Pepico pujà al 4L després de feinejar per l’hort de tarongers com cada dia. Arreplegà quatre taronges, unes bledes per a l’arròs de la Pilar i una carabassa per dur-la al forn. Abans d’enfilar-se cap a casa passaria per la botiga de queviures per comprar unes tatxes llargues. Tot açò rumiava quan ja prop de l’estació les llums d’un cotxe de la policia local el van fer interrogar-se sobre el què passava, literalment es va dir «i estos que collons volen ara?». Amb una senyal lluminosa el van fer aturar el vehicle i, quan es disposava a preguntar si volien el seu carnet, l’agent li digué que el trànsit estava interromput per la presència, pels voltants, d’un animal molt perillós, probablement un lleopard. Pepico no sabia si amollar la carcallada directament o dir-li a l’uniformat si és que li estava prenent el poc de pèl que li quedava. Així les coses, en assegurar-li que en breus moments podria passar, parà el motor, eixí del cotxe i es recolzà sobre la capota. Alhora arribà el metro des de València i una colla de gent baixà. A l’andana també el personal fou advertit de la nova i requerit a no moure’s. Una xicona va fer un crit que de segur degué asustar al propi animaló i un home gran va caure al terra de la impressió. Una ambulància fou avisada gràcies als telèfons mòbils de què disposava el grup, decidint de seguida tots a una protegir-se a l’interior de l’edifici ferroviari tancant porta i tot. El vellet recuperà el color i va dir amb la veu que va poder que «no era res, que no era res». Pepico no en tenia de telèfon de butxaca, i mira que la dona li havia dit de vegades que se’n comprara un, però es resistia, defensor com era de la comunicació tradicional de tota la vida, «el que té llengua la té per parlar» li amollà en una acalorada discussió. I no en tenia i no podia saber de fonts directes el que passava pel poble. L’alcalde pedani no hi era al despatx, acompanyà a la dona al dentista (aquells implants acabarien amb el patrimoni familiar). El rector havia anat a palau arquebisbal i es frustrà un possible toc especial de campanes per alertar la petita població. Al forn i a la carnisseria l’aparició del felí exòtic escampà a la clientela, fent abaixar les persianes dels establiments. Abans sí, els que hi eren, van proveir-se de provisions per si de cas allò s’allargava més del compte. La tieta Reme tenia el Canal9 posat segura de què seria puntualment informada de l’esdeveniment pels reporters de guàrdia, sempre al servei dels valencians, però les imatges estaven empenyorades en la rifa d’una coberteria completa d’acer inoxidable, d’aquelles de les de per a tota la vida. A l’escola els xiquets havien abandonat el pati i al saló d’actes es projectava una de Tarzan per anar creant ambient. Alguns pobletans ni se n’havien assabentat de l’arribada d’un visitant tan il·lustre i continuaven preparant l’arròs caldós, llegint lliçons de solfa o preparant oposicions. L’oncle Vicent donava de menjar als pollastres i el nét Òscar llavava el cotxe tot escoltant música màquina al corral de la casa. La policia havia acordonat la zona i feia una batuda fusell en mà, l’inspector Ramírez no tenia ni idea de la classe de petjades que testimoniaven el pas del felí pel camp de Fermí.
Els vehicles policials, els de protecció civil, el del servei de protecció de la natura van recórrer tots els camins, asfaltats i sense. Es van mobilitzar fins i tot els guardes i els regadors dels termes afectats i ni rastre. El denunciant insistia en la realitat de la seua visió. «Que són molts anys, que no he begut, que d’alcohol ni una gota» mentre els agents se miraven tot aquell fangar potejat sense saber cap on tirar. Les hipòtesis de la proximitat d’un circ o d’algun veí que el poguera tindre com animal de companyia s’esvaïen a mesura que passava el temps. A tot açò un naturalista portat expressament al lloc de la troballa no podia assegurar amb determinació la titularitat de les marques. El xic es mirava un llibret que portava entre mans com un tresor i alhora menejava el cap a banda i banda. L’alcalde pedani tornà de Valencià amb la dona i en rebre comunicació de l’esdeveniment telefonà a l’alcaldessa presidenta del cap i casal que li feu arribar un tranquilitzador «Pepe esto lo vamos a arreglar nosotros enseguida». La muller de l’alcalde pedani semblava al·lucinada mig endormiscada encara la boca. En arribar a la seu de l’alcaldia no ho va dubtar ni un moment i per la megafonia va fer saber a tota la població «que tot açò se va a arreglar de seguida». Ni més informació ni menys. El veïnat més crèdul respirà tranquil. el que no va entendre res preguntà «què ha dit eixe?», i el més escèptic afegí «sí però què hi ha del lleopard?» Finalment a Pepico li van dir que podia pujar al 4L i reprendre la marxa, tot i que extremant la precaució, igual que a la resta de conductors aturats al camí fondo. L’estació fou desallotjada i gràcies que el trànsit ferroviari no es va interrompre. Només haguera faltat això. Tornà també el rector de palau i amb bon criteri es preparà un bollidet, deixant el toc de campanes general per a la propera riuada o en tot cas per quan tornara el Papa, que tornaria, vaja si tornaria, com a poc per fer-se una orxateta. Acabant el Notícies 9 del canal comunitari, una última hora va recollir la nova. «Un veí diu haver vist un lleopard a l’horta de Massarrojos, a hores d’ara la situació de normalitat s’ha restablert a la localitat de l’Horta Nord i als seus voltants, una vegada inspeccionat a consciència el terreny». En acostar el micròfon a un vianant anònim aquest declarà que farà cosa de deu anys ja se’n va vore un de lleopard, és clar, per aquelles partides. «Life is life», a hores d’ara la Colla Ecologista de Massarronjos ha constituït, amb d’altres col·lectius hortolans, la coordinadora «Salvem el lleopard» clarament convençuts de què de lleopard hi ha i algú amaga alguna cosa. Així mateix una caixa d’estalvis ja ha anunciat la imminent convocatòria del primer premi d’investigació zoològica «El lleopard de Massarrojos». El que jo deia: un argument més per comprar-se una caseta a les Llometes. Dies més tard de tot l’enrenou que va suposar la misteriosa aparició desaparició de la bèstia, durant la darrera edició de la ja tradicional baixada del Carraixet, d’una font molt fiable me vaig assabentar que un moter dels voltants munta una Harley entapissada amb pell de lleopard. L’afeccionat del motor ho és també de passejar per l’Horta. La veu, de totes autoritzada, sap el que diu, m’ha assegurat que la moto està tan ben tapissada que diries és pell autèntica. Després d’aquesta revelació cadascú que pense el que crega convenient. Grrrrrrrrrrrrr
@lexandre Ros i Ros[@more@]
