La
vida és pur teatre, açò nostre una comèdia i jo mateix el més farsant
de tots: Pensaments que m’arriben en acabar la mostra alcoiana d’arts
escèniques, que he seguit encuriosit en la mesura del temps de què he
disposat. I és que tots portem dins uns quants personatges que, amb el
temps, reconeixem i interpretem amb molta naturalitat, tanta que se’ls
creiem nosaltres i els altres, en escenografies variades, amb vestuaris
canviants i gestos que, funció rere funció, anem polint. Des dels que
manen, passant pels que jutgen, guareixen o maten, fins als que
obeeixen o no, tots fem teatre. Allò més sorprenent és adonar-se un
bon dia de què tot era una obra escrita per una mà desconeguda, un
muntatge, obrir els ulls enmig l’escenari i trobar a l’altra banda
espectadors que observen les evolucions de l’escena on ens trobem. Què
dir dels que sobreactuen o interpreten a uns altres o d’aquells que
volen sempre el paper protagonista, tot per acabar esgarrant el text,
exigint satisfaccions a la direcció o repartint amenaces a la
producció? Aquest darrer, el productor, segurament no dubtarà en
allitar-se amb la bella actriu o en fer-li proposicions insuportables
al guionista. És el que hi ha, i sovint acabem veient la mateixa obra
de final previsible, gastat. Qui diu que el teatre s’acaba s’enganya, i
s’enganya encara que no hi vaja ni una sola vegada en tota la
temporada, actor dissident de la sala, còmic en la vida real de cada
dia. Monologuistes, extres, casanoves, xerraires, solitaris, venedors,
captaires, firaires van posant dia rere dia, sobre el gran cadafal de
la ciutat, l’obra de la vida, en temps real, obra que després
retrobarem esquinçada, reflectida, projectada, estampada, xiuxiuejada a
les sales fosques en un joc de reconeixement, de trobada, d’esglai, de
carcallada, de pànic fins-i-tot. És en el fons, tot plegat, la gran
celebració de l’existència, l’experiència compartida d’una acció que
esdevé història amb minúscula, la veritable. Com deia: Els dies de la
mostra s’han acabat, però l’obra encara no, i per això se farà més
difícil, amb les sales tancades, seguir les representacions de la
vida, tot angoixats i enlluernats alhora pel directe de cada dia.
Jaumejoan
