La balada de Narayama. Shohei Imamura

La primera paraula que em ve per acostar-me a la pel·lícula és “animalitat”: l’animalitat dels humans. La lluita per la supervivència d’un llogaret aïllat i muntanyenc s’ens ofereix en tota la seva cruesa en el film.

El ritme de les estacions marca els actes d’aquests homes i dones, el fred, la calor, la neu, les pluges, el vent. Descarnadament es van trenant relacions afectives, el rebuig, la cooperació, la traïció. Els sentiments segurament diferencien humans de feres salvatges, però encara són força “primitius”.

De segur molts es sentiran molests, allunyats de comportaments i actituds exhibides, però la humanitat actual és filla d’aquella. A més: segurament no som tan lluny. La violència, el misteri de la mort, el desig sexual, la col·laboració familiar, les enveges, la manca de compassió es despleguen davant nostre quotidianament.

Aquesta balada, amb un deix pronunciat de tristesa, és un cant a la vida, a la mort en un medi hostil i bell alhora, on l’home viu integrat en estranya harmonia.

Aquesta entrada ha esta publicada en Tota la vida és cinema. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.