Fa mesos

Fa mesos la impotència del President autonòmic, però sobretot l’escàndol de les imputacions dels diputats valencians deuria haver-nos portat a la dissolució de les Corts Valencianes. Una dissolució i la conseqüent convocatòria d’eleccions que ens hagués renovat políticament, per moltes limitacions que sé tenen unes eleccions, per moltes limitacions que sé tenen tenen els polítics i tenim els ciutadans d’aquestes terres.

La descomposició de la política valenciana, la ferum que desprèn el Palau de Benicarló és insuportable, a hores d’ara només ens vénen a la boca paraules com impunitat, expressions com poca vergonya. Dubta qui escriu encara algú no s’ha assabentat de res, s’agafa a l’adhesió incondicional als caps de la sucursal popular, qui sap si cobejant encara l’esperança de rebre alguna recompensa.

Qui més ho paga, allò de no convocar eleccions, és precisament qui tenia el poder de fer-ho, un poder caldria dir testimonial, perquè cal valor per exercir-lo, convicció per desplegar-lo. Venint de llegir en Ventura, i anem pel segon estatut de butxaca, està més que clar que d’autogovern res de res, més prompte telegovern. Per si fos poca cosa els qui veritablement manen, els de la Villa y Corte, semblen disposats a continuar l’experiment deixant-ho caure tot, inconscients ara el volum de l’enderroc és considerable i serà força difícil trobar col·legi electoral i papereta, i molts ja enganxen a la llista la fotografia per fer-ho lleuger i fàcil això de votar.

Cert que els jutges investiguen, molt lentament, molt.  El que vam veure en imatges per tots els canals de televisió s’ha transformat en imputació novament, cada paraula passada o present ens emboliquen en una confusió monumental, ens porten a la confirmació de la considerable magnitud del despropòsit. Ja transformat en espectacle tot plegat els ciutadans esdevenen espectadors, sempre que no abandonen justament emprenyats les butaques de la sala per no tornar-hi mai més.

Abocats a unes eleccions ¿catàrtiques?, mena de foguera on voldrem cremar-ho tot, disparada on explotarà tota la pólvora,  darrera cursa embogida, sabem seran la mínima concessió a la decisió ciutadana, concessió molt al seu pesar, concessió també alliberadora per alguns, concessió in extremis. Perquè arriba un moment en què alguns ja no poden més dins una cambra plena d’aigua que de no obrir la porta o la finestra, d’enderrocar el mur, els acabarà ofegant tràgicament.

 

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.