Sospitosament el líder nou del PSOE, en les primeres hores de la seua condició d’escollit per la militància, se’ns mostra entre arbres abraçant-se amb la líder del socialisme andalús. La xica és guapa, pixa colònia, caga bombons.
Què volen que els diga? A mi l’escena em porta a expressar allò d’ara ho veig clar: Els hem criat el millor que hem sabut, els hi hem donat la millor formació, s’han fet grans, són gent molt responsable i ara, finalment, van a manar ells a l’empresa, ara que: tutelarem de ben prop els seus moviments, per si de cas.
Qualsevol percepció d’autonomia del nounat cap de files, de tall radical amb el passat s’ha esvaït, restant poc més que un comentari de l’estil aquesta jo ja l’he vista abans, que fan ganes d’eixir-se’n del cinema abans d’acabar la pel·lícula. Alguns ja veuen clar tot plegat beneficiarà a Podem, que poder no sé si podran o en tindran, però fan el que poden, a més de comptar amb l’altaveu aristocràtic de la sra Esperança al crit que vénen els bolivarians!
De debò, s’ha tardat una miqueta en prendre la decisió de què fos la militància qui votés al Secretari General, per fi un fil de democràcia interna, però a més de votar s’ha de pensar el programa entre tots, i ara em tem el programa serà el de sempre: anar fent, constitucionalment és clar.
Encara m’afegiré als opinants que recolzen la tasca d’en Zapatero, causant de tots els mals per als que han beatificat en Suàrez, en Gonzàlez i n’Aznar. Després d’una tasca constant i indeturable de destrucció de les seues mesures socials no en restarà ni un bri, al temps.
