Madre e hijo, han titulat en castellà aquesta més que recomanable pel·lícula romanesa, prova sòlida de què per aquells territoris es fan coses ben interessants, i ja en van més d’una i dos, que no és casualitat. La possessió, dominació maternal, resumida en la filosofia de Cornelia (la mare) que ve a dir els fills han de ser allò que els pares no van poder ser o van desitjar ser, pren el film fins l’asfixia de l’espectador en alguns moments. El fill, en Barbu, sembla estabornit durant les escenes, no se’n refà de l’accident mortal d’un infant que ha protagonitzat, circumstància aquesta que no fa més que enfonsar-lo en el pou de les seues contradiccions.
Avui sembla els joves d’aquestes comarques tenen molt clar que han d’independitzar-se, fer la seua, viure en parella, però les relacions entre fills i pares encara són marcades per aquestes tensions dominació-submissió, projecció sobre el fills de desitjos frustrats, d’il·lusions paternals insatisfetes. De ben segur que trontollen els conceptes de felicitat, llibertat, de ben segur que la sobreprotecció respon a mancances pròpies, tot produint una reacció contrària de rebuig i distanciament, en els pitjors dels casos d’odi.
En cap cas la maternitat o la paternitat són un permís absolut vitalici per sotmetre ningú. Amb el temps entenem portar fills al món és tan meravellós com recull la cançó creatura meravigliosa, que se’ns enganxa al fina de la pel·lícula, però al mateix temps que arriba un moment en què volar sol s’imposa com un dret inviolable dels fills i un deure indefugible dels pares.
Les referències a la corrupció policial i judicial romaneses, als comportaments de les classes altes d’aquell país, a les diferències socials em semblen també força destacables, enriquidores per explicar la història principal.
