Substitució

La mare i el pare fa molt de temps ja van decidir que
als xiquets els parlarien castellà. Era el que parlaven tots els veïns
de la finca, tots els amics ho estaven fent amb els propis fills, a les
botigues de la ciutat, al col·legi on els portarien no s’escoltava una
altra cosa. Aleshores quan més prompte els xiquets s’ensenyaren millor.
No podien córrer el risc de què quan s’enfrontaren amb el món exterior
aquest els pillara amb inferioritat de condicions, per tant començarien
des del principi. Finalment aquella família no anava ser l’excepció i
la decisió sobre el llenguatge domèstic estava presa, no se’n parlava
més, en aquest cas restava clar que no se’n parlaria més. S’aconseguia
amb unes poques generacions desterrar de l’imaginari personal i
col·lectiu la possibilitat de viure en una llengua diferent de la que
començà essent minoritària. A força d’escoltar ràdio, veure televisió i
cinema, llegir llibres i premsa només en castellà, esdevenia el més
natural de tot viure en castellà. La substitució lingüística és el
resultat d’un llarg procés de decisions personals on compta, i molt, el
que fan els altres, el que escoltem i veiem que fan els altres,
especialment els poderosos, té molt d’imitatiu i no sé quant de
reflexiu. Quan hom tracta de fer servir aquella llengua apartada, en
procés de minorització i oblit, és mirat com un marcià, encara i tot
algú t’amollarà rialler allò de "pots parlar en valencià": permís
concedit, moltes gràcies, però qui és vostè per dir-me si puc o no puc
parlar en valencià? A una pel·lícula portuguesa unes actrius, de parles
diverses, es reuneixen a la taula del capità del creuer on viatgen, en
aquella trobada cadascuna fa servir la llengua pròpia i totes s’entenen
entre elles i amb l’amfitrió. Aquest exemple de tolerància, de respecte
i de cultura il·lustra un tarannà imprescindible per crear un món més
ric i habitable, una societat on tots importem, on es reconeguen les
diferències i aquestes no siguen barreres, sinó autèntics ponts entre
éssers madurs i respectuosos. Tenim tanta por del coneixement i la
ignorància ens corseca tantes possibilitats de creixement que la vida
acaba fent-se estreta i grisa, aplec de renúncies.
Jaumejoan

Tweet