Viatgem

Que
els ulls cansats renoven imatges gastades, que els paisatges de cada
dia reposen en la memòria tot deixant pas a d’altres de nous, que els
nostres pensaments arrelats a un decorat quotidià es nodresquen
d’ambients diferents, que els sorolls coneguts deixen pas a d’altres no
escoltats . . . tot això i més ens espenta a fer camí, posar una
col·lecció d’objectes personals a una bossa, llevar-nos d’hora per
agafar un tren o un avió, conduir un vehicle. Dels temps actuals molts
destaquen allò del "poder viatjar més", abastant aquest "més" tant les
persones que practiquen l’activitat com les destinacions. Però sabem
que el viatge s’ha practicat des de temps immemorial, parlem en el
temps abans de l’home nòmada que de l’home sedentari, que no ens podem
estar quiets, vaja. L’estiu apareix com l’estació del moviment, del
canvi de la ciutat per la mar, el poble, és pur desfici provocat per la
calor. Però les altres estacions són tan bones com la present per al
desplaçament, per l’observació, per la pràctica excursionista,
l’evasió, la fugida. La vida no deixa de ser un viatge, el més personal
de tots, el més autèntic i l’etapa de cada de dia no està exempta de
fascinació. Ningú ens va preguntar si volíem fer aquesta excursió, si
arribarem enlloc encara està per veure, alguns s’acovardeixen abans que
d’altres, al capdavall és cosa de caràcter, de predisposició, alguns la
contaran com un rosari de victòries, d’altres de patiments . . . al cap
i a la fi viatgem del dia a la nit, del descans al cansament, del tot
al no-res. No adonar-nos de la riquesa del viatge de cada jorn, tancar
els ulls davant les novetats que ens proporciona un paisatge nou, ens
acaba convertint en l’home aturat, sense capacitat de moviment i de
reacció, no veure el quotidià amb un posat diferent cada dia ens acaba
tornat cecs, matant-nos, soterrant-nos entre els enderrocs del món
conegut. Igual aqueixa és la línia entre l’optimista i el pessimista,
entre el conformista i el revolucionari, entre viure i estar mort.

Tweet