La planta baixa de la torre Canyamel és un espai d’unes dimensions extraordinàries. Des de les terrasses la vista donava seguretat a la contrada, sovint amenaçada pels pirates. Ens hi expliquen que els propietaris van decidir portar a terme una rehabilitació de l’edifici, així com donar-li un ús cultural, esdevenint seu d’exposicions i concerts, entre d’altres activitats. A la cala que es nomena igual que la torre els visitants passen les hores de calor entre pins, dins l’aigua, l’urbanisme ha mossegat el paisatge amb força. A Cala Millor l’espectacle de la devastació adquireix proporcions escandaloses, el passeig marítim tracta de reparar inútilment la desfeta, només em resta contemplar el bressolar mariner durant el pas ininterromput de vianants i ciclistes.
Tornem enrere, cap a Artà, per carreteres perdudes arribem a Cala Torta i Cala Estreta. Hi entenc s’han salvat per un moment d’una seriosa coltellada de formigó, però els visitants fan del paisatge una mena de contenidor d’il·lusions perdudes, de mirades vençudes. Sent haver arribat a un lloc que em demana que l’abandone de seguida, gastat de mirar-lo, esgotat de presències buides, fantasmagòriques, com si la natura m’expulsés, aliena a qualsevol proposta de negoci.
