Dins un fosc autobús tornàvem cantant a la ciutat. Les veus
es trobaven en la música apresa, tot afirmant un text conegut, tot
aplegant unes notes harmònicament. Amb les seues cançons bastim un
nosaltres, caminem un camí i volem despertar als dormits, acaronar els
sentits dolçament, apropar les clarors, escampar boires, percaçar un
bri d’esperança, replegar un bocí d’il·lusió. Amb les mans el mestre
transmet energia guaridora, amb l’esguard prem les cordes invisibles.
És en el silenci que es produeix el buit que demana més música. És en
la respiració que alenem amb el cos. Acordats endrecem el cant comú,
cant de tots. Si cal ho direm fort, si cal suaument, lluny
d’estridències o dissidències. Si cal direm el no rotund, el sí
conclusiu, també el però més obert. Plorarem cantant, riurem cantant,
jugarem cantant, callarem cantant, ens llevarem cantant, beurem i
festejarem cantant. Direm l’himne patriòtic i la cançó del país.
Bressolarem, treballarem cantant. Que ningú s’amague darrere el paper o
es perda entre les línies del pentagrama, això no és cantar. Dins un
fosc autobús tornàvem cantant a la ciutat. Era la nit més joiosa, era
la nit del concert. Aleshores el vers trobava el vers, feia el poema,
la paraula naixia i prenia línia melòdica, el text s’enfortia, les
notes reviscolaven. I ara una i després l’altra, i cantem aquella i ara
aquesta, posats greus i to festiu, la soprano que fa el solo, la
contralt que li contesta, el baix que ho sosté tot, el tenor que
tenoritza. Ja el mestre dóna els tons i comença la festa. Sola està la
nit, anem cantant-la, serà matinada quan a la taverna amb la darrera
diguem bon dia.

Tweet

Dins un fosc autobús tornàvem cantant a la ciutat. Les veus
es trobaven en la música apresa, tot afirmant un text conegut, tot
aplegant unes notes harmònicament. Amb les seues cançons bastim un
nosaltres, caminem un camí i volem despertar als dormits, acaronar els
sentits dolçament, apropar les clarors, escampar boires, percaçar un
bri d’esperança, replegar un bocí d’il·lusió. Amb les mans el mestre
transmet energia guaridora, amb l’esguard prem les cordes invisibles.
És en el silenci que es produeix el buit que demana més música. És en
la respiració que alenem amb el cos. Acordats endrecem el cant comú,
cant de tots. Si cal ho direm fort, si cal suaument, lluny
d’estridències o dissidències. Si cal direm el no rotund, el sí
conclusiu, també el però més obert. Plorarem cantant, riurem cantant,
jugarem cantant, callarem cantant, ens llevarem cantant, beurem i
festejarem cantant. Direm l’himne patriòtic i la cançó del país.
Bressolarem, treballarem cantant. Que ningú s’amague darrere el paper o
es perda entre les línies del pentagrama, això no és cantar. Dins un
fosc autobús tornàvem cantant a la ciutat. Era la nit més joiosa, era
la nit del concert. Aleshores el vers trobava el vers, feia el poema,
la paraula naixia i prenia línia melòdica, el text s’enfortia, les
notes reviscolaven. I ara una i després l’altra, i cantem aquella i ara
aquesta, posats greus i to festiu, la soprano que fa el solo, la
contralt que li contesta, el baix que ho sosté tot, el tenor que
tenoritza. Ja el mestre dóna els tons i comença la festa. Sola està la
nit, anem cantant-la, serà matinada quan a la taverna amb la darrera
diguem bon dia.

Tweet