. Segurament, però les condicions d’aqueixa vida determinen, per començar, les manifestacions verbals de cadascú. Es conta la fira per com ens ha anat a nosaltres. I ja se sap: generalitzar té els seus riscos.
He llegit també sobre regals enverinats, sobretot al llarg de la història. Per començar: el seu embolcall és un parany i el contingut, pròpiament el regal, ens acabarà perdent. Quanta amargor amaga una capsa de bombons, o quanta foscor un ram de flors de mil colors. De debò: fer regals amb tota l’estima del món és una de les operacions més difícils que conec, de fet, jo, en faig de ben pocs. I en realitat és molt senzill, no cal emparar-se en el luxe per fer-ho bé.
Més enllà de suspicàcies, l’atreviment de viure rau en passar més enllà de l’embolcall i gaudir del regal. Aquesta acció tan senzilla a alguns els costa déu i ajuda. Ja només trencar el paper se’ls fa una muntanya, quan en realitat el paper és tan poca cosa, més aviat pura planura. El regal de viure és un llenç en blanc, llest per pintar-se cada dia, cada moment. O per gaudir del blanc de la tela, o per esgarrar-la.
Sota la campanya Viure per regalar, o aquella altra Regalar per viure, s’ens vol sotmetre a una mena de tirania del mercat. I si alguna cosa he aprés, durant aquests anys de consumidor amb dni, és que viure no té res a veure amb mercat, no, no, que va! Almenys, la mena de regal de vida al que volia al·ludir en posar-me a escriure sobre aquest racó de llenç en blanc. Ara que si, com confirmen les fulles d’economia de tants periòdics, viure és un mercat, la cosa canvia i deuria de deixar de fer-ho bonic.
Com comprendreu no estic en disposició d’afirmar si viure és o no el millor regal, ni tan sols per escriure sobre regals. Us assegure que no haveu perdut el temps en llegir-me, tot és un regal: perquè és gratis. I si la paraula mercat sempre ens destorba una miqueta, la paraula gratuïtat és d’aquelles que sempre ens deixen una lluentor als ulls, un poc com aquella que t’agafa en entrar a una botiga d’objectes de luxe, activitat a la que no tinc costum de lliurar-me sovint, però que practiquen habitualment alguns dels que ens diuen viviu per sobre de les vostres possibilitats. Igual viure és un regal, que a alguns els hi surt gratis i a d’altres massa car. També aquesta qüestió acaba essent qüestió de tarifes. I també ací triomfa la tarifa plana, com a tot arreu.
Apuntaré finalment, que em resulta contradictori haver escoltat reiteradament la resposta el mateix que he fet, quan se’ns demanda allò de si tornares a viure què t’agradaria fer?, revelant-se una manca d’originalitat o excés de conformisme, ¿conservadorisme vital?, que no deixa de sorprendre’m. Si més no, perquè acaba d’un colp sec amb totes les meues cabòries al voltant de l’afirmació La vida és un regal: doncs si és un regal, i te’n fan un de nou, per què t’empenyores en fer-lo servir de la mateixa manera que el regal que et van fer?
