Torne del cinema i camine per una de les nostres grans avingudes. Hi ha gent seguda al carrer, pocs ciclistes, diria que cap, pel carril reservat a bicicletes. Ara em sembla recordar una parella molt jove amb els rostres encesos per l’enamorament passant un pas de vianants, un corredor disposat a la cursa, també un pare amb les filles caminant plegats, una altra parella que em sembla fan plans, una noia escrivint a un teclat vora la boca de metro de «Facultats».
Agafe una bicicleta de lloguer, de fet l’única disponible, a tocar del Rectorat, passe pel col·legi alemany, connecte amb la grisa avinguda del primat Reig, les pedalades se’m fan insuportables, no sé si pel cansament, per com és de pesada la bicicleta, per les dimensions de la via, per portar massa roba d’abric, és com si em devorés aquell formigó angoixant.
Deixe el vehicle prop d’una parada d’autobús i em pose a córrer per no perdre’l. Sec a la darrera filera i davant meu una dona musulmana li diu alguna cosa a una xiqueta que em sembla molt bonica. A gran velocitat arribem a Tavernes Blanques. Hi baixen la dona i la xiqueta. Tracte inútilment de llegir el fullet explicatiu de la pel·lícula que he vist. En un moment, després de salvar tots els obstacles el cotxe s’atura a les «Cases de Bàrcena primera estació».
Camine cap a casa, tinc gana, un cotxe m’avança al carrer del Ventorrillo, a la porta de la Llar parroquial puc llegir l’anunci del recital poètic de Nadal, a la plaça juguen uns infants. Arribe al meu carrer sense palmera, obric la porta, he travessat la nit.
