El treball no és una festa

Dic açò perquè sovint el treball no és una festa, sinó quelcom més pròxim a l’esclavatge, a la submissió, a la pèrdua de dignitat. Fa uns anys llegia Lluís Racionero, el seu volum «Del paro al ocio» en concret, i un recorda ara, paradoxalment,  que  aquests dies semblem més prop de l’atur que de l’oci. La recepta suggerida aleshores era aquella de treballar menys, repartir el treball, guanyar temps per a l’oci i el creixement col·lectiu. Treballar no hauria de ser «una imposició» a les nostres vides, més aviat l’activitat mitjançant la que contribuïm a allò col·lectiu mitjançant una activitat personal o en equip, una activitat que ens agrada i ens fa realitzar-nos en alguna dimensió de la nostra persona. El treball no és una festa en els temps que corren, quan no hem aconseguit que deixe d’ésser una llosa, en moltes ocasions, sota la que resten soterrades moltes vides. El treball no és una festa en els temps que encara continua essent un peatge per accedir a béns bàsics als que deuríem tenir un accés universal. Voler que tots tinguem un treball dins la roda aquesta d’explotadors i explotats no deixa de ser un motiu per expressar desacord profund amb una altra festa buidada de contingut pel calendari i els qui l’ordenen.

Tweet