Després de la caminada per la Marina

"Crònica del camí de la Marina" (recomane elcami.org per més informació sobre el camí)
Ens trobàrem a l’Ajuntament de Dénia.
Va haver-hi una petita recepció oficial. Cercàrem el mar i a poc a poc
vam posar la vista en la torre del Gerro, una torre de guaita costanera
destacant entre les restes d’un urbanisme poca-solta. Pel camí: un
restaurant de toponímia possible "Xuntalmar", les pells d’uns polps
assecant-se al sol, els versos de Maria Ibars, les restes d’un
cementeri anglès, explicades i sabudes perquè ens les han explicat uns
altres. Fèiem camí i el Montgó no deixava ni un moment d’observar-nos,
tros de carn estripat a les illes germanes. A dalt del cap de sant
Antoni el vent pentinava la vegetació i ens abrigàvem. Dins d’un
bosquet, des d’on entreveiem clarors marines, dinàrem. Estàvem a punt
de descobrir al lluny Eivissa i el bes de Xàbia amb la mar, que a
l’altra banda fitava el cap de sant Martí i el de la Nau. La baixada
fins al port xabienc vorejant la muntanya em feu concebre esperances de
què la bellesa s’hi trobava captiva entre tanta folla constructiva. I
així va ser. Els carrers vells de la vila, la tosca o pedra emprada en
tants habitatges certificava una racionalitat i un  fer propis de gent
sensible. A Pedreguer mentre fosquejava vam descobrir-nos abraçats per
més muntanyes i un sentit de supervivència senzill. Al dia següent el
Montgó ens protegí amb la seua vessant sud tardoral camí de Gata.
Vellíssimes oliveres, ceps de colors rogencs testimoni de la cultura de
la pansa, garroferes discretament poderoses, marges de pedra arreglada,
pinadetes festives endreçaven un tapís calorós enmig d’una atmosfera
quasi hivernal. Cert també que l’esguard restà ferit per construccions
salvatges, despropòsits de l’edificació d’allò més aconseguits,
"antiarquitectura" en estat pur, pedreres mossegant serres sagrades,
uns noms de carrer posats amb molt poca gràcia i gens de respecte. Cert
també que persones del país ens donaren raó de les lluites ciutadanes
de Jesús Pobre,  arguments per estimar-se la vida, fer tertúlia a
primera hora del diumenge. Un riu rau ens demanà a crits evitem
s’enfonse, els cipresos d’un cementeri lliuren llurs precs per una
Marina humana. El camí que persones amb noms i cognoms espenten per la
nostra geografia ens convida a caminar-lo, a donar sentit al propi, a
fer créixer el compartit.
Jaumejoan

Tweet