Vete de mí. Víctor García León.
Pares i fills. El pare que rep a casa el fill de trenta anys després que aquest deixe la mare amb la que viu. El fill que no té ni ofici ni benifici, que no sap d'on ve ni on va. El pare que no s'agrada fent el que fa, que enveja la joventut del fill. Tots dos es troben en una crisi notable: un perquè no arriba enlloc, l'altre perquè on ha arribat no era on volia haver arribat. De què va servir fer la revolució, portar la democràcia?, si després acabem enganxats a la play station del fill, si després acabem tractant de festejar a la xicona que ahir es gitava amb el jove. Sembleu estar molt lluny, però quina "merda" de feines que li ofereixen els diaris per sobreviure i quina "merda" de feina fas tu per sobreviure. Més enllà de la convivència forçada hi ha algun rastre d'afecte. La situació no pot ser més desesperada i desesperant alhora i tot en un espai cultural "caspós" i decadent que s'esquerda. Entenem els canvis vocacionals d'un fill que si té alguna vocació és, potser, la de no tenir-ne ninguna. Entenem l'angoixa del pare perquè entén que ell mateix ha traït la pròpia vocació. La vocació es transforma en equivocació, en error, en desfeta personal que al final acaba bastint la pròpia vida, el gran error que transmetem genèticament. La penombra d'un bordell, el compartir salvagement un menjar refrescat a la nevera es dibuixen com una metàfora de la soledat amarga i roent. La pel·lícula és molt valenta. No hi han ni bons ni dolents, ni uns més responsables que altres de la situació. Caure en debilitats sentimentaloides hagués pogut ésser fatal, posar l'èmfasi en la desconfiança entre ambdòs protagonistes la clau per bastir una relació sempre difícil entre pares i fills.
[@more@]
