Creuem l’illa amb autobús fins Cala Rajada, hi caminem fins Cala Agulla, magnífica platja de blanques arenes farcida de cossos panxa amunt. Hem passat per Montuïri, Vilafranca, Manacor, sant Llorenç, Artà, Cap de Pera… prop nostre dos, crec, nord-americans viatgen llanda de cervesa en mà part del camí. Ahir ens van dir havia mort en Robin Williams, avui ens han dit ha mort na Lauren Bacall.
Havent consumit una part important del temps a bord del bus decidim de dinar a Cala Agulla beach bar, única ombra homologada contra la insolació assegurada. El bany tot hi ser recomanable i desitjable no sembla fàcil. Els cambrers es mouen entre les taules amb un dispositiu electrònic per gestionar ràpidament les comandes, els clients s’hidraten sense pressa. La música a un volum excessiu per al meu gust tracta de posar una nota d’exotisme caribeny.
Certifique que els llocs turístics són igual a tot arreu, ja no importa la toponímia, les construccions han acabat homologant el producte. Solament es salven els paisatges que conserven certa virginitat, certa absència de formigó. Només, en molts casos, la moderació en les alçades dels edificis distingeix les pràctiques mallorquines de les valencianes. Si la platja era plena de gent també les terrasses dels apartaments i hotels, les piscines comunitàries, en una mena de graellada col·lectiva.
Prenem cafè al local d’una alemanya amb accent andalús i un sevillà sense accent alemany, passem el temps de la migdiada sota un pi vora el mar.
De tornada a Palma fem un volt descobrint la Misericòrdia, santa Magdalena, la Sang…
L’edat de la innocència. Carme Riera … temps d’infantesa, retorn a la nina que va ser, per entendre’s, per no perdre-la, per salvar-la d’un oblit inexorable. Viatge a l’edat on reconèixer els orígens, les primeres formes, els moviments, olors, sons… exercici literari consistent en guaitar a la Palma dels anys cinquanta, vista per una nina.
