L’ALBATROS VOLA CAP A L’OCEÀ

Plaça fra Lluís Colomer, pati on malviuen ignorats pels serveis de jardineria municipals alguns arbres, on porten a pixar i cagar als gossos el veïnat. A tocar de la mesquita de la que surten paraules de l’únic profeta, a tocar de l’avinguda Catalunya des d’on els vehicles s’enfilen cap a les comarques del nord del país allargassat que som. Plaça fra Lluís Colomer on algunes bicicletes esperen ciclistes cinèfils, on es pot llegir la programació de la sala o prendre una cervesa en els temps d’abans o després, on es fa cua per treure l’entrada, a tocar de la finestra on s’ofereix la cartellera. Dins, el rebedor tot acollint-nos amb cartells de pel·lícules, la cafeteria amb els seus colors marrons i rojos. I, més enllà d’una línia de seguretat, les tres sales, la 1, 2 i 3; i al fons a l’esquerra la petita, l’íntima quatre. Cert que la publicitat del programa Media de la Unió Europea estava gastada, envellida, descolorida, que fèiem juguesques  sobre quan duraria, però sovint, molt sovint, gairebé sempre ha estat garantia del producte que consumíem. Abans de res, tallat a un euro deu.  Després lavabos de la dreta. I fullets, tots els fullets que he col·leccionat i he portat a enquadernar. Pensava el tancament com la fi del món. Pensava el final com la pèrdua del cau on refugiar-me les vesprades dels caps de setmana, el cau no em fallava mai. He comprés tantes coses, he vist tantes imatges, he entès tantes llengües, les he parlades, he viatjat a tants països, he conegut tanta gent. Cert que era molt fosc, però aquell túnel, refugi per a temps de pau, era segur. No donaves crèdit a les raons dels treballadors, la crisi, aqueixa puta crisi que s’ho emportava també per davant, la crisi que feia malbé el negoci del cinema, del somni. Ja no sabia si la cua era la cua de la resistència o d’un velatori, ja no sabia si anar fins la darrera projecció o no tornar mai més. Que no s’acaben els crèdits, que la llum no hi entre, que la pel·lícula continue escampant-se sobre la pantalla, que hom tanca la porta, que hom em demane l’entrada , que hom em salude en eixir encara pres pel somni, que hom ocupe el darrer seient buit, que hom demane un altre café, que algú et done foc en acabar la sessió de matinada.

Tweet