L’àngel blau. A manera de conte de Nadal

Acabava d’anar-se’n el darrer convidat. Les ampolles de cava buides
callaven còmplices de la nocturna celebració nadalenca. Les cintes de
color escampades pel mobiliari testimoniaven esclats d’alegria
compulsiva. Encara sonava un disc compacte, però el cos no estava per
dansades. Algú havia oblidat una corbata envaïda per petits elefants
color de rosa. Al costat del retrat del casament una copa no deixava de
produir, burleta, bombolletes gasoses. Déu meu quanta cosa per
replegar! Millor ho deixaria per més tard. El primer dia de l’any era
un bon dia per endreçar la llar. Anava a estirar-se sobre el llit. En
obrir la porta descobrí que algú hi dormia. Quin fàstic. Era Pere, el
primer convidat en desaparèixer. I dormia com un tronc. A veure com li
explicava que allò no tocava. Va ser donar-se la volta i topetar contra
una prestatgeria carregada de llibres i tots a terra. Aire, necessitava
una miqueta d’aire. Obrí el  balcó i les llums de la decoració del
carrer li van semblar tristes, coronant tota aquella superfície
asfaltada sense cotxes, sense vianants. Els semàfors predicaven
monòtons llur combinació tricolor i es preguntà què passaria si en lloc
del roig, el verd i el groc un bon dia lluïren el blau, el blanc i el
rosa. Ara, ara canviava a blau. De sobte una mà femenina li tocà el
muscle per darrere i escoltà de seguida un suggeridor "tens foc?". Com
a resposta no tingué més ocurrència que dir un breu "feliç any". Al
rostre, que en girar veia en tot el seu esplendor, descobrí una mirada
profunda, del mateix blau  que el semàfor. Aquella criatura li demanà
novament foc, semblava immunitzada a l’estrena de calendari, posseïda
per la nicotina.  Ell li oferí la mistera i ella, al mateix temps que
encenia la cigarreta, li preguntà "és que mai has vist un semàfor
blau?". No sabia què contestar i de nou dirigí la mirada al carrer, la
llum blava certament era allí parpellejant a la cantonada. Anava a
dir-li a la xicona que sí, que allò era el més normal del món, quan es
trobà en què ja no hi era. Tocava encara l’encenedor calent  a la
butxaca de l’americana, sentia també lleugerament sobre el muscle la
petjada d’aquell àngel. Quina va ser la seua sorpresa en escoltar el
Pere cridant-li des de l’habitació "l’has vist?, l’has vist?, m’ha
demanat foc, m’ha demanat foc, no sé on he deixat els mistos, no en
portaràs per casualitat?".
Jaumejoan

Tweet