No sé si podran perquè no sé qui són (no m’importa tant el quants són) ara per ara, més enllà de les imatges i missatges que ens arriben des de Ponent, per variar. Els que sí sé qui són són els que es troben al capdavant de les institucions més pròximes, amb l’edat, a més, vaig coneixent-los més profundament, sé d’on vénen, sé què volen, sé com fan, en favor de què i qui, i no m’agrada gens el que proposen i executen.
Aleshores, tot i considerar l’esclat que ha suposat l’aparició del senyor Iglesias i companyia, em sembla tot plegat demana molta prudència. Igual que molta prudència requereix qualsevol aproximació al tema d’una possible pèrdua de poder del partit majoritari al País Valencià, atesa l’espessor de la xarxa que han teixit sobre el territori i els seus habitants, ara van a per la mordassa.
Tinc la impressió en parlar de Partit Popular parlem de règim, de sistema, xarxa d’interessos més diversos, que abraça molts comportaments endèmics: irreversibles? La reacció social que es demana és forta, intensa, de profunditat, i sí, hi han ciutadans informats i crítics, mobilitzats, però encara la dormició col·lectiva és profunda, aliena a tantes coses que ja habita el rovell de manera inexorable. No crec en els miracles, sí en els miratges: per favor no confondre.
Aleshores no sé ni si podran ells, ni si podrem nosaltres, tant de bo sia així, tant de bo qualle una embranzida per enderrocar les estructures bastides per perpetuar tanta desigualtat, hipocresia, misèria, per fonamentar una societat més lliure, culta, solidària, respectuosa, inquieta, sensible. Tot em diu que això demana temps i lluita, perseverança. L’esperança no és cosa de quatre dies, tampoc té a veure amb promeses publicitàries, amb reclams electorals, te l’has de treballar, a consciència, i les forces van com van.
Potser el moviment Podemos és un partit low cost, una franquícia més que en obrir les portes té molt bon aspecte, sona molt bé el que et proposen, però que després t’hipoteca com les altres, convertint-se tota la inversió en fum, en boira fugissera i espantadissa. Igual l’única aspiració democràtica que proposa ja el sistema és la de canviar la franquícia per una temporada. Passa cada generació, té el seu punt d’eufòria, de sentir-se aproximadament revolucionaris, però al darrere els negocis continuen fent-los els mateixos, els amos del local, els banquers del crèdit, els mags del deute.
