Aquest manifest signat per alguns que es proclamen lliures i iguals ha vingut en les darreres hores a afegir-se al debat sobre la qüestió catalana. D’entrada això de lliures i iguals no es pot proclamar de tots els ciutadans espanyols, alguns són ja molt més lliures i iguals que altres, palesant tot plegat una manca de llibertat i igualtat que fa feredat.
La llibertat per segons quines qüestions, per exemple per plantejar debats i per votar propostes es troba fortament limitada pels mitjans de comunicació, per les forces polítiques governamentals, per parlar segons quines llengües també, per manifestar-se, per expressar opinions. I la igualtat està fatal, resultat d’un sistema econòmic, clarament allunyat per moments de les previsions constitucionals, que privilegia uns pocs en perjudici d’una gran majoria, d’unes polítiques de desballestament sistemàtic de l’estat del benestar, la corrupció generalitzada, per no parlar de la igualtat davant la justícia, que s’ha demostrat amb uns més igual que amb altres. Llibertat i igualtat, que en l’estat en què es troben posen veritablement en perill la convivència entre espanyols.
En l’apel·lació a la ciutadania, al meu parer, s’amaga un altre nacionalisme, l’espanyol, consagrat constitucionalment, amb alguns matisos, i que passat el 1978 s’ha revelat identitari, mític, egoista, menyspreador del pluralisme i excloent per molts espanyols, generador i protector de privilegis, profundament inconstitucionals al meu parer.
L’agermanament dels catalans, que es qualifiquen com a secessionistes, amb el populisme anti-europeu em sembla una generalització exagerada i fora de lloc, fent ús d’uns termes que no tenen a veure amb el moviment ciutadà que demana decidir sobre el propi futur col·lectiu català, moviment plural i divers, que no va contra Europa, ni contra Espanya, ans per decidir democràticament el futur d’una nació, d’un poble.
Em sembla que «debat» des dels mitjans d’alguns dels sota-signants se n’ha afavorit poc, només cal escoltar les tertúlies organitzades, analitzar la seua composició ideològica, destacant el to desqualificatori de molts dels participants envers les propostes catalanes.
Decideixen els manifestants passar a l’acció, reivindicant la llei, la Constitució, les sentències, des d’un pacte per fer un front conjunt contra el secessionisme; volen evitar la derrota de la democràcia espanyola diuen. Em sembla que hi ha tan a fer en defensa dels drets humans (tracte a estrangers, presos, minories, dones agredides, infants en situació de desemparament, joves fora del sistema escolar i laboral, vells abandonats…) , de la democràcia (participació ciutadana, funcionament democràtic dels partits polítics, lluita contra la corrupció, manipulació dels mitjans de comunicació, llei electoral…) que el manifest podria posar més èmfasi en les derrotes o malalties que veritablement afecten la democràcia espanyola que la qüestió catalana, malalties o derrotes de les que aqueixa no n’és causa, ans una altra conseqüència.
