Concentració

Ahir vaig participar en la concentració mensual dels familiars de les víctimes de l’accident de metro de València que va causar 43 morts i 47 ferits, era la meva primera vegada. No vaig gosar aplaudir en cap moment, ni expressar res més que un respectuós silenci. Això sí un silenci ple de ràbia i impotència, d’indignació i frustració. El país, el poble, la gent què hem fet durant aquests sis anys, per què hem trigat tant?,  per què tenen que fer-nos un programa a la televisió per ser visibles les víctimes més properes?, quina mena de representants públics tenim que s’amaguen i només defensen que els interessos d’unes oligarquies tòxiques per a l’interès públic?, i els votants d’aquests representants què tenen que dir?, quina mena d’administració de justícia tenim que arxiva i destrueix sense pudor en segons quins casos?, quina mena de fiscalies que no actuen segons qui o què? La burocràcia espantosa té paralitzat el sistema, l’egoisme i la manca de reacció ens allunyen d’estàndards democràtics, no sé si definitivament. S’imposa una profunda reflexió individual i col·lectiva, primer que tot per respecte a tantes i tantes víctimes dels nostres actes i omissions.

Tweet