«Gravity» m’ha impressionat molt (quan ja creia no m’impressionava res els darrers dies) com a espectador per la potència de les imatges. A la butaca sembles, d’alguna manera, suspès a l’espai, en companyia dels dos protagonistes, darrere de les ulleres especials per a les tres dimensions. Recomane l’experiència, ja que la passejada espacial en viu i en directe va a ser més difícil.
Baixant als temes del film hi trobem: la soledat, la lluita, la companyonia, la fragilitat i la grandesa dels humans, allò extraordinari del cos humà, l’instint de supervivència, la necessitat del sentit de l’humor (encarnat en Matt Kowlasky… en Cloony és un mestre, com si passés per allà per casualitat) en els moments més «crítics», la necessitat dels altres per donar sentit a allò propi, la debilitat de la nostra tecnologia i alhora les fites que ens permet aconseguir, la bellesa del món…
M’haguera quedat allà dalt, dins aquell silenci que colpeix tant la doctora Ryan… quan es perd la connexió cal seguir parlant… t’impressionarà el lladruc d’un gos, el plor d’un nadó, la veu d’un humà parlant una llengua estranya per tu, crec que fins i tot trobaràs a mancar aquella música de fons que et destorbava en un moment donat.
La pel·lícula també conté, entre d’altres, la metàfora de l’existència humana, aquest anar trontollant d’ací cap allà, canviant d’habitatge, de roba, de parella, de lligam, de llengua, en una mena de pelegrinatge fins tornar a ¿renàixer?… i quin millor lloc per fer-ho que l’aigua… i que ho faça una dona…
