Violències

Des d’Europa s’ho mirem asseguts als sofàs de les nostres llars nit rere nit des de fa temps. L’ONU ni està ni se l’espera, les grans potències van fent, malifetes. Novament un té la impressió unes vides tenen més valor que altres. Els atacs  israelians són violència, els atacs palestins són també violència. Malament amb la violència, aquesta acaba passant indiscriminadament per damunt de les persones, dels seus drets i llibertats, sense mirar edats, races, religions. No valen ja les justificacions, cal aturar qualsevol ús de la força per resoldre els conflictes, cal eliminar-ne les armes i els seus dipòsits, fer-les desaparèixer de la corfa del planeta. Cal seure i parlar, enderrocar els murs i les fronteres, afavorir tot tipus d’intercanvis i lliure circulació de persones. La religió és personal, són normes de conducta moral que cadascú pot tenir com a pròpies i seguir-les, sense imposicions, sense cap guerra per la seua difusió, sense fanatismes, sense confessionalitats. L’estat ha de desaparèixer, és terrible,  calen petites estructures administratives per organitzar serveis bàsics, com la sanitat, l’ensenyament i la justícia. Les autoritats deurien ser representants dels col·lectius humans, que aquests trien temporalment per representar-los i coordinar la prestació de serveis i garantir la pacífica convivència entre grups humans. Totes les nostres xarxes clientelars i de submissió només fan que crear maldecaps que no tenen res a veure amb la solidaritat i la fraternitat, sinó més prompte amb els privilegis i els vassallatges més diversos i escandalosos. Bo… la violència, sí, la violència, mètode triomfant per resoldre conflictes. La llei del més fort i tot això.

Tweet