05-01-10
Torna a sonar la campana, tornem a llevar-nos d’hora , avui
amb imatges d’un somni, d’un viatge cap al nord, un nord que se’m revela més
enllà de Bergen (¿?). En arribar, afamats, cerquem lloc on menjar i un dels
llocs possibles és el restaurant la Mera, de Vinaròs. Estic tan cansat que en
una mena de martiri (ara ho pense) em lleven de les cames unes crostres que em
descobreixen un carn com de pexuga de pollastre, em desperte i em sembla que no
podria caminar.
Com les bateries de les modernes càmeres fotogràfiques hem
de recarregar les nostres vides cada nit, el cansament ens passarà factura però
no ens ha de vèncer mai, la fam de coneixement pot ésser un motor. Roma és
això, som nosaltres i tots els que hi van passar una vegada i una altra,
l’eternitat de la que parla el tòpic és aqueixa immensa tasca de reelaboració
que ens porta a ésser on som. Tot està relacionat, tot té una raó. Maleït autoodi, maleïdes vergonyes i
mentides que ens inventem per sobreviure, per atrinxerar-nos, per amagar-nos.
El repòs necessari per mirar cara a cara és un luxe. Aquí les esglésies no
cobren per entrar-hi, encara que són museus, i els fidels? i els rectors?
Ens arribem fins la plaça del Popolo, amb el trident de
carrers que es perfila, amb el Corso, el lloc on es feien les curses de
cavalls, a l’esquerra santa Maria, dins Caravaggio, els quadres dedicats a la
crucifixió de sant Pere i la conversió de sant Pau ens deixen bocabadats. Tot
plegat, avui sota la pluja, esdevé planificat per acollir al pelegrí, per crear
itineraris. Revisitem l’altar de la Pau d’August, informats de què la pau era
solament el període, necessari, entre els temps de la guerra, les imatges
gravades a la pedra són mostra d’un moment solemne, gloriós, que tant de bo
trobara una perpetuació. Un poc més tard tot ho veiem enmig de la pluja des
dels jardins del Pincio.
Anant anant, tot deixant enrere piazza d’Espanya, i la seu
de l’ambaixada espanyola davant la santa Seu arribem a piazza Barberini amb una
altra escultura de Bernini, el seu Tritó, envoltada de vehicles amunt i avall.
El cambrer del lloc on dinem serveix amb velocitat de creuer alta, és el rei
del local, descaradament, ho contemplem silenciosos, cansatss de vells debats,
de la Roma turistificada.
Aconseguit un cert repòs visitem el monument al pare de la
pàtria Víctor Emmanuel segon, al seu interior donem compte de les glòries de la
construcció nacional italiana. Visitem la basílica d’Ara Coeli i continuem fins al turó del Palatí. Mentre es
pon el sol redescobrim el perfil dels fòrums amb els seus arcs de triomf i
restes columnàries. Deixàrem les presons Marmetines i ens adreçàrem cap a sant
Andreu del Quirinal, hi entrem per gaudir del seu interior en penombra gairebé
i amb un silenci molt acollidor. Desxifrar els llenguatges que s’amaguen
darrere les imatges que se’ns presenten esdevé una tasca força interessant,
nosaltres contempladors anònims poc més que podem donar testimoni, hi hem
estat, hem vist, creiem, creiem en la bellesa, en l’esforç de la creació, en la
cultura, és com renovar uns vots cada vegada, com esdevenir més persona.
Normalment a les esglésies per il·luminar-se un altar, unes
pintures, has de dipositar unes monedes, moltes vegades hi trobem petites
botigues, ens poden venir al cap les
paraules sobre Jesucrist quan expulsà als mercaders del temple: en què s’han
convertit els temples, en què es convertiran?.
La nit ens tenia reservada una experiència sublim, la visita
a la Vila Borghese, una capsa plena d’objectes valuosíssims, que a més, per
ella mateix, era d’una bellesa
indescriptible, tot apareguent-se enmig de la nit entre arbres i escultures sobre un turó. El rapte de Proserpina per Plutó de Bernini,
la representació de Paulina Borghese “a la divina” obra de Canova, el “David”
de Bernini o el conjunt escultòric d’Apolo i Dafne, transfomant-se aquesta en
arbre ens van senzillament impressionar, no pots donar crèdit a tanta
concentració d’obres mestres en un espai tan saturat. Per acabar el recorregut
gaudírem d’obres pictòriques de Cranach (Venus), el Correggio (Danae i la pluja
d’or), el Peruggino, Caravaggio, Tiziano, Zucchi. El nostre grup va ser el
darrer en abandonar les sales.
