Si decidiu de visitar el Castell de Bellver eviteu les hores de calor. Recorde haver pujat al temps que ho feia un petit grup d’orientals, estrany perquè solen fer-ho en grups més grans sota el comandament d’un guia que em sembla inflexible. Als voltants del cim un home que semblava vestir aproximadament com un torer, un altre home sense cap i un altre suspès en l’aire, esperaven turistes disposats a fer-se fotografies amb ells immortalitzant la trobada: la gent es guanya la vida com pot. En arribar dalt del tot l’home de l’entrada ens envià a comprar els tiquets a un centre de recepció de visitants d’allò més sofisticat, ell només esguerra bitllets d’accés. A dins del Castell la seua planta circular i les arcades gòtiques van fer que l’ascensió pagara la pena, oblidant el particular calvari excursionista. Si les vistes des del terrat de la fortalesa són espectaculars sobre la badia, ben cert és que tots els dies no és pot gaudir del panorama. Una vegada més ens trobem amb un edifici d’usos diversos i variats al llarg del temps, així palau reial, presons, (d’il·lustres prohoms, com el recordat Jovellanos, per exemple). Avui el conjunt acull les dependències del museu de la ciutat de Palma, el recorregut del qual permet fer-se una idea aproximada dels orígens i evolució de la capital mallorquina, és escenari també de concerts i espectacles diversos.
Constate la tendència de molts i moltes a parlar amb una particular entonació, en cançoneta em dic, que de tant escoltar-la acabes avorrint-la. No sé si és peculiar de l’illa o de la ciutat, signe de classe, influència del mallorquí sobre el castellà o a l’inrevés. Per mi és quelcom enganxós que acaba fent de la parla una música gastada, monocorde, monocolor. Posa de manifest com una mena de falsa empatia, de superficial confiança entre parlants, que acaba resultant-me insuportable.
La massiva presència de visitants desitjats a l’illa, malgrat la crítica, al meu parer totalment justificada, de pèrdues de platges, festes, carrers, camins, denunciada per en Francesc Florit a l’Ara del 13 d’agost, contrasta amb el rebuig que genera la immigració dita il·legal, al respecte no puc deixar de subscriure el llegit en el mateix diari a Jesús Mansilla: No podem destrossar l’Àfrica i queixar-nos quan la gent fuig.
L’interior de la recuperada Llotja de Palma, que visitem, em sembla més il·luminat que el de la valenciana, si bé de dimensions més reduïdes, l’agermanament entre totes dues construccions civils és més que evident, posant de manifest moments de bon gust estètic i d’una activitat econòmica dinàmica i esplendorosa. Els voltants del monument, tot i la presència de visitants, semblen acollidors i d’una harmonia destacable; ara que: aqueixes impressions duren només uns moments.
Al Palau de l’Almudaina recorrem les diferents dependències, avui patrimoni nacional espanyol. Testimoni del poder dels reis al llarg dels temps, les construccions apareixen com el contrapès del poder terrenal al diví que simbolitza la monumental seu catedralícia. Exhibint el dni ens deixaven entrar debades: d’alguna cosa serveixen les nostres aportacions via imposts a la cultura em dic.
Tracte d’agafar-me al sentit de l’humor en eixir a l’exterior. És la lluita de cada dia per una supervivència sistèmica. Els qui van sobreviure caminen estabornits entre espectadors estranys, vinguts de terres llunyanes. Esdevé fragmentari el discurs, esclata l’esguard entre bocins d’abandó. 13 d’agost
