Arribar a Deià amb cotxe no té res a veure amb arribar a peu, com ho fes fa alguns anys. Cercava el poble amb els ulls, però més que poble el que veia em semblava un conjunt d’habitatges dispersos vora una carretera serpejant. Els núvols enganxats a les muntanyes filtraven la llum creant un ambient gris.
Com un trencaclosques se m’oferia aquell llogaret, fruit d’un disseny les regles del qual se m’escapaven per complet, calia entendre moltes coses, pràcticament ho ignorava tot. Igual aquell fill adoptiu, en Graves, tingués la seua teoria al respecte, fruit del maneig d’algunes dades; en visitar sa casa vaig trobar el mirador sobre el mar, l’illa on recloure’s, però també l’andana a tocar del camí, la porta oberta per tornar sempre.
Per les impossibles carreteres de la Tramuntana viatgem a Sóller per dinar, els carrers són plens de gent, com un vesper sota la calor més emprenyada. Travessem després la muntanya per dins per acostar-nos a la platja d’es Trenc, torne a albirar Cabrera, escolte un parlar italià enlluernador, el sol xucla els cossos amb força poderosa, em remulle cercant una frescor impossible.
