06-01-10
Encara enlluernat per la bellesa de Vila Borghese desperte
sabedor de què el viatge, el somni s’acaba. Fixar l’atenció en les
explicacions, en les imatges esdevé de vegades complicat atesa la quantitat de
coses que ens envolten reclamant-nos. Vindre a aquesta ciutat és vindre al
bressol de la nostra cultura. S’ha de vindre i tornar. L’eternitat tòpica està
feta amb elements llegendaris, una successió de vides que han conformat
innombrables generacions d’éssers, un patrimoni material que descobrim sota els
nostres peus, al nostre voltant dibuixant els contorns del cel. Ara com ara
aprofundir en tot plegat em sembla un repte. Algú ja ha proposat una passejada
per la ciutat de València per gaudir de les influències de la ciutat de Roma en
la capital del país dels valencians. La
pelegrinació romana és una bona oportunitat per pelegrinar també fins al nostre
interior, em descobresc sol, desorientat, ignorant, allunyat dels més pròxims,
consumidor compulsiu. En aquesta diada de Reis, de l’Epifania, el millor regal
potser sia ésser ací, encara, gaudir novament.
Avui quatre basíliques espectaculars ens reben, Santa Maria,
la Major, allí més que l’edifici per ell mateix m’ha impressionat la música que
hem pogut escoltar a cura d’un cor i un grup de metalls, el cerimonial omplia i
completava l’arquitectura, donant-li sentit. Misses per a un dia festiu.
Després revisitem Sant Pere in Vincoli i més tard ens endinsem a Sant Joan de
Laterà, el seu claustre, i la col·lecció arqueològica que acull, edifici obra
de Borromini on es troben les relíquies de Sant Joan evangelista. Després de
tanta monumentalitat visitàrem un temple encantador: Sant Climent. La rebuda
pel pati, on raja una font, és deliciosa, el seu interior paleo-cristià
destil·la bellesa primitiva i senzilla, és tornar als primers temps, els
autèntics em dic, moments iniciàtics on tot està per fer i tot és possible,
d’il·lusió per viure, renovar les esperances, motivar al viatger. L’oblit o
simplement el deixar enrere per uns dies la pròpia realitat pot anar molt bé
per retrobar-se amb ella de manera diferent.
Decidim de tornar a un restaurant ja conegut prop de Santa
Maria la Major, no hi és l’amable cambrera dels patalons amb ales d’àngels
sobre el darrere, però ens tornen a tractar molt bé. Debatim
sobre si vindre a Roma i no veure la Capella Sixtina és com no haver-hi estat.
Roma és inabastable, en tot cas una part no és el tot, i el tot no seria sense
totes i cadascuna de les parts. En dinar en visita el cansament tot esperant
l’expresso.
Més que la ciutat sia nostra es tracta de què nosaltres
arribem a pertànyer a la ciutat, açò demana temps, molt de temps, de vegades
tot el temps, la vida. Volem fer unes compres i arribem al Campidoglio,
s’enfosqueix el cel i hi passem les darreres hores romanes, la gent va fent
vida normal. Amb el silenci recorde una xica refugiada davant la Fontana de
Trevi que escrivia al seu quadern embolicada en el seu abric i el seu barret de
llana, mirant-nos a tots en una altra nit de desig o somni barrejats amb la música
de l’aigua. Ara una altra xica s’asseu i em mira, jo no gosse fer-ho. Tota la
simetria de la plaça em porta a situar-me davant la pròpia vida i mirar els
propis costats, les nostres cares. El trànsit continua fluint i per l’escala
acomiadarem moltes coses. Comença a sonar una banda de música, la font continua
amb el seu soroll impertorbable, s’il·lumina l’espai, la gent continua xerrant
o s’aplega al voltant dels músics.
Al vol coincidim am la Shanne, jove nord-americana que viu i
estudia a València compartint amb ella una conversa de supervivència sobre la
Mediterrània, farcida de tòpics, paraules intentades, bromes enllestides a cop
d’equívocs i un adéu amb allò de “molt de gust, m’espera el meu xicot”. Adéu
per sempre ulls portadors del somni on tot és possible.
Per nosaltres acaba el festeig
romà a la sala on retornen els equipatges a llurs propietaris sobre una cinta
transportadora entre pantalles anunciadores de totes les destinacions mundials.
Més tard fem cua per prendre un taxi i desapareixem pels camins asfaltats
cercant un llogaret perdut enmig del que fóra l’Horta, vora una palmera
il·luminada per commemorar unes festes fredes sobre l’estora de la llar
tancada, davant anuncis de colònia, d’un desig de pau que sabem fràgil i sovint
fals.
